Alexandre Deulofeu va pronostricar la pandàmia del coronavirus?

Font: elNacional 26 d'abril del 2020
David de Montserrat



Quan l'alcaldessa de Guayaquil, Cynthia Viteri, va ordenar fa unes setmanes bloquejar la pista de l'aeroport José Joaquín de Olmedo – un dels líders independentistes locals contra la invasió imperial espanyola - amb cotxes de la policia municipal per impedir que hi aterrés un vol d'Iberia provinent d'Espanya, i evitar així que contribuís a escampar el coronavirus, estava homenatjant inconscientment i metafòrica la Matemàtica de la Història. I que els mateixos dies aparegui una informació al diari britànic Daily Telegraph, que vincula a un cas de corrupció i posa contra les cordes no tan sols el rei emèrit espanyol Joan Carles I sinó també a l'actual monarca Felip VI pot ser una coincidència sí, però en tot cas vivim temps en els quals la Llei de la Història torna a demanar pas.

No deixaria de ser paradoxal per als catalans que aquest escàndol revelat per una exprincesa de l'arbre genealògic de la dinastia Habsburg, Corinna zu Sayn Wittgenstein, coneguda ara com a Corinna Larsen després del seu divorci, acabés amb un dels dos darrers caps d'estat borbònics en exercici com són el Rei d'Espanya i el Gran Duc de Luxemburg. Sigui coronavirus i/o corinnavirus, el còctel víric apunta maneres mortals per al que resta de l'Imperi espanyol. Quina «casualitat» que qui més pateixi aquesta epidèmia sigui el nucli imperial, Madrid, que es mostra incapaç de sortir-se'n sense prendre massa mal, engolit pel caos i que, a la desesperada, fa desfilar l'exèrcit espanyol per la Diagonal de Barcelona per salvar-ho tot «unidos» quan justament el temps històric marca justament el sentit contrari o, si més no, no pas «unidos» mirant a Madrid sinó cap a Berlín.
Durant aquest confinament insòlit hi ha gent que es pregunta si el pare de la Matemàtica de la Història, d'aquesta Llei de la Història, Alexandre Deulofeu, havia pronosticat una pandèmia com la que vivim aquests dies. La resposta és no. La Matemàtica de la Història es fixa en moments i territoris concrets en funció de la seva biologia històrica que és ben diversa arreu del planeta. I també molta gent es pregunta si assistim, ara sí, a la fi espanyola de facto. La resposta és que potser sí o potser no. Però aquesta ambigüitat té una explicació. La Matemàtica de la Història, pel que fa als imperis, apunta tendències, marca unes etapes de domini pacífic o agressiu depenent del que toca a cada moment amb altres de depressió. I en cadascuna d'elles el rerefons és d'unificació o fragmentació territorial. Explicar quan i perquè es creen els imperis dins de cada civilització seria llarg i ara toca centrar-nos en el cas que ens ocupa però en aquest vídeo s'ofereix una explicació molt sintètica.


Els imperis duren de mitjana 550 anys. Per tant l’espanyol pot durar-ne 542, 560, 553 però a partir de la unió dels regnes dels Reis Catòlics el 1479, si sumem aquest 550 anys de mitjana, la seva dissolució queda fixada per al 2029. El cas espanyol ja es situa en un marge d’error de només l'1,6% si es dissolgués avui ja que som a l’any 541 dels 550 de mitjana. I això, Alexandre Deulofeu ja ho deia l’any 1977 en el seu llibre «La segona onada imperial a Europa», just en l'anomenada «Transició». No cal dir que en aquell moment ni el més agosarat dels independentistes ni el més recalcitrant dels franquistes hauria gosat assegurar que quaranta dos anys després ja estiguem presenciant aquella eixordadora evidència deulofeuliana. És bo recordar-ho a tots aquells dirigents que es miren la Matemàtica de la Història amb un reüll desconfiat.

En qualsevol cas la Matemàtica de la Història ens apunta el «què» ha de passar però no el «com» i és indiscutible que l'època que viu l'Estat espanyol en general i la Zarzuela en particular remen absolutament a favor de la tendència anunciada. El que està clar és que les conseqüències econòmiques, polítiques i socials derivades de l'epidèmia a l'Estat espanyol mentre el monarca fa discursos buits, renúncies invàlides i empastifat en embutxacades obscures pròpies de repúbliques bananeres, semblen un tret de gràcia a un imperi desacreditat i desgavellat. Com tots els imperis, per cert, que acaben els seus dies corcats per la corrupció i amb peus de fang a causa de la fallida econòmica que no descarten els grans creditors institucionals internacionals en el cas espanyol. Com s'ho farà l'Estat espanyol, segons estat europeu per dimensió i quart en població, que ja acumulava l'any 2018 un deute del 98% del seu PIB abans de l'epidèmia per assumir un increment que ajudi a pal·liar l'impacte que viurem els propers mesos? L'any 2000 el deute espanyol pujava al 58% i enguany, amb tot el que està passant, sobrepassarà el 100% com ja ha deixat clar el Fons Monetari Internacional. El d'Itàlia era del 135% el 2018 i el de Grècia l'any 2010 quan va ser rescatada, segons els designis d'Alemanya, superava de llarg el 140%. Per molt que els grecs rebutgessin el rescat via referèndum, la seva paraula ja no comptava. El que comptava era la Llei de la Història i a qui atorgava el poder per decidir el seu futur: Berlín. La qüestió acaba essent sempre com administrar de la millora manera el tempo històric per estalviar patiments i mals majors.

Tant és que la pandèmia sigui global i veiem ciutadans amb mascareta a Washington, Beijing, París, Tòquio, Londres o Berlín. El coronavirus castigarà severament on toqui allà on el moment històric que li toqui, si és que li toca. Debatre sobre si la gestió espanyola de l'epidèmia és més o menys desastrosa o s'hauria pogut endegar bé no té cap mena de sentit des de l'òptica de la Matemàtica de la Història perquè el moment que li toca a Espanya és justament manegar el trànsit cap a la seva liquidació.
En qualsevol cas veurem una Unió Europea que progressivament, després del Brexit i aquesta crisi sobtada del COVID19, tendirà a convertir-se de manera més o menys explícita en una Unió Alemanya Europa o, si es vol, en una Unió Europea Alemanya.

Un parèntesi, Angela Merkel exercirà la presidència de torn de la Unió Europea el segon semestre de 2020. Seguim. I el domini alemany, com dèiem, la Matemàtica de la Història ja fa dècades que l'adverteix. No és d'ara, donada la lectura de determinats titulars sobre si Berlín cedeix o no amb la subscripció dels anomenats coronabons per mutualitzar l'increment de deute dels estats membres de la UE per fer front a la recessió del Covid19. Alexandre Deulofeu ho advertia l'any 1951 a «La Matemàtica de la Història»: “a partir de l'any 2000, l'hegemonia d'Alemanya s'estendrà per tota l'Europa mediterrània occidental – recordin el deute de Grècia, Itàlia i Espanya - i sotmetrà els pobles a un nou règim de servitud.” I el seu nét i historiador, continuador i actualitzador vigent de la Matemàtica de la Història, Juli Gutiérrez Deulofeu, ens alerta que «assistirem, en els propers anys, a la desfeta definitiva de tots els vells estats nascuts amb la modernitat.

Primer l'Estat espanyol, però al darrere vindrà l’Estat francès, que avui presenta símptomes evidents de decadència i misèria, i, a continuació, el Regne Unit.
De mica en mica, les velles nacions vernacles buscaran el seu lloc en l’Europa que ha de venir, una Europa que, com podem veure, cada dia s’està convertint en una ombra d’allò que hagués pogut ser. Viurem una autèntica paradoxa. Forces centrifugues versus forces centrípetes. Esclataran els Estats i les nacionalitats renaixents conformaran una nova Europa sota l’ègida alemanya.»
Una de les polèmiques d'aquests dies és si s'ha de fer cas o no als científics al cent per cent alhora de prendre decisions polítiques i econòmiques. En tot cas, potser no se'ls fa cas però se'ls escolta i la Matemàtica de la Història és un instrument científic més, encara que a molts no els ho pugui semblar, alhora de decidir el rumb polític d'un estat, imperi, nació... Llegir l'actualitat amb el filtre de la Matemàtica de la Història és un exercici sa i necessari encara que Alexandre Deulofeu presumís de no llegir els diaris perquè ja sabia què havia de passar com explica la seva biografia de recent publicació L'home que no llegia els diaris. Però sí que cal i aquesta lectura s'ha de fer amb amplitud de mires i obrint el zoom. No és el mateix llegir un titular que diu que el Banc Central Europeu (BCE) comprarà bons dels països del sud d'Europa per 750.000 milions d'euros per evitar que es dispari la seva prima de risc a causa de la crisi del coronavirus, coneixent què ens diu la Matemàtica de la Història sobre l'avenir d'aquests països, que no tenint-t'ho en compte. I en aquests països qui decidirà, o supervisarà en el millor dels casos, serà Berlín. Tot i així l'audiència no es pot quedar amb el titular d'un dia o un fet concret, sinó amb el mar de fons que, en efecte, indica una tendència.


No deixa de sorprendre que mig món estigui bocabadat pendent dels anàlisis que fa del món el filòsof i historiador israelià Yuval Noah Harari, famós pels seus best-sellers sobre la Humanitat, i perquè molts líders com Barack Obama, Bill Gates, Emmanuel Macron, Mark Zuckerberg o Angela Merkel li demanin opinió quan ell és el primer sorprès que, per exemple, els Estats Units hagin abandonat qualsevol voluntat de lideratge i, en canvi, Alemanya es mostri forta i diligent o que l'ONU o la UE hagin perdut pes perquè els Estats Units i el Regne Unit hagin perdut la seva voluntat multilateral.
A qualsevol que conegui mínimament la Matemàtica de la Història això no li estranya gens.

Tornant a la Península Ibèrica estan arribant els temps dels que anaven avançats als seus temps i la Matemàtica de la Història n'és el paradigma. Al nucli imperial, Madrid, no ho saben i si algú els ho explica entre cassolades els primers a tapar-se les orelles seran malauradament els inquilins de la Moncloa i la Zarzuela obsessionats amb uns nous Pactos de La Moncloa que no tenen cap mena de recorregut si el que es pretén és salvar Espanya tal com la coneixem. Només cal preguntar-se si Catalunya sabrà adaptar-se a la nova situació gestionant amb intel·ligència la seva relació amb Alemanya. Els missatges de Barcelona a Berlín haurien de ser, sobretot a partir d'ara, obra d'un orfebre.

Yuval Noah Harari: "Les coses que fem el mes vinent canviaran el món durant anys" (Vilaweb)

Font: Vilaweb 12 d'abril del 2020
per Pablo Duer

Yuval Noah Harari és més que un historiador israelià de quaranta-quatre anys. També és més que un filòsof, un professor o un escriptor reconegut. És un dels pensadors més destacats del segle XXI i les seves opinions han influït alguns dels dirigents polítics i econòmics més importants a escala internacional. Barack Obama, Bill Gates, Emmanuel Macron, Mark Zuckerberg o Angela Merkel són a la llista dels qui l’han consultat o que han expressat admiració envers la seva anàlisi de la societat.
Les seves opinions, difoses en la seva reeixida trilogia Sàpiens, Homo Deus: Una breu història del demà i 21 lliçons per al segle XXI, abasten dels temes més globals, com ara per què els humans vam dominar el món, fins als més específics, com ara l’impacte dels algoritmes computacionals en el nostre esdevenidor.

Després d’haver repassat tota la història de la humanitat a Sàpiens, publicat el 2014 i que va vendre més de 13 milions de còpies, actualment es dedica a analitzar el present i, sobretot, els anys a venir.
Els perills de la ingerència d’estats i corporacions en l’esfera privada mitjançant la tecnologia, el futur de l’ocupació, un sistema de renda bàsica universal i les possibles conseqüències de l’enginyeria genètica en la desigualtat són alguns dels temes sobre què conversa de la seva residència al moixav Mesilat Tsiyon (entre Tel Aviv i Jerusalem), on assegura que treballa ‘més que mai abans’ arran de la pandèmia.




—Quins seran els efectes més importants de la crisi del coronavirus?
—Crec que és important d’entendre que ara reescrivim les regles del joc. Del joc econòmic i polític. Presenciem molts experiments en milions de persones, com als Estats Units, que implementarà la renda bàsica universal donant diners a tots els seus ciutadans durant la crisi. Ja s’hi havia pensat abans però ningú no ho havia fet a aquesta escala i no sabem quines en seran les conseqüències. Subratllaria dos elements principals: el primer, que no hi ha res predeterminat a l’hora d’afrontar aquesta crisi i que hi ha moltes opcions, no una de sola i, el segon, que les decisions que prenguem tindran un impacte durant anys i dècades i reconfiguraran el planeta. La meva preocupació principal és que, a causa de consideracions a curt termini, la gent prengui decisions equivocades com, per exemple, encarar la crisi implantant règims autoritaris o fins i tot totalitaris, en compte de donar poder als ciutadans. O que hi hagi estats que optin per l’aïllacionisme i segueixin interessos nacionalistes, cosa que tindria conseqüències terribles per al món una vegada acabada la crisi.
El que fem el mes vinent o els dos mesos vinent canviarà el món durant anys o fins i tot dècades.

—Quins canvis geopolítics poden sorgir?
—Crec que hi ha una cosa important que és veure si aconseguim lluitar units, com a humanitat. Per exemple, establint un sistema mundial de producció i distribució d’equipament mèdic, en què alguns països emprin recursos per a produir respiradors i medicaments i després els distribueixin de manera justa, en compte que els països rics monopolitzin els recursos i no en resti res per als pobres. Si ho aconseguim, aquesta crisi podria deixar un llegat de solidaritat, confiança i cooperació que ens ajudaria molt a lluitar amb moltes més crisis en el futur. Però si acaba predominant una competició egoista i nacionalista entre països per a aconseguir tant com sigui possible per si mateixos sense que els altres importint, danyant l’eficiència en la producció i resultant en una distribució no equitativa dels equipaments, això deixaria un llegat tòxic, una cosa que podria afectar les relacions internacionals molts anys.

—I quina serà la distribució de poder entre països?
—És cridaner la manera en què els Estats Units, d’ençà que va començar el govern de Donald Trump, ha abandonat completament el seu paper de lideratge en el món respecte de crisis prèvies, com va ser l’epidèmia d’Ebola o la crisi financera de l’any 2008, quan va liderar un esforç al costat dels altres països i van evitar un desenllaç pitjor. Però en aquesta crisi, quan ha començat, Estats Units se n’han desentès completament i no hi han fet res. Quan s’ha expandit de l’est d’Àsia més i més, al principi va negar que hi hagués un problema i fins i tot ara, quan finalment ho reconeix, continua sense prendre un paper de lideratge i continua amb la seva política de ‘Amèrica primer’. Però ara en allò que Amèrica és la primera és en infeccions. Els Estats Units bàsicament han abandonat el seu paper de dirigent global i ham deixat un buit que alguns altres països proven d’omplir, com Alemanya, que fa un treball impressionant. Després de mostrar dubtes en la reacció inicial, ara tracta d’adoptar una posició de lideratge responsable, no solament econòmicament, sinó també enviant ajuda i rebent pacients de més països per ajudar-los amb la crisi, i això és una cosa molt encoratjadora. També veiem que la Xina envia ajuda, equips d’experts i equipaments mèdics a països d’arreu del món. Molta gent els acusa d’explotar aquesta situació, però crec que és injust, perquè realment necessitem això en aquest moment, que els països s’ajudin entre si. I si hi ha cap motivació política, què importa?

—Institucions com ara la Unió Europea o les Nacions Unides són prou fortes per a dirigir la lluita contra la pandèmia?
—Aquests últims anys el poder d’aquestes organitzacions ha estat afeblit pel creixement de les polítiques aïllacionistes i populistes. I molts estats que abans eren els principals pilars del multilateralisme i l’ordre internacional, especialment els Estats Units i la Gran Bretanya, hi han renunciat. Ara nosaltres en paguem el preu, en un moment de crisi. Quan necessitem cooperació mundial més que mai, les organitzacions internacionals són relativament febles. No sé què passarà, però espero que la gent se n’adoni amb la crisi de l’error que hem comès afeblint la solidaritat i cooperació internacional, i que a la fi d’aquesta crisi en sortim amb organitzacions internacionals més fortes i amb un aprofundiment de la solidaritat mundial que ens ajudi a lluitar no solament amb aquesta crisi, sinó amb més anys a venir.

—Què creieu que passarà amb el mercat laboral una vegada que això s’acabi?
—Crec que hi ha dos possibles impactes principals. El primer, el mercat laboral es reestructurarà, perquè ara tenim un experiment en massa de treballar a casa i el resultat modificarà l’economia del futur. Moltes coses que es van pensar però que mai no s’han intentat, com ara l’ensenyament universitari per internet, és ara que s’experimenten. Si les universitats s’adonen que poden ensenyar-hi, una vegada que s’acabi la crisi, encara que molts cursos tornin a la normalitat, alguns altres se seguiran impartint en línia, cosa que significa que poden contractar persones a l’estranger per a fer classes, i que podria canviar el mercat laboral acadèmic, per exemple, amb universitats europees contractant professors de l’Índia, que els serien molt més barats i podrien ensenyar de forma virtual. És només un exemple de què podria passar en moltes més indústries. Un altre possible impacte és l’acceleració de l’automatització i la implementació de robots, intel·ligència artificial i aprenentatge automàtic en feines que fins ara eren fetes per humans. Això que passa ara a la crisi és que hi ha molta pressió en moltes indústries per a reemplaçar els humans. Si un treball pot ser fet per un robot, encara que no sigui tan bo com l’humà, en aquest moment és molt més convenient perquè no es poden contagiar. Llavors, si hi ha una fàbrica que té només robots i una fàbrica que té només humans, la fàbrica humana, encara que sigui una mica millor en producció, ara està tancada per la quarantena i la por del contagi, cosa que podria significar un estímul immens perquè moltes companyies experimentin amb un sistema de producció automatitzat. El tema és que, quan la crisi s’acabi, difícilment tornarem on érem abans. Hi ha moltes indústries que podrien travessar un procés d’automatització ràpid, sobre el qual s’ha parlat molt aquests últims anys i que, mentre que en condicions normals podria haver trigat deu o vint anys, per aquesta epidèmia arribarà només en dos mesos o tres.

—Si això passa així de ràpid, podria tenir conseqüències devastadores per als treballadors.
—Sí, i actualment la pandèmia se centra en els països més rics del món, com a Europa, Estats Units, abans a la Xina, Corea de Sud o el Japó. Però a llarg termini, la pitjor de les crisis es patirà als països pobres. Ara no parlem gaire sobre què passa a Amèrica de Sud, a l’Àfrica o al sud-est asiàtic, però tant l’epidèmia en si com la crisi econòmica probablement colpejaran els països pobres i en desenvolupament molt més que no pas els rics. I si el sistema de salut d’un país com Espanya té dificultats per a bregar amb aquesta crisi, pensa què pot passar quan l’epidèmia s’estengui a països com el Perú, el Bangladeix o Sud-àfrica. El major nombre de morts, probablement, serà en aquests països, no pas a Europa o els Estats Units. Igual amb la crisi econòmica: ara la veiem a Europa, l’est de l’Àsia o Amèrica de Nord, però en última instància podran sobreviure mitjançant salvaments econòmics com el que ara implementen els EUA i, fins i tot, podrien beneficiar-se’n a llarg termini mitjançant processos com l’automatització. Però si pensem en els països pobres o en vies de desenvolupament, que no tenen aquestes capacitats econòmiques i que probablement també experimentaran aquests processos d’automatització, molts podrien col·lapsar totalment econòmicament i políticament. Per això crec que cal una xarxa de contenció mundial per a ajudar-los a enfrontar les conseqüències econòmiques de l’epidèmia.

—Quins elements positius se’n poden extreure?
—Més enllà d’entendre la necessitat de més solidaritat mundial, crec que aquesta crisi podria ensenyar-nos a encarar de manera més efectiva alguns altres problemes mundials, com ara el canvi climàtic. Aquests últims anys s’ha parlat molt sobre el perill d’una epidèmia i els governs i els ciutadans no han invertit esforços suficients per a preparar-se, perquè sempre és més fàcil d’enfocar-se en les preocupacions immediates que no pas en perills futurs. Però ara ens adonem que va ser un error enorme no preparar-nos per a aquesta eventualitat, i espero que aprenguem la lliçó amb relació al canvi climàtic: que és millor invertir diners ara per a evitar el pitjor escenari, que no pas esperar que la crisi ens colpegi i sigui massa tard. Una altra lliçó positiva és la importància de l’educació científica i la confiança en la ciència i en els seus experts. Aquests anys hem vist un creixement dels populismes, amb polítics soscavant la confiança de la gent envers la ciència, pintant els experts com una elit desconnectada de la gent a la qual no hem d’escoltar. Ara entenem la immensa importància d’escoltar aquests experts, que ens diguin què passa i què hem de fer.