Jordi Évole: “Ara mateix, la nòmina de traïdors a Catalunya és ja incalculable” (Àlex Gutiérrez) DIARI ARA

Foto: Cèlia Atset

FONT: Diari Ara
Dilluns 29 d'octubre del 2018

Salvados estrena avui l’episodi El dilema: crónica de dos rupturas, en el qual es repassen amb detall els crucials esdeveniments de l’última setmana d’octubre del 2017, en la qual van convergir la proclamació de la DUI i la suspensió de l’autonomia mitjançant l’article 155. Jordi Évole entrevista líders polítics d’una banda i de l’altra per mirar de recompondre uns dies en què la bretxa anímica entre l’independentisme del carrer i el dels despatxos era abissal. En aquesta entrevista, el periodista reflexiona sobre el llegat d’aquells dies i se sincera pel que fa a la manera com l’ha afectat personalment tota la polarització viscuda des d’aleshores, vista per algú que considera que està en terra de ningú. Celebrem la trobada just el dia en què s’anuncia que deixa de col·laborar a El Periódico per passar a fer-ho a La Vanguardia.

Per què ha volgut fixar la mirada en el calentíssim octubre del 2017 un any després?

Havia llegit relats del que va passar aquells últims dies d’octubre -un dels quals al diari ARA, i per això un dels narradors dels fets és Maiol Roger- i, llegint-los, m’imaginava que era com una sèrie de no-ficció. Es podria portar perfectament a Netflix perquè en fes uns capítols. Amb aquesta premissa vam començar a treballar per fer-ne un Salvados.

Fa un any molts catalans van tenir la sensació que no entenien per què es prenien determinades decisions. ¿Creu que la informació bàsica ja la tenim o encara han d’aflorar més coses?

No se sap tot i, com diu Xavi Bosch, “se sabrà tot” [Pausa]. A Catalunya, que som ja a cinquè curs del Procés, hi haurà espectadors que moltes de les coses que expliquem ja les coneixen. Potser no totes, però una gran part sí. Ara bé, el nostre programa s’emet a tot l’Estat, i crec que Espanya se sorprendrà molt.

En quin sentit?

Aquells dies no es va explicar el que s’estava fent. Una de les persones que van veure la preestrena del capítol que vam fer a l’AVE ens va dir: “No en sabíem de la missa la meitat”. Em sembla molt col·loquial, però encertat. Molta gent a qui hem ensenyat els primers muntatges diuen “Coi, sí que estàvem enganyats”. M’ha cridat l’atenció una cosa que en aquell moment no vaig tenir tan present: el contrast entre la cara desencaixada que tenien els líders independentistes a les escalinates del Parlament i les cares d’emoció desbordada al carrer. Crec que això resumeix perfectament qui estava informat i qui no. Molta gent va ser enganyada. D’altra banda, el documental serveix per veure claríssimament la inacció del govern espanyol. Crec que Rajoy en surt molt malparat, d’aquest documental.

Més enllà d’explicar uns determinats fets, quina funció social li agradaria que tingués aquest treball?

A mi m’agradaria que, d’alguna manera, servís perquè alguns líders polítics comencin a dir als seus el que no volen sentir. Crec que això és fonamental per recuperar el clima que s’ha perdut a Catalunya. A Catalunya ha crescut molt la desconfiança mútua. Ens estem escrutant constantment els uns als altres. Ens observem. Que si tu portes llaç, que si tu has anat a aquest acte... Ho hem d’abandonar, això.

Purs versus traïdors.

Ara mateix, la nòmina de traïdors a Catalunya és ja incalculable. Primer, els traïdors van ser els de l’altre cantó. Aquests eren claríssims. Que no eren ni traïdors, perquè ja eren a l’altre cantó i no estaven traint res. Després hi va haver els que estàvem, i parlo en primera persona del plural, en terra de ningú: vam ser molt atacats, durant una època. Però no em vull fer la víctima perquè del Procés tothom n’ha sortit malparat, sobretot si tenim en compte que hi ha gent a la presó. I ara estem en un moment en què -com que ja no queden traïdors ni al mig ni a l’altre cantó- es comencen a buscar traïdors dins de l’independentisme. Que m’ho expliquen fa uns anys i no m’ho crec! Però és on som.

És un diagnòstic amarg.

He viscut amb un cert dolor tot aquest temps. En el meu cas, primer l’independentisme em va considerar un seduïble. Això t’arribava en forma d’invitació a signar un manifest, o et donaven un premi... Quan van comprovar que no era seduïble -però perquè no em deixo seduir per ningú, que també m’han intentat seduir altres formacions polítiques- aleshores vaig passar a ser traïdor, enemic, botifler. Tot això ha sigut molt desagradable. El clima i el pressing que s’ha exercit sobre diferents sectors del país és evident que no es pot comparar amb la duresa d’unes hòsties a la porta d’una escola o la duresa de la presó per a uns líders polítics... però aquest clima no li va fer cap favor a l’independentisme.

L’escalfor climàtica ha baixat alguns graus, en els últims mesos. Havent parlat amb independentistes i amb unionistes, ¿creu que hi ha opció d’una entesa real o s’invoca el diàleg només per guanyar temps a una banda i a l’altra?

Hem de creure en el diàleg, si no...

Però, més enllà de creure-hi per principi, ¿el veu plausible?

Sí, sí, evidentment. Hi ha mostres que alguna cosa es mou. Per a l’independentisme i per a l’espanyolisme eren molt bones les posicions extremes. Allò de “com pitjor, millor” ha sigut una gran fórmula per als extrems, que durant un temps han ocupat, per al meu gust, massa terreny de joc.

Deia abans que som ja a cinquè de Procés. ¿Quants anys falten per graduar-nos?

[Riu] Doncs espero que no quedin gaires anys, per acabar i llicenciar-nos. Però em temo que aquesta carrera necessitarà postgraus, màsters... perquè la ferida és profunda.

¿Ferida al carrer o als despatxos?

A tot arreu.

I es resol votant?

Espero que sí. Tant de bo.

Ha contactat amb líders dels dos bàndols, o bancades, si no volem recórrer al llenguatge bèl·lic, per allò de desescalar...

No, si la realitat és la que és.

La pregunta és, doncs, quin dels dos bàndols s’ha resistit més a parlar?

La veritat és que tothom va acceptar la petició d’una forma bastant àgil. I qui no ha volgut parlar, doncs ha acabat no parlant.

De quins percentatges parlem?

Un 80% m’han dit que sí. M’hauria agradat tenir Rajoy, o Soraya, o Puigdemont, o Junqueras. En el cas de Junqueras, és evident que no podia ser, però sí que tenim la seva mà dreta, que és Sergi Sol. En el cas de Puigdemont, hem estat i continuem estant molt a prop de poder tornar a parlar amb ell. Amb Rajoy i Soraya és més complicat. La cúpula més cúpula del PP s’hi ha resistit. Ara, al documental hi apareixen dos exministres de Rajoy, el seu delegat del govern a Catalunya...

I quines lliçons han après els protagonistes que ha pogut entrevistar?

En el nostre treball es veu clarament que aquells dies finals d’octubre es va sembrar la llavor del que ara estem vivint. De la ruptura de l’independentisme, per exemple. En el documental es fa bastant evident que Puigdemont no va informar Junqueras que marxava. O que Rajoy no va fer tot el que hauria pogut fer per resoldre el problema. Aleshores no vam veure que allò era el trencament de l’independentisme, com ara estem veient.

Quina és la principal dificultat amb què ha topat a l’hora de narrar un conflicte tan polaritzat?

Treure’m de sobre l’etiqueta. Ara mateix, és impossible: a Catalunya tinc una etiqueta determinada. És veritat que no per això els espectadors ens han deixat de veure, cosa que agraïm perquè, al cap i a la fi, fem això per difondre una informació concreta i creiem que molt ben treballada. Però m’agradaria fugir d’aquesta etiqueta. Un no independentista pot fer un documental sobre aquells dies on aparegui tothom, posar-hi tothom i que tingui les veus de tots. Que sigui transversal i exposi els fets, completats evidentment amb les opinions dels protagonistes. Perquè els espectadors tinguin, aleshores, les eines per treure’n les seves pròpies conclusions.

Fa un temps va renyar la seva cadena perquè no convidava prou veus independentistes. Li han fet cas?

Això va ser just el 28 de setembre, l’endemà de les eleccions que guanya Junts pel Sí. Estava assegut en una taula on vaig pensar que tots hi estaríem bastant d’acord. Així que ho vaig dir públicament. I sí, això s’ha anat rectificant, i molt.

I a les altres cadenes?

Sincerament, no n’estic gaire pendent. Però La Sexta ha fet un esforç perquè hi hagi veus plurals i cares conegudes que s’han posicionat clarament, per exemple, sobre la denúncia que no hi hauria d’haver presos preventius.

¿Amb aquest treball clou la seva mirada a la qüestió catalana?

Ara mateix sí que estarem un temps sense tocar el tema. Espero. També per esgotament. Hi ha un cert cansament sobre el tema, molt més encara fora de Catalunya. Però és una bona oportunitat per veure el que no es va veure fa un any. Jo, com a espectador, me’l miraria. És un dels programes que més vegades he vist, perquè ha costat molt de muntar. En l’últim visionat que he fet, aquest dimecres, volia veure com quedava la música original, perquè és el primer que té música pròpia. Hi treballem des del maig, així que hi ha hagut molt de curro. Doncs això, durant l’últim visionat pensava que podria ser el capítol zero d’una sèrie de no ficció.

De quin gènere?

Una de les coses que volíem fer és transmetre a l’espectador l’angoixa amb què vam viure tots plegats. Van ser dies angoixants, per molt que hi pogués haver també il·lusió o una mirada cap al futur bonica. Però l’angoixa va existir. Una cosa sorprenent de les converses amb la quinzena de protagonistes és que ens han obert els seus telèfons mòbils. I ens han mostrat missatges intercanviats aquells dies. Doncs bé: era molt curiós veure com passaven unes coses entre bastidors i ens explicaven el contrari, públicament. Per exemple, crec que hi havia molta gent que no volia fer la DUI, molta.

Junqueras, Sol i Mr. Kao (Borja Vilallonga 26 octubre 2018)

Extret del blog de Borja Vilallonga



Sergi Sol / David Madí
La mà dreta d’Oriol Junqueras, Sergi Sol, es passeja darrerament per tots els mitjans de comunicació catalans dins l’òrbita de David Madí—una aliança curiosa. Fa poc, ha ampliat el seu radi d’acció a un mitjà públic com Catalunya Ràdio—controlada amb mà de ferro pel sempre terrorífic peó d’ERC, Saül Gordillo. En una entrevista recent, Sol ha fet callar Clara Ponsatí per afirmar que no hi havia voluntat al Govern de declarar la independència. Vull ampliar una mica aquesta afirmació de Ponsatí i explicar que, almenys des del lideratge d’ERC, no hi havia una ferma voluntat d’organitzar el referèndum del Primer d’octubre.



David Bassa

El 23 de juny de 2017 jo dinava amb en David Bassa, l’aleshores cap d’informatius de la CCMA. Dinàvem al Mr. Kao, un restaurant xinès de l’Eixample. Bassa era un dels homes d’ERC a la Corporació. L’objectiu del dinar era conèixer-nos i explorar si podia aconseguir un parell de cadires en tertúlies per a dos dels meus periodistes d’El Temps (Quique Badia i Xavier Puig), mitjà que jo dirigia en aquells moments.




Mentre dinàvem, van entrar Oriol Junqueras, Sergi Sol, Raül Múrcia i un director d’un diari nacional. Ometré el nom d’aquest director, essent un dels pocs amics i aliats que em queda en el periodisme català. Uns minuts després, un cambrer ens va venir a dir que els senyors del reservat ens invitaven al cafè i sobretaula amb ells.

Quan en David Bassa i jo vam entrar al reservat, la conversa era agitada. Junqueras estava renyant el director de diari. Va dir frases com «no t’estàs portant bé», «no fas el que hauries de fer». I, finalment, un sonor «no causis problemes publicant això». El tema controvertit era una notícia que el mitjà d’aquell director havia publicat sobre la preparació del referèndum. En aquell article explicava algunes de les lluites internes entre ERC i PDeCat en la logística del referèndum. L’article també explicava alguns dels preparatius en marxa. Junqueras estava molest perquè aquell article «explicava massa coses». També «donava il·lusions d’un referèndum que no sabem si farem». I la coda final: «ja prou problemes interns tenim al Govern».

El director de diari va aguantar el xàfec capellanesc de Junqueras amb estoïcisme. Després del dinar, li vaig trucar i li vaig preguntar com torejava situacions com aquelles. Em va dir que el secret és dir sempre «sí a tot» i després «anar fent la viu-viu».


Després de renyar el director de diari, en Junqueras es va relaxar i vam estar parlant dels temps a la universitat autònoma. No havia vist l’Oriol d’ençà que ambdós érem al departament d’història moderna i contemporània de la UAB. Vam parlar de l’Antoni Simon i d’en Ricardo García Cárcel, mestres i mentors comuns. Em va reblar dient que «tot allò li quedava molt lluny». Es va mostrar molt amable i generós amb mi, deixant enrere el fet que a la UAB érem de grups de recerca rivals i que un cop l’Oriol es va autoconvidar a la meva casa de Nova York. Va elogiar la meva feina a El Temps, la qual cosa em va satisfer en els meus moviments d’apropar el setmanari a ERC.

Aquell dinar al Mr. Kao era un símptoma. Era el símptoma que el Govern estava profundament dividit sobre el referèndum, i que Junqueras no n’era un defensor. Que Junqueras no era un entusiasta del referèndum no era una nova notícia per a mi. M’ho havia dit en una conversa el propi Puigdemont, amb qui em vaig reunir el 13 de febrer de 2017 per debatre uns temes. Concretament, Puigdemont va dir sobre Junqueras, «no hi ha manera que es mulli en l’organització».




El dinar a Mr. Kao és també un exemple que la política i el periodisme catalans són igual de corruptes que la política i el periodisme espanyols. Hem intentat de fer la independència a partir del model i les pràctiques que volíem trencar. Els mitjans són servils als partits, que quan tenen poder evidentment els distribueixen generoses subvencions. No existeix un periodisme independent ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol. D’altra banda, aquell dinar em va certificar a nivell personal que ERC tenia molt poca voluntat política per fer el referèndum i que, en el cas remot que tot sortís bé, la declaració d’independència seria tota una epopeia.

Jo encara no sabia, tot i que no tardaria a descobrir-ho, que el propi Junqueras no tenia intenció ni de fer un referèndum, ni de declarar la independència, sinó que negociava amb Madrid per poder ser el nou Pujol i perpetuar-se al poder uns quants decennis.
Però això ja és una altra història.

Només ens quedarà la veritat (Borja Vilallonga: 3 de setembre del 2018 )

FONT: Blog de Borja Vilallonga
3 de setembre del 2018

Rebo un missatge d’un amic: «Has d’explicar tota la veritat. No et pots quedar només amb aquesta captura de pantalla d’una conversa amb en Quim Torra. Si no ho fas la gent es pensarà que ho has fet per despit d’un unfollow.» 

La publicació d’una captura de pantalla d’una conversa entre en Quim Torra i jo del passat 15 de març de 2018 és una cosa que es covava de lluny. La data de la seva publicació, 31 d’agost de 2018, no és banal. La motivació té a veure amb tot l’escaquer polític de la neoautonomia catalana i la derrota de l’independentisme. Portava setmanes pensant com publicar la conversa i com fer aquest article. El missatge del meu amic m’ha ajudat molt a escriure les línies següents.

Els dos mesos que van del 15 de març—quan em va tocar obrir el joc amb en Quim—fins al 15 de maig—data de la seva investidura—van ser trepidants: missatges constants, trucades, visites al parlament, contactes amb la CUP, un viatge inesperat... Pensàvem que en Quim Torra era l’únic diputat amb capacitat per exercir un lideratge independentista que evités la neoautonomia. A més, era l’únic candidat a qui la CUP estava disposada a votar.


Sergi Sol / David Madí

La realitat, però, ha estat molt diferent. Com diu l’Enric Vila, en Quim s’ha convertit en l’enterramorts ideal, qui, en realitat, ha fet més fàcil de desplegar la neoautonomia.
Ha estat també la victòria d’en David Madí i en Sergi Sol perquè en Quim Torra no s’hi ha enfrontat. Això és la victòria de l’Artur Mas i l’Oriol Junqueras
—els dos responsables principals de frenar la declaració d’independència després del referèndum.

Quinze dies després de la investidura d’en Quim Torra, el meu grup s’hi va reunir. El missatge va ser demolidor: «només em fan signar nomenaments, increments salarials, cotxes oficials i dietes. És l’única cosa que els interessa». Jo vaig aixecar un avís important aquell dia: no anàvem en la direcció correcta. La missió d’en Quim era desestabilitzar-ho tot, no pas signar nomenaments i repartir canongies. Durant el viatge d’en Quim a Washington D.C. i un intercanvi de missatges amb ell, ja vaig veure que tenien raó les veus que em deien que havíem comès un gravíssim error evitant anar a eleccions i posant en Quim Torra.

Molta gent ha tret a relluir la seva superioritat moral per criticar-me que publiqués una conversa «privada». Una conversa amb un polític seria privada si m’estigués parlant de la seva hemorroides o d’un tema familiar. Són converses professionals i es poden filtrar segons l’interès públic. Això és elemental. L’audiència catalana tampoc ha sabut captar la meva ironia. La catalanor moralista i esteta porta massa anys vivint en la bombolla processista. Ha perdut l’esperit crític i de supervivència: només li queda el victimisme ensucrat i mentider que l’Eva Piquer representa tan bé.
Critiquen «les formes» i es refugien en el cinisme mentre miren bocabadats com els desmunten el país. És justament per aquest motiu que ens estan desmuntant el país.

La captura de pantalla amb la conversa ha molestat tant perquè la veritat molesta a la Catalunya de la derrota. En aquella captura de pantalla hi ha moltes capes de veritat amagades.

La primera veritat és la d’un Quim Torra sense filtres criticant els partits i sentenciant que volen autonomia.

La segona veritat és que faig de missatger oferint una presidència a un diputat essent jo anònimament a Nova York. I la tercera veritat, last and least, és que puc estar parlant de tu a tu amb un diputat i avui president de la Generalitat. Això és el que exalta els ànims de la memorable enveja catalana. El rei va despullat i jo en sóc l’escuder.

Si jo podia parlar amb en Quim Torra de tu a tu és per molts motius.
Un, però, és que en Quim Torra sabia que l’Oriol Junqueras havia pactat amb els espanyols de matar qualsevol intent d’independència a l’octubre.



Si el referèndum no hagués sortit bé en Junqueras hauria estat el president dels espanyols.

És per això que en Quim i el seu nucli s’agafaven a en Puigdemont com un clau ardent, tot i que sabien que no el podien rescabalar pels seus grans errors estratègics—no pas pel seu exili i la persecució judicial espanyola. En aquesta història, paradoxalment, el que menys importa és la qüestió judicial i els presos. Els presos són el xantatge emocional que manté els catalans estabornits.

La maquinària del pacte era implacable. Mentre es preparava el referèndum, també es preparava la traïció per impedir-lo o neutralitzar el resultat.
Era un pacte cuinat amb l’omnipresent Mas. Els respectius lloctinents de Mas i Junqueras, Madí i Sol, van fer la resta.
Sol va tenir l’entrebanc que jo li vaig estar a punt d’aixafar la guitarra sense voler en intentar de publicar un llarg reportatge sobre un membre del servei secret espanyol.


Aquest espia fa feines per als serveis legals d’Esquerra i el 2017 feia de pont entre Junqueras i Madrid.
Encara avui tinc por de dir el seu nom. Aquí van començar tots els meus problemes.


Sol va prémer tots els botons perquè jo saltés d’El Temps el juliol de 2017. La pressió era insofrible i vaig preferir de dimitir just a temps. L’endemà de la meva dimissió vaig trucar a en David Madí. Em va dir que feia uns dies s’havia reunit amb l’Eliseu Climent i que tot anava bé. S’hi havia reunit el mateix dia que en Miquel Gamisans em donava l’ordre d’en Sergi Sol: no pots publicar el dossier sobre aquell espia del CNI.


Ja vaig veure que jo estava ferit de mort i que tot era qüestió de pactar bé una sortida honorable. Jo havia dimitit motu proprio, però ells havien de fer maneres perquè jo no pogués aixecar el cap a Catalunya mai més: calia que la meva sortida no fos honorable. Si no hagués estat per una trucada màgica d’en Carles Foguet, el mal hauria estat molt major i mai hauria sabut el perquè de tot plegat. Li estic agraït; a ell li dec de poder escriure això avui.


Carles A. Foguet


També ho estic a l’Antoni Maria Piqué per voler saber la veritat i difondre-la aquell dimecres de juliol, no solament des de les pàgines d’El Nacional. Temps més tard, en Foguet m’enviava un missatge sobre en Sergi Sol que deia: «Si algú va fer coses malament, que n’assumeixi les conseqüències.»


Antoni Maria Piqué Fernández

La meva reacció va ser la d’aferrar-me al reportatge d’investigació i treure’l com fos—i no vaig poder. En les setmanes següents va començar el degoteig de desercions. Vaig rebre un missatge d’un dels periodistes implicats en la preparació de la investigació: «no m’involucris mai públicament amb aquest tema.» Un altre dels periodistes em deia: «no puc posar a la teva disposició la meva part dels documents.» Només vaig rebre el consol d’un dels meus periodistes. Com que a ell l’espia del CNI ja l’havia amenaçat anteriorment, estava curat d’espants. Però tampoc en volia saber gaire res, i d’aleshores ençà que aquest periodista només ha parlat dels núvols i no ha escrit mai més cap reportatge d’investigació.
Vaig haver de recopilar de nou tota la documentació, sol.
La derrota de Catalunya és exactament això.

El cordó sanitari que es va crear al meu voltant va estar a punt de funcionar—és un tema llarg i va incloure un matusser intent de retirar-me el passaport i també una ombra que se’m va enganxar dies abans del referèndum.

Però el 7 d’octubre em vaig escapar. En una sortida molt accidentada, la meva muller i jo vam marxar a Nova York amb dues maletes—la meva dona Ilisa ha estat la gran víctima de tot plegat.
Deixant totes les nostres pertinences a Catalunya, la meva senyora mare es va haver d’encarregar de recollir les desferres.

Ella ha estat sempre ben conscient de la magnitud del que havia passat. Ens havíem quedat sense res, un any després de fer la gran inversió de venir a viure a Catalunya per tenir una vida tranquil·la i tenir fills. Retornats a Nova York, vam haver de començar des del no-res. Amb mentalitat de supervivència i una bona feina sota el braç vam començar a reconstruir. Ara jo era a Nova York amb plena llibertat i molt de temps per fer i explicar coses. La resta ja és història i aquí es clou el cercle.

Som en una nova hora zero dels catalans.
I com en tota hora zero, el que ens salvarà és centrar-nos en nosaltres mateixos més enllà del país.

Haurem de passar uns decennis al mas, com Josep Pla, o a Ginebra sobrevivint, com Mercè Rodoreda. Aleshores només ens quedarà la veritat.