FONT: JordiArrufat.com
El dia 1 de maig començo a caminar des de la torre Pikk Hermann de Tallinn amb la voluntat d’arribar, si les cames i els peus no em fallen, a la torre del castell de Gediminas a Vilnius passant pel Monument a la Llibertat que hi ha al centre de Riga. Ho faig, principalment, per la meva admiració personal cap a Estònia, Letònia i Lituània.
Acabo de tancar una etapa professional en tant que gestor de projectes del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, on juntament amb altres companys, hem estat explicant a l’opinió pública europea els motius pels quals Catalunya volia organitzar un referèndum d’autodeterminació. És en aquest context que, al llarg d’aquests darrers anys, he conegut molts estonians, letons i lituans. En les meves converses amb ells, vam veure que hi havia alguns aspectes similars entre la història de les repúbliques bàltiques i la situació política a Catalunya i és a partir d’aquestes converses que he après moltíssim de la seva història, principalment la més recent.
Hi ha molts aspectes de la seva determinació per existir com a poble, que admiro, però com a català que va participar de la Via Catalana l’any 2013 n’hi ha un que trobo particularment interessant, i és la gran cadena humana de gairebé 700 kilòmetres que es va organitzar l’any 1989, encara en era soviètica i sense internet ni mòbils. Tres pobles units, sols davant de la resta del món, superant la por i amb pocs recursos tecnològics, per un desig comú de llibertat, generant un valor sentimental enorme per a estonians, letons i lituans, que perdura encara ara.
Camino la Via Bàltica, un any abans del 30è aniversari d’aquesta fita i durant l’any del centenari de les declaracions d’independència d’Estònia, Letònia i Lituània, per copsar la magnitud d’aquella gesta sobre el terreny i per aprendre més sobre aquests 3 països. Camino la via Bàltica per aprendre sobre l’empremta de la revolució cantada i els partisans que van combatre la URSS amagats als boscos, per viure de prop la digitalització d’Estònia lluny de la capital, per conèixer tot el que pugui sobre la forta aposta per crear ciutats atractives a la vegada que es manté una vida propera a la natura, per saber quin serà el nou Skype, per inspirar-me del seu compromís amb la democràcia, l’antitotalitarisme i la defensa aferrissada de la seva llibertat i identitat, alhora que mantenen les portes obertes a un món global. I de ben segur que hi ha molts més altres aspectes que ara mateix se m’escapen però espero conèixer de prop, aspectes que no serien possibles sense l’anhel de llibertat inherent als estonians, letons i lituans.
Vull conèixer tot això i ho vull explicar, en català i en anglès, tant mentre realitzo el camí per xarxes socials, com, posteriorment, en algun format que encara no he decidit. El seu missatge mereix ser més escoltat i llegit, per tota Europa.
No he vingut per parlar del que està passant a Catalunya, no és l’objectiu del meu viatge, he vingut per aprendre i per explicar al món el missatge de llibertat d’Estònia, Letònia i Lituània a partir de les veus que reculli pel camí. Dit això, estaré encantat de parlar sobre Catalunya amb tothom que em pregunti.
Desitjo parlar amb estonians, letons i lituans, de totes les edats i condicions socials, homes i dones, de pobles i de ciutats, descobrint així l’ànima dels seus països i aprenent sobre les vies bàltiques cap a la llibertat. Si viviu prop del trajecte de la Via Bàltica de 1989 podeu contactar amb mi per Twitter o a través del formulari de contacte d’aquesta web. Estic segur que teniu històries interessants que contar.
A més a més, fent una recerca ràpida a Google, sembla que la Via Bàltica de 1989 només ha sigut recorreguda, a peu, abans per dos persones, el britànic Ben Nimmo l’any 2004, trigant 5 setmanes, i el letó Aivars Noviks-Grasis, que la va fer corrent l’any 2014 en només 2 setmanes. Si algú sap d’algú més feu-m’ho saber si us plau.
Començo per Estònia, com a reconeixement personal al grup de suport a Catalunya que hi ha al Riigikogu, el Parlament del país més septentrional dels tres, amb un record especial per al diputat estonià Andres Ammas, que ha mort recentment, i membre d’aquest grup.
Començo per Estònia, com a reconeixement personal al grup de suport a Catalunya que hi ha al Riigikogu, el Parlament del país més septentrional dels tres, amb un record especial per al diputat estonià Andres Ammas, que ha mort recentment, i membre d’aquest grup.
Per tu, Andres, allà on estiguis, i per totes les altres persones d’Estònia, Letònia i Lituània que he tingut la sort de conèixer.
El podeu seguir per www, twitter i instagram
Pel camí s'anirà trobant amb diferents protagonistes de l'autència Via Bàltica
I per la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada