La importància de les xarxes d'ajuda mútua en temps de col·lapse

imatges generades amb dream.ai

(text extret d'un fòrum col·lapsista)

 Les relacions et salvaran la pell

Oblida't dels búnquers. Oblida't de les borses de supervivència de 72 hores del govern.
Al caos que s'acosta -i al caos que ja és aquí- el que et salvarà no és el teu equip. És la teva gent.
El capital social no és un ideal tou i esponjós.
És el dur tall de la supervivència.
Quan se'n vagi la llum, necessitaràs amics amb espelmes.
Quan s'esgoti la farmàcia, necessitaràs un veí que conegui algú amb medicines extra.
Quan la teulada degoti, serà el tipus del carrer de baix amb una escala i un kit de pegats qui et salvi la setmana.

Ens encanta actuar com si fóssim individualistes rudes, però aquest mite s'ensorra ràpidament quan ho fa el sistema.
Les persones que prosperen quan els sistemes s'ensorren no són les que tenen més joguines, sinó les que tenen més confiança.
No es tracta del que saps, sinó de qui et coneix, qui confia en tu, qui et recolza.
És així com funciona el món.
Creus que els treballs més ben pagats són per als més qualificats? Au, va!

En el futur, s'aplicarà la mateixa lògica, però en lloc d'un còmode treball d'oficina serà un avís sobre un intercanvi comunitari d'aliments.
O un consell sobre on aconseguir aigua potable.
O algú que respongui per tu quan t'ofereixin una petita feina no oficial i necessitin saber que no ets un lladre.
En una economia que s'enfonsa, la teva reputació és el teu currículum.

I no et pensis que pots construir-lo de la nit al dia.
El capital social és lent, incòmode i profundament humà.
Significa ser útil als altres.
No de manera performativa, no per influència, sinó perquè realment t'importa.
Ajuda algú a mudar-se.
Fer de cangur.
Aparèixer amb eines quan la tanca d'algú es voli.
Intercanvia llavors.
Fes preguntes.
Oferiu ajuda.
Després escolta.

Això no vol dir que tothom hagi de convertir-se en una papallona social.
No has d'organitzar festes al barri ni unir-te a cinc clubs locals.

Però sí que necessites que et coneguin.
Que et respectin. De confiança.
Si els teus veïns només saben el teu nom ara, segur que no et donaran prioritat quan escassegin les provisions.

És foscament graciós: ens vam passar dècades perseguint ascensos professionals, creació de marques i likes, pensant que eren moneda de canvi.
Resulta que ser algú a qui la gent confia els fills o les eines és el veritable flex.
El capital social no és un afegit posterior al col·lapse.
És la infraestructura. S
ense ella, només ets un altre estrany amb les mans buides.

Comença a construir-la ara.
Mentre la gent encara tingui prou estabilitat per dir que sí.

Com puc lluitar contra una onada de calor? amb l'escalfor humana

He trobat aquest interessantíssim fil a Twitter de Raúl Olivan

En 1995 una ola de calor causó 800 fallecidos en Chicago.
Una de las ciudades más ricas del mundo del país más poderoso.

Pero un dato llamó la atención de un joven sociólogo en busca de un tema para su tesis doctoral.

Por algún motivo unos distritos acumulaban hasta 8 veces más fallecidos que otros.

¿Barrios ricos vs barrios pobres?

Sí pero no. Claro que eso marcaba la diferencia pero ningún sociólogo se hubiera sorprendido por eso. 

Lo que llamó la atención del joven Klinenberg fue que la diferencia se mantenía entre barrios aparentemente iguales.

Mismas condiciones económicas, tasa de empleo, nivel de renta…

¿Qué diablos sucedía en aquellos barrios con hasta 8 veces menos muertes? 

Klinenberg confuso, decidió salir de los cuadros de indicadores, los anuarios económicos y demográficos, los mapas de geografía urbana… se puso el gorro de antropólogo y cogió la mochila y la libreta para ver con sus propios ojos qué sucedía en unos barrios y otros. 

¿Adivináis qué es lo que encontró en los barrios con menos muertes?

Se encontró infraestructuras sociales: bibliotecas, asociaciones, parroquias, barberías, mercadillos…

Lo que más reducía las posibilidades de morir por una ola de calor era el -justamente- calor humano. 

Las redes formales e informales de autoayuda, los vínculos sociales, el sistema de afectos y confianza del vecindario, los ojos en la calle, el cuidado distribuido, el buen diseño de los parques, la bibliotecaria, el tendero o la farmacéutica que se preocupa… fueron clave. 

Dicho de otro modo, en palabras de Sennett, lo que marcaba la diferencia tenía mucho más que ver con
la Cité (el conjunto de relaciones y comunidades)
que con la Ville (edificios y calles)

De todo ello debemos aprender, al menos dos cosas. 1. El cambio climático no lo vamos a resolver con tecnología. Esto va de personas.

2. La inteligencia de las ciudades no depende de sensores sino de sensibilidades. Más que proyectos de calidad, necesitamos calidez.

Y este es el punto de partida de Ciudades Hexagonales, el programa de @CIDEU y @Hexagonal_LAB en colaboración con La Habana y 42 ciudades de la región iberoamericana, con el que queremos cambiar la forma de mirar y pensar los desafíos urbanos a través de los 6 vectores.