FONT: Blog Parlem de República de Xavier Soler i Travé
"Avui, a una hora per determinar, Quim Torra i Pla serà, oficialment, el MHP de la Generalitat de Catalunya Joaquim Torra i Pla.
Vull, en aquest article (presumptament) post 155 parlar de les estratègies del independentisme, sense entrar en detalls, des d’un punt de vista allunyat del fragor de la batalla, del dia a dia, del neguit constant, com si no estigues aquí, com si no patis, com si m’ho pogués mirar des de la distància.
Tot independentista, digne de ser considerat com a tal, ha dit en algun moment d’aquests darrers anys: Això que fem es un tret al peu. Amb raó o sense, però tots ho hem dit, i si no hem gosat dir-ho ho hem pensat. Però la meva pregunta es: Eren (els presumptes trets al peu) evitables? Crec sincerament que no. Tots el que llegiu això heu vist nens petits aprenent a caminar, si algú de vosaltres ha vist alguna criatura que, tot intentant fer les primers passes, no s’hagi fotut una nata descomunal, que aixequi la ma. Molts em direu, el meu nen no, perquè hi érem els germans, pares o avis per agafar-lo a temps, d’acord accepto la esmena, però si no hi hagués hagut germans, pares o avis la nata, la gran trompada s’hagués produït, i tot i així tard o d’hora la criatura un dia camina, i camina bé.
L’independentisme català del segle XXI va iniciar un procés d’autodeterminació que, de tan innovador que es, no té germans, ni pares, ni avis que l’agafin al vol tot aprenent a independitzar-se, per tant les nates eren i són imprescindibles. Crec que, de forma conscient o inconscient, a les palpentes, el que hem anat fent es buscar els límits de la metròpoli, saber fins a on poden arribar, sense prendre massa mal en la descoberta. Evidentment hi ha víctimes, però pensar que la cosa seria gratuïta em sembla d’una immaduresa exagerada per ser veritat.
Durant aquests anys i especialment durant els darrers mesos hem vist, quasi bé, on és la frontera de les elits colonials, ens han fet passar d’adversaris a enemics, ens han despersonalitzat per aconseguir que a l’estat espanyol només ens vegin com a un perill a eliminar, com a un virus al que aniquilar, “a por ellos” criden, ens han apallissat, empresonat i exiliat i només ens cal saber si l’ús de la força de les armes (l’exèrcit) és realment dins o fora dels límits, l’amenaça sabem que és a dins, l'execució de la amenaça encara no ho sabem.
Afortunadament quan un entra en aquesta espiral de deshumanitzar l’enemic un mateix acaba sent vist com quelcom inhumà, i per molt que no es vulgui ser conscient, els que són al teu voltant ho veuen, i si callen t’animen, fins que la espiral et fa venir un gran mareig i fins i tot arcades. Això passa, i és inevitable, i si acabes traient les farinetes de quan eres petit davant de tothom, ni que sigui per la pudor, els que són al teu costat acaben per abandonar-te.
Certament l’independentisme ha comès errors, grans i petits, però aquests errors han comportat la reacció del estat espanyol igual que si haguessin estat encerts. I posaré alguns exemples. Per a molts no fer oficial la declaració d’independència va ser un error, però sense aquest pas segurament Catalunya ara seria vista com un país de gent obcecada i amb un president embogit, ara és vist com un estadista dins i fora de Catalunya.
No convocar eleccions per evitar el 155 també va ser un error per a molts, però ara, segurament, no tindríem un president i uns consellers al exili o empresonats, que és un desastre, si, però ho acabarà sent més per a Espanya.
Intentar investir a exiliats o empresonats també ha estat un error per a d’altres, però sense això no s’hagués mostrat la determinació catalana ni la determinació espanyola.
Investir a Quim Torra també és un tret al peu per alguns, pel seus articles o piulades i per considerar que és una rendició, però sense aquesta investidura no hagués quedat tan clar, a dins i a fora, fins a quin punt ens volen deshumanitzats, fins a quin punt poden arribar a tergiversar i utilitzar el passat de gent honesta per fer-los quedar com individus tan perillosos com Hitler o Mussolini.
Pot ser em direu que a fora aquest missatge ha quallat, d’acord, de moment, però les mentides no són eternes, i ho veureu en pocs dies, com tot plegat seguirà viu Espanya en dins però serà una tempesta en un got d’aigua Espanya enfora.
No convocar eleccions per evitar el 155 també va ser un error per a molts, però ara, segurament, no tindríem un president i uns consellers al exili o empresonats, que és un desastre, si, però ho acabarà sent més per a Espanya.
Intentar investir a exiliats o empresonats també ha estat un error per a d’altres, però sense això no s’hagués mostrat la determinació catalana ni la determinació espanyola.
Investir a Quim Torra també és un tret al peu per alguns, pel seus articles o piulades i per considerar que és una rendició, però sense aquesta investidura no hagués quedat tan clar, a dins i a fora, fins a quin punt ens volen deshumanitzats, fins a quin punt poden arribar a tergiversar i utilitzar el passat de gent honesta per fer-los quedar com individus tan perillosos com Hitler o Mussolini.
Pot ser em direu que a fora aquest missatge ha quallat, d’acord, de moment, però les mentides no són eternes, i ho veureu en pocs dies, com tot plegat seguirà viu Espanya en dins però serà una tempesta en un got d’aigua Espanya enfora.
De moment la opinió pública europea és mes favorable que contrària a Catalunya i el que han vist avui és que tenim dos presidents, el de la república –exiliat- i el de la autonomia, i que tots dos van amb la mateixa hora. Falta per veure que diu la justícia europea, però sóc optimista.
Assumim que si no ens equivoquem no aprendrem a caminar, sense picar de cap a terra no aprendrem a caminar sols, que no tenim germans, ni pares ni avis, que ens ho hem de pelar nosaltres mateixos a base d’hòsties considerables.
Acceptem que sense l’ajuda d’Espanya fent de borratxo embogit no seriem on som i que hem de fer que segueixi prenent copes de Soberano per agafar valor i seguir fent-se el gallet fins arribar al vòmit final.
Pot ser em direu que és trist haver d’esperar que l’enemic s’auto-derroti però, amics, la majoria de les guerres s’han guanyat així, quan una de les parts s’emborratxa d’èxits incerts fins arribar a la derrota final.
Acceptem que sense l’ajuda d’Espanya fent de borratxo embogit no seriem on som i que hem de fer que segueixi prenent copes de Soberano per agafar valor i seguir fent-se el gallet fins arribar al vòmit final.
Pot ser em direu que és trist haver d’esperar que l’enemic s’auto-derroti però, amics, la majoria de les guerres s’han guanyat així, quan una de les parts s’emborratxa d’èxits incerts fins arribar a la derrota final.
Salut i república!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada