Article original en anglès (29 de juliol del 2024)
Resum del ChatGPT
"Defensa que el creixement de la productivitat dels darrers dos segles no s’ha degut tant a una millora de la capacitat humana com a la mecanització i l’automatització, possibles gràcies a l’abundància d’energia barata i recursos naturals.
L’autor sosté que aquest model està arribant als seus límits perquè l’extracció de combustibles fòssils i minerals és cada vegada més costosa energèticament, mentre que fins i tot les energies renovables i les noves tecnologies depenen de processos industrials intensius en materials i combustibles fòssils.
Això ens estaria conduint a una «trampa de la productivitat»: necessitem cada vegada més energia i recursos per mantenir els mateixos nivells de producció, però aquests recursos són cada cop més difícils d'obtenir.
Com a conseqüència, preveu un deteriorament progressiu de les infraestructures, talls elèctrics, problemes en les cadenes de subministrament i una pèrdua gradual de l'automatització, que ens obligaria a recuperar formes de vida més locals, manuals i menys dependents de l'energia.
La seva tesi final és que el futur probablement no serà de creixement tecnològic i material infinit, sinó de simplificació forçada de les nostres societats i d'adaptació a una economia de menys energia, menys consum i més treball humà."
La trampa de la productivitat
La productivitat laboral no té res a veure amb la mà d'obra. Rarament es tractava que un treballador mitjà inventés una manera intel·ligent de fabricar més ginys per hora. En canvi, els guanys de productivitat aconseguits durant els darrers dos segles provenien principalment de màquines que produïen coses més ràpidament i substituïen cada cop més treballadors. (Fent que semblés que un treballador mitjà que podia mantenir la seva feina de sobte podia produir deu vegades més que abans.) Mentre l'energia i les matèries primeres (necessàries per construir i fer funcionar aquestes màquines) fossin barates, aquest enfocament, com era previsible, va resultar en uns beneficis més elevats, i finalment va substituir gairebé tota la mà d'obra manual altament qualificada per línies de producció automàtiques i robots. Tanmateix, aquesta tendència està a punt d'acabar.
Els economistes convencionals, immersos en el seu món de fantasia poblat de creixement infinit del PIB, teories monetàries, tipus d'interès i mercats borsaris, no estan gens preparats per veure què vindrà. A mesura que el cost energètic de la producció d'energia continua augmentant, utilitzar més electricitat o combustibles fòssils per augmentar la productivitat laboral aviat esdevindrà impossible. El procés, en termes econòmics, es pot descriure com l'extracció de recursos que esdevé cada any més cara per als productors. Amb por de no poder vendre els seus productes a un preu prou alt per mantenir les operacions, les empreses mineres van començar a ajornar noves inversions i, en canvi, van optar per comprar els actius dels altres. La manca d'inversió en l'extracció de recursos, tot i ser una notícia fantàstica per a la conservació de la natura, té, però, una àmplia implicació en tot el que fem.
I per empitjorar les coses, gairebé totes les activitats d'extracció de recursos requereixen combustibles fòssils, des de la mineria de liti, coure o níquel fins al refinament d'aquests metalls i la seva transformació en panells solars o vehicles elèctrics. La densitat energètica del carbó, el petroli i el gas, juntament amb l'alta calor i els àtoms de carboni que proporcionen perquè es produeixin les reaccions químiques necessàries, simplement no es pot substituir per electricitat, almenys no a una escala significativa (1). Ho sento, però sense carboni, sense indústria. L'augment constant de la demanda d'energia pel que fa als combustibles fòssils ha donat la sentència de mort al creixement interanual de la productivitat laboral en tots els àmbits de l'economia. La quantitat cada cop més gran de perforacions, excavacions, canonades, refinació, bombament d'aigua, etc., necessària per mantenir la mateixa quantitat de carbó, petroli i gas que flueix al mercat, ha començat a canibalitzar energia que, d'altra manera, s'hauria pogut utilitzar en altres llocs. De nou, vist a través d'una lent d'economia neoclàssica, res d'això sembla problemàtic. "Només necessitem més fons i tots els nostres problemes energètics es resoldran!". I si no, a qui li importa, simplement externalitzem aquestes activitats i ens convertim en una economia de serveis d'advocats i empreses d'inversió, i comprem tot el que necessitem al mercat.
Tot i que això pot semblar convincent, i fins i tot pot fer que les estadístiques del PIB semblin excel·lents, l'alt salari que guanya un advocat corporatiu té molt poc a veure amb els guanys reals de productivitat. Veieu, al cap i a la fi, els advocats encara gasten els seus diners en coses reals: cotxes reals, cases reals, aparells reals, fets amb recursos reals i gastant energia real. A mesura que es desvia més i més energia per mantenir l'extracció de combustibles fòssils i minerals a nivell mundial, però, l'economia "real" que converteix aquests recursos en coses es trobarà en una competència cada cop més ferotge per l'energia. Els permisos d'accés a la xarxa, per exemple, ja es deneguen en molts casos. Això només pot conduir a una cosa: escassetat i augment dels preus. A tot arreu.
Per tant, canalitzar més diners cap a l'economia no resol res. Només alimenta la inflació interna i accelera la reducció de recursos en altres llocs.
Una ullada ràpida a la indústria de l'energia eòlica i solar ho diu tot. Veieu, les "renovables" no són gens ni mica renovables: són només una altra manera intensiva en materials de convertir la llum solar i el vent en electricitat... I aquests materials encara provenen d'un oleoducte alimentat per combustibles fòssils de mines, foneries, forns de ciment, vaixells de càrrega, camions i grues. És exactament aquesta alta petjada de materials i combustibles fòssils el que les converteix en una aposta perdedora quan es tracta de la "transició energètica". Per empitjorar les coses, les qualitats del mineral (o la proporció de metall i roques a les mines) estan disminuint a mesura que els jaciments rics s'esgoten i es substitueixen cada cop més per altres de més pobres. Com a resultat, la producció de metalls (no només els combustibles fòssils) també requerirà més i més energia, mà d'obra i maquinària amb cada any que passa. No és estrany, doncs, que
Es preveu que la demanda d'electricitat per a la producció de coure de Xile augmenti un 53,5% entre el 2015 i el 2026, tot i que l'augment previst de la producció de coure durant aquest període és només del 7,5%.
I això és només electricitat. Combinat amb un augment similar de la demanda d'energia per a l'extracció de carbó, petroli i gas (tots ells inputs vitals per a la fabricació de coure), la qüestió dels augments de la productivitat laboral simplement esdevé irrellevant. L'augment implacable de la demanda d'energia al llarg de tota la cadena de subministrament de "renovables", des del combustible fins als metalls, acabarà anul·lant qualsevol proesa d'enginyeria destinada a guanys reals de productivitat... I si bé afegir robots i línies de producció automatitzades a la barreja segurament augmenta la quantitat de panells solars fabricats per treballador, també afegeix una quantitat considerable als quilowatts consumits durant el procés, cosa que empitjora encara més el retorn energètic de la inversió. El problema és que el mateix passa amb totes les tecnologies que fem servir, ja que totes requereixen metalls, formigó, petroli i gas, els components bàsics essencials d'aquesta civilització. (Sí, això també inclou els reactors nuclears i la fusió). Per tant, si mai aconseguim fusionar àtoms d'hidrogen de manera comercialment sostenible (sobre la qual cosa tinc molts dubtes ), encara hauríem d'afrontar el problema d'un augment exponencial de la demanda d'energia a l'hora de construir aquests reactors.
Fixeu-vos que el procés d'esgotament no té un límit superior pràctic. A mesura que s'esgota una mina rere l'altra, s'han de "desenvolupar" dipòsits cada cop més pobres. I tot i que tenim molt de coure, niobi o el que sigui a l'escorça terrestre, si extreure la quantitat necessària per construir una central elèctrica de fusió ens obligaria a enderrocar tota una serralada, encara ens faria arruïnar en termes energètics. (Més enllà d'un cert punt en el procés d'esgotament dels recursos, una nova central elèctrica acabarà requerint més energia per construir-la i mantenir-la de la que podria retornar.) Però, més important encara, prendre aquest camí també conduiria a una ràpida destrucció de qualsevol vida que quedi en aquest orbe blau pàl·lid.
La fusió no pot salvar el planeta. Només pot fer que la seva destrucció sigui encara més completa.
Com a resultat, ens hem trobat en una trampa de productivitat, on per a obtenir més guanys caldria un augment desproporcionat tant de l'energia com de l'ús de recursos. Tanmateix, si no es prenen mesures per augmentar la productivitat, tant l'extracció com la fabricació de recursos podrien tornar-se inviables aviat. A mesura que els rics dipòsits de combustibles fòssils i metalls s'esgotin, i l'energia necessària per continuar l'extracció de l'abundància de la Terra superi el nostre subministrament d'energia, serà impossible continuar la civilització tal com està. Aleshores, què passa?
La xarxa elèctrica, juntament amb altres infraestructures, és especialment propensa al col·lapse en un entorn energètic/econòmic tan intens. A mesura que els components més antics de la xarxa fallen, i a mesura que l'esgotament fa que el preu dels recanvis sigui cada any més alt, i que trobar peces de recanvi sigui cada cop més difícil, mantenir una xarxa coherent i resilient feta d'acer, coure, alumini, formigó, etc. esdevindrà lentament impossible. (I ni tan sols hem parlat de duplicar la capacitat de la xarxa per allotjar més emmagatzematge de bateries, energies renovables i vehicles elèctrics, per no parlar de la IA amb una demanda d'energia que rivalitza amb països sencers.) Si hi afegim huracans, onades de calor o incendis forestals cada cop més freqüents i devastadors, comencem a apreciar l'immens repte que tenen al davant els enginyers responsables de mantenir un subministrament d'electricitat estable. Com a senyal revelador, la xarxa ja pateix una escassetat crònica de transformadors , una peça d'equip que requereix tones de coure i acer elèctric per fabricar-se.
El col·lapse de la xarxa elèctrica no es produirà en forma d'una apagada massiva, sinó en forma d'una sèrie d'interrupcions i baixades de tensió planificades (i de vegades no planificades), de les quals es trigarà cada cop més a recuperar-se. Primer una hora aquí i allà. Després un dia. Després, durant anys, tot torna a la normalitat a mesura que finalment es fa una reparació que feia temps que s'esperava. Aleshores, passen coses en una important estació de distribució elèctrica i rebeu un calendari a la bústia que us informa sobre un calendari de talls de tensió continus per als propers tres mesos o fins que es repari. Aleshores, torna l'electricitat, només per encendre-la i apagar-la aleatòriament... I així successivament, i així successivament, durant anys i dècades, fins que us adoneu que no heu encès els llums durant un mes. Aleshores parleu amb un amic d'una altra ciutat i descobriu que el subministrament d'electricitat està més o menys bé al seu barri, així que decidiu que és hora de fer una mica de busseig entre entrenadors.
El col·lapse rarament ocorre en un instant i gairebé mai es distribueix uniformement.
No cal dir que aquest llarg i lent adéu a la xarxa elèctrica també comportarà una pèrdua massiva de productivitat laboral. Recordeu que sense electricitat, sense automatització. Si les apagades es tornen prou freqüents, les tasques que abans feien les màquines (de nou) les haurien de fer els humans. Fins aquí els prodigiosos avenços aconseguits durant el segle anterior...
Dels milers de problemes que hi ha, per exemple, les vaques hauran de ser munyides manualment. Cada dia. Segur, dieu, llavors farem servir generadors de reserva... però, quina eficiència energètica té això? Un deu, potser un quinze per cent? Veieu, només una petita part de l'energia continguda en un galó de gasolina es podria convertir en electricitat amb un generador, la resta es perd com a calor residual. No és estrany que cremem gas natural en turbines enormes per alimentar la xarxa, ja que aquestes centrals elèctriques massives utilitzen fins a un cinquanta per cent de l'energia alliberada pel combustible en qüestió. O què passa amb les centrals nuclears? Aquestes centrals generadores massives requereixen una xarxa estable per funcionar, però un cop els recursos demostrin ser insuficients per mantenir la xarxa en funcionament, també s'hauran de tancar una rere l'altra... Deixant-nos amb tones de residus nuclears i una sèrie d'opcions menys eficients energèticament, que ens portaran de tornada al bon vell generador del soterrani...
Almenys fins que aquests també comencin a espatllar-se per un ús excessiu en massa, cosa que farà que trobar peces de recanvi sigui un autèntic maldecap i et deixarà sense electricitat fins que finalment aconsegueixis localitzar els components que falten. És clar, l'energia solar a les teulades pot i ajudarà, però només durant el dia i quan no estigui totalment ennuvolat a fora. En cas contrari, hauràs de dependre de les bateries, que no només requereixen molta energia i matèries primeres per fabricar-les, sinó que s'haurien de substituir cada deu anys aproximadament. Per no parlar dels panells en si: en una economia en col·lapse, que abans ho importava tot de la Xina, aquests també seran cada cop més difícils de trobar.
De nou, no penseu en la pèrdua d'un subministrament elèctric estable com un esdeveniment aïllat, que podeu superar amb un barril de gasolina i unes quantes llaunes de carn de vedella en conserva. Al principi, sí, és possible que pugueu superar les primeres apagades i després reabastir-vos. Però el col·lapse trigarà molt més del que us podeu imaginar i desgastarà cada cop més tot el que us envolta, inclosa la indústria de la carn de vedella en conserva.
Cap a finals d'aquest segle —a l'altra banda del col·lapse— es perdran tots els guanys de productivitat que la indústria ha aconseguit fins ara a través de l'automatització. El treball manual ja haurà substituït gairebé totes les màquines. No totes alhora, sinó a trossos: primer durant les interrupcions, després una per una a mesura que els apagaments i l'escassetat de combustible es tornin cada cop més freqüents. Finalment, a mesura que tots els generadors, transformadors i altres equips elèctrics s'espatllin, permanentment. La gent haurà de tornar a aprendre a fer les coses manualment al llarg de les properes dècades: com pastar pa, com cultivar aliments, com rentar roba, etc. sense la màgia de l'electricitat. Això també deixarà molt menys temps per a les feines d'oficina, obligant cada cop més persones a quedar-se a casa cuidant els jardins i fent les tasques domèstiques. I a mesura que l'economia trontolla a causa de la manca d'energia i la pèrdua de productivitat, també sorgirà la necessitat de més béns i serveis produïts localment, cosa que requerirà encara més persones que treballin fora del sistema econòmic actual. Primer lentament, després totes alhora a mesura que es creua un punt d'inflexió crític rere l'altre i les cadenes de subministrament globals finalment es trenquen. No dic que d'aquí a deu o vint anys viureu en una pel·lícula de Mad Max o en un episodi dels Jocs de la Fam —molt probablement no—, però aquesta és la direcció que anem prenent. A causa de les moltes variables, com ara una crisi financera, guerres, desastres naturals (mil vegades agreujats pel canvi climàtic), canvis dràstics en la geopolítica, el ritme d'esgotament dels recursos, etc., és impossible proporcionar una cronologia exacta sobre la desindustrialització completa del món (abans) desenvolupat.
Tornar a la terra i a un estil de vida de baixa tecnologia i baix consum d'energia no vindrà d'una decisió racional per reduir el consum d'energia. Mentre hi hagi electricitat a l'endoll i es tingui una feina per pagar la factura de la llum, molt poques persones renunciaran a les seves comoditats i als guanys d'eficiència aconseguits mitjançant l'ús de fonts d'energia externes. Carai, si de cas, una economia de baixa tecnologia serà ineficient com l'infern, almenys mesurada segons els estàndards actuals. Requerirà quantitats massives de treball humà i produirà molts, molts menys béns per treballador; penseu en la collita de blat amb dalles en comptes d'una segadora combinada (2). És clar, una economia de baixa tecnologia acabarà amb molt menys ús de recursos i combustibles fòssils, però també deixarà menys temps i energia per a activitats inútils i feines de merda sense sentit.
Tot i això, això encara és molt, molt llunyà en el futur. Molts de vosaltres probablement no veureu aquest procés completament desenvolupat. El camí que porta a aquest futur, però, ja s'ha pres: l'esgotament gradual dels rics dipòsits minerals i de combustibles fòssils no ens deixarà cap altra opció que continuar simplificant les nostres vides —implementant cada cop més solucions de baixa tecnologia— fins que finalment arribem a un estat més o menys sostenible (3). Com diu la dita, però, la vida no es tracta de la destinació, sinó del viatge.
Fins a la propera,
B
