diumenge, 15 de novembre del 2026

Rutes a peu #64 connectant punts: circular des de Santa Cristina d'Aro a Romanyà




Avui sense gaires preparatius he agafat una ruta existent i me l'he adaptat.

Ruta original 14,69 km i 460 m des desnivell

Trobareu més rutes a la pàgina principal

RUTA FETA

Distància
12,37 km

Desnivell 
431 m

Altitud màxima
388 m

Altitud mínima
45 m

Dificultat
Moderat

Data
15 de novembre de 2026

Durada
3h 25 minuts 



divendres, 13 de novembre del 2026

Mite tecnooptimista número 7: Sempre podrem produir més amb menys!

 



Afegim un nou article a la sèrie Mites Tecnooptimistes

Article original en anglès de The Honest Sorcerer (29 de juliol del 2024)


Resum del ChatGPT

"Defensa que el creixement de la productivitat dels darrers dos segles no s’ha degut tant a una millora de la capacitat humana com a la mecanització i l’automatització, possibles gràcies a l’abundància d’energia barata i recursos naturals.

L’autor sosté que aquest model està arribant als seus límits perquè l’extracció de combustibles fòssils i minerals és cada vegada més costosa energèticament, mentre que fins i tot les energies renovables i les noves tecnologies depenen de processos industrials intensius en materials i combustibles fòssils.

Això ens estaria conduint a una «trampa de la productivitat»: necessitem cada vegada més energia i recursos per mantenir els mateixos nivells de producció, però aquests recursos són cada cop més difícils d'obtenir.

Com a conseqüència, preveu un deteriorament progressiu de les infraestructures, talls elèctrics, problemes en les cadenes de subministrament i una pèrdua gradual de l'automatització, que ens obligaria a recuperar formes de vida més locals, manuals i menys dependents de l'energia.

La seva tesi final és que el futur probablement no serà de creixement tecnològic i material infinit, sinó de simplificació forçada de les nostres societats i d'adaptació a una economia de menys energia, menys consum i més treball humà."

Mites tecnooptimistes: sumari

Prompt: ...estètica anys 90



El 25 d'octubre del 2026 vam iniciar una sèrie d'entrades que són el recull i traducció d'articles que considerem molt indispensables que pretenen refutar mites tecnooptimistes. La majoria són "manllevats" de The Honest Sorcerer, Bálazs Matics que fa una pedagogia excel·lent sobre aquests conceptes.

A continuació, proposem un itinerari de lectura recomanat:


1. Les energies renovables i l'electrificació generaran energia neta, abundant i quasi infinita #4 
What's Missing In This Picture?

   La millor introducció al problema de la ceguesa material del tecnooptimisme.


2. No hi haurà una "nova economia" #5
There Is No "Next Economy

   Desenvolupa la dependència de la transició energètica respecte de l'economia fòssil.


3. La complexitat creixent no és un problema! #6 
Rising Complexity Cannot End In Any Other Way

   Aporta el marc conceptual dels límits materials, el reciclatge i la complexitat.

4. Sempre podrem produir més amb menys! #7
The Productivity Trap

   Connecta els límits físics amb la productivitat, l'automatització i el creixement.


5. The AI Takeover Has Arrived  (mite 8 - 5) EN PROCÉS

   Aplica aquesta perspectiva al debat contemporani sobre intel·ligència artificial.

6. The End of Post-Industrial Nations (mite 10 -  xx) EN PROCÉS

   Amplia la crítica a l'economia global i a la dependència industrial.


dimecres, 11 de novembre del 2026

Mite tecnooptimista número 6 : la complexitat creixent no és un problema!


Afegim un nou article a la sèrie Mites Tecnooptimistes

 Article original en anglès
2 d'octubre del 2026

Resum de ChatGPT

"L'article qüestiona el mite tecnooptimista que la complexitat tecnològica pot créixer indefinidament sense generar problemes. Defensa que la civilització industrial depèn d'un consum creixent d'energia i matèries primeres, especialment de minerals que cada vegada són més difícils i costosos d'extreure.

També explica que el reciclatge no pot compensar aquest esgotament, perquè recuperar els materials és imperfecte i sovint requereix tanta energia com extreure'n de nous.

Segons l'autor, aquesta dependència genera un cercle viciós: cada vegada cal més energia i tecnologia per obtenir menys recursos, cosa que encareix la producció, debilita l'economia i fa les cadenes de subministrament més vulnerables.

Quan el creixement deixa de ser possible, poden desencadenar-se crisis successives que provoquin una simplificació progressiva de la societat i de la tecnologia.

La seva conclusió és que el progrés tecnològic infinit és una il·lusió i que, en lloc d'esperar una nova revolució que resolgui tots els problemes, hauríem de preparar-nos per a una possible etapa de decreixement i desindustrialització."

Mite tecnooptimista número 5: Hi haurà una "pròxima economia"!

 

Prompt: 

"Genera una imatge d'una dona guapíssima amb cabell llarg negre i un noi també guapo cabell pèl-roig, tots dos són tecnooptimistes, amb estètica de còmic i dels anys 80. Vestits cuiro negre arrapat."

Afegim un nou article a la sèrie Mites Tecnooptimistes. 
Una vegada més n'agafem una del Substrack de The Honest Sorcerer

Original en anglès
10 d'abril del 2026

Resum de ChatGPT

"L'article qüestiona el mite tecnooptimista que, si l'actual model econòmic entra en crisi, sempre hi haurà una «pròxima economia» basada en les energies renovables, l'electrificació i les noves tecnologies.

Argumenta que aquesta suposada transició depèn precisament de la mateixa infraestructura industrial i dels combustibles fòssils que pretén substituir: l'extracció de liti, coure, alumini, grafit i altres minerals, així com el seu transport i processament, necessiten grans quantitats de petroli, gas i carbó.

A més, l'esgotament progressiu dels recursos minerals i les interrupcions de les cadenes de subministrament, agreujades per les tensions geopolítiques, poden posar en perill la fabricació de bateries, vehicles elèctrics, panells solars i altres components essencials de l'economia electrificada.

La tesi central és que no existeix una economia tecnològica alternativa esperant per substituir l'actual: totes dues són, en realitat, la mateixa economia industrial, profundament dependent dels recursos naturals. Per tant, si aquesta estructura col·lapsa per manca d'energia, minerals o per crisis ecològiques i geopolítiques, no hi haurà necessàriament una nova economia que ens rescati, sinó el risc d'un col·lapse en cadena i d'una simplificació profunda de l'economia global."


divendres, 6 de novembre del 2026

Mite tecnooptimista número 4: Les energies renovables i l'electrificació ens permetran disposar d'energia neta, abundant i pràcticament il·limitada !



Afegim un nou article a la sèrie Mites Tecnooptimistes


Aquest mite sol aparèixer sovint a les xerrades sobre energia.
Majoritàriament extrec els mites de l'excel·lent substack
The Honest Sorcerer de Balázs Matics al que recomano seguir amb especial atenció. Sol publicar sovint, mínim un cop a la setmana i esperem que ho continuï fent durant molt de temps.
Se'l pots compensar pagant-li un "cafè virtual" que solen ser uns 5$. Trobareu el link al final de l'article.

Article original (21 de setembre del 2025)


Resum de ChatGPT

"Qüestiona que les energies renovables i l’electrificació ens puguin garantir energia neta, abundant i pràcticament il·limitada.  S'argumenta que aquestes tecnologies continuen depenent d’una enorme quantitat de materials, energia i processos industrials que avui encara necessiten combustibles fòssils; a més, el reciclatge no pot recuperar tots els metalls i l’extracció minera es fa cada vegada més difícil i costosa perquè disminueix la qualitat dels minerals disponibles.

Això provoca una paradoxa:
cal invertir cada cop més energia i recursos per obtenir els materials necessaris per produir i mantenir els sistemes energètics, inclosos els renovables.

Segons l’autor, la modernitat industrial depèn, per tant, d’un creixement continu de la demanda, de l’extracció i de la complexitat, i no pot mantenir-se indefinidament en un estat estable. Quan aquesta dinàmica topi amb els límits materials, energètics i econòmics, es pot desencadenar una cascada de crisis, fallides empresarials, interrupcions de les cadenes de subministrament i contracció de l’economia global.

La conclusió és que no ens espera una transició cap a una societat tecnològica cada vegada més abundant, sinó un procés de simplificació i desindustrialització: la qüestió no és com sostenir indefinidament la complexitat actual, sinó com afrontar-ne el declivi."

divendres, 30 d’octubre del 2026

Mite tecnooptimista número 3: la mineria espacial serà possible!

Prompt: "Genera una imatge amb estètica de còmic i dels anys 70"

Hem arribat al mite número 3. Potser aquest n'és el més exagerat i esperat a llarg termini. Sol sortir sovint a les xerrades sobre energia. També l'hem extret de l'excel·lent substack The Honest Sorcerer de Balázs Matics.

Article original (anglès)





Resum de ChatGPT


"L’article qüestiona el mite tecnooptimista segons el qual la ciència i la tecnologia sempre trobaran solucions als problemes de la humanitat, especialment mitjançant la mineria espacial i la colonització d’altres planetes.

S’argumenta que aquestes expectatives ignoren els límits físics, energètics i materials del progrés tecnològic, així com els rendiments decreixents de la recerca científica.

Assenyala que viatjar i explotar recursos a l’espai requereix quantitats enormes d’energia, temps i diners, fet que ho fa inviable a gran escala, mentre que la mateixa civilització industrial està esgotant els combustibles fòssils i els recursos minerals barats que necessitaria per desenvolupar aquestes tecnologies.

També sosté que ni la intel·ligència artificial, ni la computació quàntica, ni la fusió nuclear poden escapar d’aquestes limitacions materials.

En definitiva, defensa que la fe en futurs avenços tecnològics que ens salvaran del col·lapse és una mena de superstició moderna i que, en lloc d’esperar solucions miraculoses, hauríem d’assumir que la nostra civilització haurà d’afrontar un procés de contracció i simplificació."


Mite tecnooptimista número 2: la fusió nuclear ens salvarà!



Continuem parlant de mites tecnooptimistes. Aquest cop li ha tocat rebre a la fusió nuclear
publicat a l'excel·lent i imprescindible canal de Substack, The Honest Sorcerer de Balázs Matics del 23 d'octubre del 2026.




 Article orginal (anglès)

Resum de ChatGPT

"Qüestiona el mite que la fusió nuclear serà la font d'energia neta, segura i pràcticament il·limitada que permetrà mantenir el creixement de la civilització industrial.

Argumenta que els avenços anunciats, com el de la National Ignition Facility, són resultats experimentals molt limitats que no demostren la viabilitat d'una producció elèctrica contínua i rendible.

Els reactors de fusió necessiten enormes quantitats d'electricitat per mantenir el plasma a temperatures extremes, alimentar els imants superconductors i fer funcionar els sistemes de refrigeració, de manera que, si es compta tot el consum energètic de la instal·lació, el balanç és molt menys favorable del que anuncien els projectes.

A més, la construcció i el funcionament d'aquests reactors requereixen grans quantitats de minerals escassos, materials complexos i combustibles fòssils, i depenen de recursos com el triti, les reserves del qual són molt limitades.

L'autor considera, per tant, que la fusió és una promesa tecnològica que arriba massa tard i que desvia recursos i atenció dels problemes reals d'esgotament energètic i material i de degradació ecològica.

La seva proposta és abandonar les expectatives de solucions tecnològiques miraculoses i preparar-nos per a una societat amb menys energia i menys recursos, recuperant coneixements i capacitats locals per produir aliments, roba i habitatge en un context de decreixement i simplificació tecnològica."


Mite tecnooptimista número 1: l'hidrogen és el futur!




Encetem una sèrie d'entrades per a mencionar alguns dels mites tecnooptimistes. Un tecnooptimista és una persona que creu que la tecnologia ens "solucionarà en un futur" els problemes que puguem tenir.




En aquest cas mencionarem l'entrada de The Seneca Effect d'Ugo Bardi que aquí hem traduït

Article original (anglès)


Resum de ChatGPT

"L'article qüestiona el mite que l'hidrogen verd pugui esdevenir una solució universal per substituir els combustibles fòssils i sostenir la civilització industrial. A partir de l'experiència de Marcos Rupérez Cerqueda, un enginyer que va treballar durant anys en projectes reals d'hidrogen, explica que les pèrdues energètiques de tota la cadena de producció, compressió, emmagatzematge i reconversió fan que només es recuperi entre un 20 i un 25% de l'electricitat inicial, davant del 85-90% de les bateries.

A més, les dificultats d'emmagatzematge, transport i manipulació de l'hidrogen responen a limitacions físiques de la mateixa molècula que la tecnologia difícilment pot superar. L'autor denuncia també que, malgrat que aquestes limitacions són conegudes dins del sector, els interessos econòmics, les subvencions públiques i les expectatives polítiques mantenen viva una promesa tecnològica que es repeteix cíclicament.

Això no vol dir que l'hidrogen no tingui utilitat en aplicacions industrials específiques, com la producció de fertilitzants o les refineries, sinó que és un error presentar-lo com la solució per als cotxes, la calefacció o l'emmagatzematge massiu d'energia.

La lliçó final és que cal avaluar les tecnologies amb balanços energètics complets i dades reals, en lloc de confiar en promeses de solucions miraculoses que ignoren els límits físics i la dependència estructural de la nostra societat respecte dels combustibles fòssils."

diumenge, 25 d’octubre del 2026

Rutes a peu: #44: de Platja d'Aro al Puig Pinell




Una vegada més, comentem una ruta
de les moltes que portem fins ara 

Distància: 4 km

Desnivell: 71 m
Dificultat: Fàcil

Data

8 d'agost del 2026



Rutes a peu: #45: de Platja d'Aro a Castell d'Aro



Una vegada més, comentem una ruta de les moltes que portem fins ara 

Distància: 9,68 km

Desnivell: 251 m
Dificultat: Moderat

Temps en moviment
1h 47 min

Data
9 d'agost del 2026 (de 08:09 - 11:07)



diumenge, 18 d’octubre del 2026

Rutes a peu: #62 circular Sant Hilari Sacalm (de Cal Sastre a la Font de Sant Roc)




Una vegada més, comentem una ruta de les moltes que portem fins ara 


M'he basat en aquesta ruta de l'usuari MYFAIR del 19 de novembre del 2019

Distància:
 8,47 km

Desnivell: 302 m
Dificultat: Fàcil

Temps en moviment
2h 10 min

Data
17 d'octubre del 2026 (dissabte de 10:30 - 12:40 )

Preu litre de benzina
1,679 €



divendres, 9 d’octubre del 2026

Dades obertes de la Generalitat: cabal de l'Onyar i la Gotarra (període 2000 - octubre del 2026)

 



Riera La Gotarra al seu pas per Campllong sota la C-25


Metodologia emprada


Després d'accedir a les dades obertes de la Generalitat i filtrar per nom del riu (Onyar o Gotarra) i aconseguir els 19.000 registres corresponents al cabal mitjà diari (no confondre amb el cabal màxim), exportar a format .CSV, depurar-ne les columnes els registres (només ens interessa la data i el cabal mitjà diari), delimitar les columnes amb ";" en comptes de "," hem generat aquestes gràfiques amb Excel, una per a cada riu.










Mapa de l'ubicació dels dos mesuradors de dades
(nivell i cabal d'aigua) sota els ponts de la carretera C-25


En preparació ..


En una altra entrada analitzarem els diferents pics i els compararem. Curiosament els pics de l'Onyar i del Gotarra no sempre coincideixen degut a que tot i trobar-se a pocs metres de distància, s'alimentes de conques diferents. Un altre dels motius és que són rius que en el moment del mesurament tenen poc recurregut i això els fa molt irregulars.

dijous, 8 d’octubre del 2026

Comparativa dels episodis de pluja succeïts a Riudellots de la Selva (gener del 2020 a octubre del 2026)




Ara que ja tenim estació meteorològica oficial (es va estrenar el juny del 2026) al sostre del pavelló,  podrem tenir registres de diferents paràmetres atmosfèrics (pluja, vent, radiació solar, pressió, etc).

Una altra dada important és el nivell i cabal del riu Onyar pel seu pas per Riudellots i Girona i la Gotarra al seu pas per Campllong. L'ACA (Agència Catalana de l'Aigua) ho monitoritza en temps real cada 5 minuts.

Des del 2020, amb l'episodi del temporal Glòria, n'hem marcat els nivells més significatius fins avui.
Són dades del seu pas per Riudellots, a tocar la Fundació Mona.



Nivell de l'Onyar pel seu pas per Riudellots


Cabal (metres cúbics per segon)





La riera Gotarra pel seu pas per Campllong 











L'Onyar pel seu pas per Girona





dissabte, 3 d’octubre del 2026

Estació meteorològica oficial de Riudellots de la Selva

L'Ajuntament de Riudellots de la Selva ja té una estació meteorològica oficial.
La ser una de les propostes presentades als pressupostos participatius del 2025 que finalment va rebre el suport dels votants i ja n'és una realitat segons s'informa en aquesta notícia del 3 de juny del 2026

Està ubicada a la teulada del pavelló municipal, a 6 metres d'altura.


DADES
Podeu veure les dades en directe aquí (excepte la pluja que haureu d'anar a Evolució).

https://app.weathercloud.net/d2160418833#current

Per a poder veure'n els registres històrics, així com la pluja de les darreres hores cal anar a Evolució





Registres d'EVOLUCIÓ
Hi podreu veure els valors de Temperatura, Humitat, Pressió Atmosfèrica, Velocitat del Vent, Direcció del Vent i Pluja (segurament el més important) i Radiació Solar.








Es pot canviar el període: dia, setmana, mes




Registres d'ACTUAL



Registres del VENT











Quin paper tenen les refineries de l'estat espanyol en la crisi del dièsel europeu?

Refineria d'A Coruña 

Comencem pel principi: què és una refineria o planta petroquímica?


"Una refineria de petroli és una planta de procés industrial on es processa cru i es refina per a donar productes de petroli útils, com gas liquats de petroli, gasolina, querosè, gasoli, i asfalt.  Les refineries de petroli són grans complexos industrials amb extenses xarxes de canonades, les quals transporten els diferents fluids entre les diferents unitats de processament químic".

Depenent de la temperatura s'obté un refinat o un altre




Quantes refineries hi ha a l'estat espanyol?




Link a l'AICE (Associació de la Indústria del Combustible d'Espanya







D'on ve el petroli que arrib a l'estat espanyol?

Segons el web de Repsol

"El 60% del crudo que llega a nuestras refinerías en España proviene del continente americano, y en torno al 30% de África. Solo un 7% procede de Oriente Medio."


I a Catalunya?
Font CNMC (Comisión Nacional del Mercado de la Competencia)




Font: termcat

A Catalunya, la refineria de la Pobla de Mafumet, al Tarragonès, actualment de Repsol, és mixta de carburants i petroquímica, i inclou unitats de craqueig al vapor per a obtenir etilè del que s'alimenten moltes indústries del polígon industrial. A Tarragona també, la refineria d'ASESA és especialitzada en betum asfàltic.
Les refineries de petroli són actualment una de les instal·lacions industrials de dimensions més grans que existeixen, i han desenvolupat una arquitectura, tècniques de disseny, sistemes de control, tractament de residus i efluents, i sistemes de seguretat propis, uns mètodes que han estat aplicats posteriorment a altres tipus d'indústries químiques i de procés.




EN CONSTRUCCIÓ...


https://www.publico.es/internacional/g7-liberara-100-millones-barriles-petroleo-diesel-cuatro-meses.html

https://chatgpt.com/c/6ac0e0d4-471c-83ed-997d-627160e27bb2


https://www.realinstitutoelcano.org/documento-de-trabajo/geoestrategia-del-petroleo-un-factor-de-riesgo/

14 de juliol del 2026: invertir cuando otros se retiraban
2023: febrero. La transición del refino a biorrefino una realidad en Europa

2023: las refinerías apuestan por el hidrógeno azul en vez del verde

2020: futuro biorefinteria de Cartagena 

2008- El Economista (inversions futur)

dilluns, 28 de setembre del 2026

Rutes a peu: #40 circular Sant Miquel de Fluvià

 


Una vegada més, comentem una ruta
de les moltes que portem fins ara 


Distància: 10,58km

Desnivell: 258 m
Dificultat: Fàcil

Temps Total

3h 02 min

Data
19 de juliol del 2026

Preu litre de benzina
nn,nn €



Ruta circular des de Forn Romà passant per:

- Castell dels Ardiaques (4.7 km)
- Església de Santa Eulàlia (5.5 km)
- Pont del Fluvià (9.6 km)
- Monestir de Sant Miquel de Fluvià (10.3 km)

diumenge, 27 de setembre del 2026

Rutes a peu: #38 circular de Sant Romà a Brunyola

 Una vegada més, comentem una ruta de les moltes que portem fins ara 



Trobareu més informació d'aquesta làpida de l'església de Sant Fruitós de Brunyola aquí, Catalunya Medieval de Ricard Ballo 2016



Informació oficial al web de l'Ajuntament


ESGLÉSIA DE SANT FRUITÓS

Documentada des del 1098, no preserva quasi res de l’edifici primitiu a causa de les destruccions produïdes pel terratrèmol de 1427. L’edifici actual, de planta rectangular, data de la reconstrucció del segle XVI i té diverses reformes i afegits. La façana és senzilla, amb porta adovellada, ull de bou i campanar d’espadanya doble amb final barroquitzat. Situada dins del clos del castell, utilitza una de les torres cantoneres rodones de la fortificació com a campanar. La porta preserva la ferramenta ornamental primitiva, de tradició romànica.


"HIC IACENT OSSA BERNARDI ROS, DOMER...
ECCLESIE DE BRUNIOLA QUI OBIIT XII DIE APRILIS
ANNO ... DOMINI MCCCLXX ET MANDAVIT UT
FIAT ANNIVERSARIUM IN DICTA ECCLESIA PRO ANIMA SUA
ET PRO ANIMABUS PARENTUM SUORUM ET PRO
OMNIBUS FIDELIBUS DEFUNCTIS. REQUIESCAT
ANIMA EIUS IN PACE. AMEN."

Traducció del llatí al català

"Aquí jauen els ossos de Bernat Ros, domer de l’església de Brunyola, que morí el dia 12 d’abril de l’any del Senyor 1370, i manà que es fes un aniversari en dita església per la seva ànima, per les ànimes dels seus pares i per tots els fidels difunts. Que la seva ànima reposi en pau. Amén"





Distància:
10,4 km

Desnivell: 173 m
Dificultat: Fàcil

Temps en moviment

1h 58 min

Temps Total
2h 36 min

Data
5 de juliol del 2026

Preu litre de benzina
nn,nn €




Rutes a peu: #32 de Verges a Canet de la Tallada (aeròdrom 318)

Una vegada més, comentem una ruta de les moltes que portem fins ara 





Distància: 10,06 km

Desnivell: 27 m
Dificultat: Fàcil

Temps en moviment

1h 58 min

Temps Total
2h 15 min

Data
30 de maig del 2026

Preu litre de benzina
nn,nn €



dissabte, 26 de setembre del 2026

"La Mezquindad", el darrer article de l'Antonio Turiel



En aquest darrer post, Antonio Turiel fa un resum de la seva visió de l'Espanya que el va veure néixer fins a l'actualitat 


Hem afegit 3 imatges generades per ChatGPT amb el següent prompt
"Genera una imatge basada en el contingut d'aquest article amb una estètica dels anys 70 i com si fos un còmic"
 




Jo vaig néixer l'any 1970. La vida llavors era molt més austera en allò material. Això no vol dir que fóssim més infeliços; en realitat, en molts aspectes probablement era més feliç que ara. 

Però també era una vida més dura, més física. Molts treballs eren manuals, i no pocs requerien força física considerable. La gent es consumia, els ossos es deformaven, les fatigues i els accidents passaven factura, i no hi havia tanta gent que arribés als 70 anys: només el 5,5% de la població tenia 70 anys o més, davant del 15% actual. També, certament, la medicina ha avançat molt durant aquests anys, sobretot a nivell preventiu, i s'han millorat els hàbits saludables.

El 1970, el dictador Francisco Franco encara era viu i amb ell el seu règim, així que hi havia coses de les quals no es podia parlar, gairebé ni pensar; i per descomptat res de protestar, per més que es patissin flagrants atropellaments.

Va morir Franco el 1975. Es va intentar una transició a la democràcia, que va sortir com va sortir però que va suposar una millora respecte al que hi havia - almenys en algunes parcel·les dels drets públics. Recordo, doncs ja no era tan petit, l'excitació amb què es va viure la promulgació de la Constitució, les primeres eleccions... Hi havia ànsia de llibertat i de canvi. Es pensava que, finalment, Espanya podria ser un país lliure i de progrés. El fracàs de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer del 1981 - recordo com el vaig viure, tota la nit veient dibuixos animats per la tele fins que va sortir el rei - va donar un nou impuls, i vam pensar que es podria construir un estat de dret, lliure, modern...

Espanya va entrar a l'OTAN ia la Comunitat Econòmica Europea. A partir dels anys 80 es va produir un progrés econòmic espectacular, i, com a la resta del món, un enorme desenvolupament científic i tecnològic, del qual, per una vegada, Espanya no en va quedar al marge. L'any 2000 Espanya aspirava a entrar al G10.

Van arribar els anys de la bombolla immobiliària, de la supèrbia dels addictes a la pilotada. I després la crisi del 2008. I ja res no va tornar a ser això d'abans.

Miro enrere i veig tot el que ha passat des que tinc memòria. I veig la mesquinesa que inunda tota la societat actualment, aquesta misèria col·lectiva en què vivim instal·lats, aquella que assenyala l'emigrant, que accepta submisa la degradació de les nostres condicions de vida, que s'humilia servil davant dels poderosos... i em pregunto: com hem arribat aquí? Com ens vam perdre pel camí? Per què el projecte de fer una societat més justa, més lliure i més liberal està fracassant? Per què es produeix una reculada tan marcada en el respecte als valors democràtics?

Seria temptador dir que aquest fenomen té lloc sobretot entre els més joves, que han esdevingut més reaccionaris, més autoritaris, menys democràtics; i després fer fora pestes de les xarxes socials i les noves tecnologies. Seria temptador, sobretot per a una persona de la meva edat, que he vist aquests canvis i que tinc una enyorança d'un altre temps més senzill, on tot estava més clar. Temptador, sí, però també seria estúpid. I fals. 

Jo vaig néixer el 1970. Això vol dir que dos terços dels espanyols i espanyoles són més joves que jo. Pertanyo per tant a una fracció de la població que ja és minoritària, i que cada any que passa és lògicament menor. Però no es pensin que idealitzo aquells anys: nosaltres també érem mesquins, nosaltres també vam aprendre bé de nens a abaixar el cap i tolerar les injustícies. Simplement, érem més pobres i vivíem en una dictadura, així que qui més i qui menys albergàvem una esperança de canvi i de progrés, d'anar millor, de tenir més llibertat i, sobretot, d'aspirar a una relació més justa i fraternal entre els éssers humans. Jo recordo els eslògans i els debats dels primers anys 80, quan es creia que podríem construir un món veritablement millor i més humà. Però ho fem malbé tot. Simplement, ens vam deixar enlluernar per l'abundància, la riquesa, les promeses d'un progrés material que semblava sense límits... Nosaltres tenim la culpa de no haver educat correctament les generacions que ens han succeït. Aquest fang on ara foguem ve de la pols que descuidadament deixem que s'assentés.

Per mi, un dels punts d'inflexió va ser la bombolla immobiliària de finals del segle XX i principis del segle XXI. Va ser l'època de l'Espanya va bé. Els darrers governs del PSOE de Felipe González, sumits en la corrupció i en la inoperància, van donar lloc als governs del PP de Jose María Aznar, el primer -amb majoria relativa al Congrés- mostrant una cara més amable; el segon - ja amb majoria absoluta - molt més dur i autoritari. Va ser en aquells anys que van asseure's les bases d'una especulació immobiliària sense comparació, els anys de les obres públiques faraòniques, els anys de l'abundància i el malbaratament... Anys de nous rics i cops de pilota continus, però els diners fluïen abundants - en part de les ajudes europees, en part els capitals internacionals han guanyat bé: i tothom ha de poder 2000 o 3000 euros al mes. Els meus amics reien de mi: tants anys de carrera, després doctorat, després postdoctorat, per acabar cobrant els 1200 euros al mes que cobrava quan vaig tornar de París, i encara gràcies. Aquesta etapa es va tancar de manera abrupta, com una bufetada amb la mà oberta. La supèrbia amb què ens crèiem instal·lats entre els poderosos, posant els peus damunt la taula, es va esfondrar amb els atemptats de l'11 de març del 2004 i la inesperada victòria del PSOE de Rodríguez Zapatero. La bombolla immobiliària va acabar per explotar el 2008, amb la fallida de Lehman Brothers.

Els anys de ràpid progrés econòmic, durant les dècades dels 80 i 90, van servir per superar alguns atavismes i complexos ibèrics molt assentats, però els anys de la bombolla immobiliària van crear una mentalitat de nous rics, de supèrbia, i, el que és pitjor, de creure's que ens mereixíem els privilegis. Jo estic convençut que en una bona part de la psique espanyola contemporània encara està instal·lada la idea de la riquesa ràpida i fàcil, i que hi tenim dret.

Però res no és gratis en aquest món. Aquests anys de riquesa i prosperitat no van ser més que un miratge, l'epíleg d'un llarg camí de desenvolupament econòmic i industrial a què Espanya es va apuntar tard per culpa de l'aïllament de la dictadura franquista, però que també tenia els dies comptats. Era un desenvolupament basat en els combustibles fòssils i en un consum incessant, accelerat i creixent d'energia i materials. Cosa que era intrínsecament insostenible i que per tant havia de parar.

Portem des del 2008 tranques i barranques. És el 2008 quan arrenca a Espanya, ia Europa, un procés de desindustrialització i de deslocalització que realment mai no ha cessat. També des de 2008 s'han fet més evidents les dificultats per continuar augmentant l'extracció de petroli, com hem tractat de llarg a llarg d'aquest bloc - o, si prefereixen, poden llegir una síntesi detallada al meu llibre "Petrocalipsi". Hem fet servir tot tipus de recursos semblants a petroli per mantenir la ficció d'un món sempre creixent, primer els biocombustibles, després els petrolis extrapesats, després el fracking, i ara ja res més. Per això ara el 2026 estem embarcats en aquestes guerres pels darrers recursos, i per això estem començant a lliscar per un perillós pendent de carestia i escassetat.

Als anys 2000, els espanyols van aprendre que si miraven cap a una altra banda enmig de cops de pilota no sempre legals, hi hauria un bon pessic per a ells. Fins i tot si no volies pringar-te, et convenia estar callat per no ficar-te en embolics. Total, tot anava bé per a tothom. Ens acostumem a aquesta bonança injustificada, i amb el temps arribem a creure'ns que era el nostre dret diví, el nostre privilegi irrenunciable. Teníem tot el dret de viure bé, nosaltres formem part d'un país potent i de la Unió Europea, i per això, lògicament, sempre serem rics i poderosos.


En cap moment vam voler mirar la base de la nostra riquesa. Que el nostre benestar es fonamentava sobre l'espoliació i el robatori de les riqueses d'altres països del Sud Global. Que els nostres flamants mòbils estan tacats de la sang dels miners que extreuen precàriament el colten al Congo, o dels treballadors que s'intoxicen en factories d'acoblament a la Xina. La nostra roba de marca a preu assequible la cusen nens esclavitzats a Bangla Desh. Els nostres alvocats els recullen immigrants que treballen per salaris de misèria als nostres horts, o s'esquilmen d'altres països. I així amb una llista interminable de productes. No vam voler mirar cap a aquestes dures realitats perquè qüestionaven el nostre dret a disposar de tot allò que disposem. 

Però som molt mesquins. Perquè ens atrevim a ser durs amb el feble, o simplement negar-nos a mirar i acceptar el seu patiment, i alhora abaixem el cap davant del fort. Sabem el que ens convé, i per tant no contrariem els matons que hi ha a la nostra societat, aquests empresaris "d'èxit" que fan diners a mansalva a partir de l'explotació massiva de la misèria col·lectiva, tant pàtria com forana. No només no ens hi oposem, sinó que els adulem, els posem com a exemple a seguir, els donem premis i honors. Ells, mentrestant, van comprant tots els mitjans de comunicació, i també voluntats tant en allò públic com en allò privat. Quantes vegades no hauré vist jo a un periodista callar o deixar de trucar-me perquè incomodo gent important, quantes vegades algun regidor que volia, il·lusionat, fer alguna cosa bona per al seu poble no ha hagut de abaixar el cap i sotmetre's, dient-me, "ho sento, no m'han deixat fer-ho...". Quantes.

Però ara les coses comencen a anar malament. Molt malament. 

Aquí a Espanya la benzina i el dièsel ja estan arribant als 2€ per litre, ia Europa la cosa està pitjor. A França, no hi ha dièsel a l'11% de les benzineres, i aquest problema de subministrament - ressò de la voladura de l'oleoducte Est-Oest d'Aràbia Saudita - anirà a pitjor. I no només a França: a tot Europa. Espanya aguantarà una mica millor gràcies a les seves 8 refineries, però a causa de la pressió sobre els carburants no s'estan fent parades de manteniment, i això pot acabar conduint avaries greus i mancants de subministrament duradors. I falten gas, fertilitzants, àcid sulfúric ergo metalls, i mil coses més.

També s'anticipa una crisi econòmica brutal. Aquests preus del combustible afecten tota la cadena productiva. I la bombolla de la IA sembla que està més a prop de rebentar, i quan ho faci Occident s'haurà quedat sense motor per al seu món financer. 

En l'ambient, l'estiu ha estat terrible, en calor i en incendis. La tardor s'anticipa perillosa. I a sobre s'està gestant el Nen més gran que hem vist en 140 anys, i possiblement en milers d'anys.


Mentrestant, la UE va fent cops de banda, relaxant normativa ambiental i escalant el discurs de la guerra, fent por per justificar el rearmament. Sense plans pel que ve a continuació. Bé, no completament: per a Espanya, el pla és convertir-la en terra de sacrifici amb les macroplantes de biogàs i les plantes de combustible derivat de biomassa . 

Hauríem d'estar reaccionant. Hauríem d'estar sortint al carrer. Hauríem d'estar plantejant alternatives, cercant solucions, creant refugis climàtics per protegir-nos de les inclemències que vénen, plantejant-nos un altre tipus d'agricultura més resilient, adaptant les ciutats, deconstruint zones inundables, preparant-nos en suma. Però no n'hi ha res. 


Davant la crisi que ve, l'opinió pública a Espanya està encallada amb el tema de Ceuta. I ni tan sols intentant veure el panorama global : tota la discussió es redueix a una banalització de la realitat, en què hi ha un bàndol, el nostre dels bons-molt-bons, i el dels altres dels dolents-molt-dolents. Una cosa molt infantil. I molt mesquí.

Davant de les grans dificultats que vénen, l'obsessió per a una part creixent de la població espanyola és reduir impostos i estigmatitzar els emigrants. O criticar la sanitat pública i denunciar els presumptes privilegis dels mestres. Tot amb arguments de baratet i d'una infantilitat supina, i maniqueu-vos a més no poder: nosaltres els bons, els altres els dolents. Curiosament, aquestes coses que es criden són justament les que més els interessa destruir al poder econòmic, perquè suposen "oportunitats de negoci", és a dir, noves oportunitats per apropiar-se de recursos.

Una part creixent de la població espanyola cau presa d'un discurs iconoclasta que cerca minar les bases de la protecció social de la majoria. Per això mateix, la majoria dels que defensen aquest discurs seran perjudicats per la implementació de les mesures que demanen, com van poder comprovar tardanament tants votants de Donald Trump als EUA.

La discussió política s'empobreix, es converteix en cridòria pròpia de pati de col·legi. Els partits d'esquerra es veuen incapaços de proposar sortides reals als problemes socials que hi ha (com l'habitatge, la inflació o la precarietat laboral) perquè no gosen criticar el capitalisme. Els partits de dreta cauen en simplificacions arteres i bobalicones de la realitat, i en un maniqueisme profund segons el qual l'adversari és un dimoni pervers que només vol el mal d'Espanya pel mal en si mateix. No hi ha racionalitat ni anàlisi.

Mentrestant, la població espanyola té por. Té por de perdre els seus privilegis, perquè al fons del seu cor sap que no els mereix, que no som especials, que no teníem un dret superior al d'altres pobles per gaudir d'una porció més gran dels recursos de tot el planeta. Veu que les coses vénen mal donades, però l'únic que vol és tranquil·litat, que tot sigui com sempre, que li garanteixin el seu tros del pastís, “tornar a la normalitat”, “pau i ordre”. Sap que no s'ho mereix, que no té realment dret a aquest espoli, i de manera mesquina, sense atrevir-se a mirar al fons de la negror, està disposada a aixecar aquells que, amb mètodes expeditius, aconsegueixin mantenir la situació, encara que sigui de manera violenta i autoritària, per tal que la cosa aguanti uns anys més i ells els doni temps a acabar la seva vida.

Vet aquí la major negror, la falta més gran. Són capaços de sacrificar-ne la dignitat, i fer coses que no tenen justificació moral, si així poden viure bé. Són els habitants d' Omelas . 

Però tanta iniquitat, tanta mesquinesa, tampoc no assegurarà una prosperitat que ja no és possible. Alguns líders europeus han decidit tocar tambors de guerra per així justificar les privacions i racionaments que ja se'ns vénen a sobre. Unes elits desnortades, de vegades corruptes, més preocupades per la seva posició de privilegi que per intentar donar una sortida digna i raonada als problemes que ens aguaiten. 

Ve la guerra, que es farà servir perquè no es qüestioni un ordre absurd.  Si ens deixem arrossegar per aquests bojos, ho perdrem tot. Si comprenem que és el moment de reaccionar i implementar solucions ecosocials, encara podrem construir un futur digne i que valgui la pena.

Alguns pensem que abandonar Omeles no és l'opció moralment correcta, perquè implica mantenir el patiment de tanta gent; perquè, tot i no participar dels fruits de l'espoli, queda la responsabilitat moral d'haver-ho permès. Per tant, l'única opció respectable és oposar-se a tanta negror, tanta mesquinesa. Fins i tot si al final perdem.  

Salu2.

AMT