Nate Hagens té un canal anomenat
The Great Simplification i ja n'hem parlat altres vegades en aquest blog. Ha entrevistat alguna vegada a en Pedro Prieto i a l'Antonio Turiel.
En la seva darrera entrada recrea com seria un discurs d'un polític si realment digués la veritat sobre diferents aspectes de l'actualitat com són el deute mundial, la manca de recursos i petroli, la pèrdua de biodiversitat, els 9 límits planetaris, etc.
És un vídeo curt de 15 minuts que podeu passar a 1,5 de velocitat i l'entendreu perfectament.
YouTube permet veure'n la traducció al castellà si premeu la roda dentada / pista d'àudio / castellà.
Val la pena.

INTRODUCCIÓ
"Tot just després de la Setmana del Clima, en Nate planteja un experiment mental: com sonaria el discurs d'un líder mundial si les veritats incòmodes que hi ha al rerefons de l'escalfament global —veritats políticament inconfessables a causa dels donants, les fronteres, les campanyes electorals i altres incentius— s'exposessin obertament a la ciutadania? Adoptant el paper d'aquest hipotètic líder mundial, en Nate vincula la prosperitat moderna a l'extraordinari llegat de llum solar ancestral que vam descobrir en forma de combustibles fòssils. La seva extracció i el seu esgotament han fet possible la civilització actual, alhora que han comportat conseqüències nefastes per a la Terra. També descriu els mecanismes conductuals i culturals més profunds mitjançant els quals milers de milions de decisions individuals esdevenen un sistema amb lògica i comportament propis, generant resultats que ningú no havia previst... ni pot controlar.
En Nate planteja aquest moment de la nostra complexa situació —que transcendeix l'àmbit purament humà— com una prova de maduresa col·lectiva. El repte que afrontem consisteix a reconèixer, de manera col·lectiva, que el sistema energètic que va fer possible una abundància material sense precedents és el mateix que ara amenaça l'estabilitat ecològica de la qual depenem. Això també implica adonar-se que no existeix una solució única ni un reinici net i immediat; al contrari, canviar la trajectòria del «superorganisme» requereix respostes de cadascun de nosaltres, acumulades al llarg del temps, de manera lenta però segura.
Com es van separar exactament els interessos del sistema dels interessos dels individus que en formen part? Quin pes té la «maduresa col·lectiva» com a resposta a aquesta situació que ens supera com a espècie? I és possible que una civilització construïda sobre la base del creixement perpetu respongui als límits sense haver de patir primer un col·lapse? "