En aquest darrer post, Antonio Turiel fa un resum de la seva visió de l'Espanya que el va veure néixer fins a l'actualitat
Hem afegit 3 imatges generades per ChatGPT amb el següent prompt
"Genera una imatge basada en el contingut d'aquest article amb una estètica dels anys 70 i com si fos un còmic"
Jo vaig néixer l'any 1970. La vida llavors era molt més austera en allò material. Això no vol dir que fóssim més infeliços; en realitat, en molts aspectes probablement era més feliç que ara.
Però també era una vida més dura, més física. Molts treballs eren manuals, i no pocs requerien força física considerable. La gent es consumia, els ossos es deformaven, les fatigues i els accidents passaven factura, i no hi havia tanta gent que arribés als 70 anys: només el 5,5% de la població tenia 70 anys o més, davant del 15% actual. També, certament, la medicina ha avançat molt durant aquests anys, sobretot a nivell preventiu, i s'han millorat els hàbits saludables.
El 1970, el dictador Francisco Franco encara era viu i amb ell el seu règim, així que hi havia coses de les quals no es podia parlar, gairebé ni pensar; i per descomptat res de protestar, per més que es patissin flagrants atropellaments.
Va morir Franco el 1975. Es va intentar una transició a la democràcia, que va sortir com va sortir però que va suposar una millora respecte al que hi havia - almenys en algunes parcel·les dels drets públics. Recordo, doncs ja no era tan petit, l'excitació amb què es va viure la promulgació de la Constitució, les primeres eleccions... Hi havia ànsia de llibertat i de canvi. Es pensava que, finalment, Espanya podria ser un país lliure i de progrés. El fracàs de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer del 1981 - recordo com el vaig viure, tota la nit veient dibuixos animats per la tele fins que va sortir el rei - va donar un nou impuls, i vam pensar que es podria construir un estat de dret, lliure, modern...
Espanya va entrar a l'OTAN ia la Comunitat Econòmica Europea. A partir dels anys 80 es va produir un progrés econòmic espectacular, i, com a la resta del món, un enorme desenvolupament científic i tecnològic, del qual, per una vegada, Espanya no en va quedar al marge. L'any 2000 Espanya aspirava a entrar al G10.
Van arribar els anys de la bombolla immobiliària, de la supèrbia dels addictes a la pilotada. I després la crisi del 2008. I ja res no va tornar a ser això d'abans.
Miro enrere i veig tot el que ha passat des que tinc memòria. I veig la mesquinesa que inunda tota la societat actualment, aquesta misèria col·lectiva en què vivim instal·lats, aquella que assenyala l'emigrant, que accepta submisa la degradació de les nostres condicions de vida, que s'humilia servil davant dels poderosos... i em pregunto: com hem arribat aquí? Com ens vam perdre pel camí? Per què el projecte de fer una societat més justa, més lliure i més liberal està fracassant? Per què es produeix una reculada tan marcada en el respecte als valors democràtics?
Seria temptador dir que aquest fenomen té lloc sobretot entre els més joves, que han esdevingut més reaccionaris, més autoritaris, menys democràtics; i després fer fora pestes de les xarxes socials i les noves tecnologies. Seria temptador, sobretot per a una persona de la meva edat, que he vist aquests canvis i que tinc una enyorança d'un altre temps més senzill, on tot estava més clar. Temptador, sí, però també seria estúpid. I fals.
Jo vaig néixer el 1970. Això vol dir que dos terços dels espanyols i espanyoles són més joves que jo. Pertanyo per tant a una fracció de la població que ja és minoritària, i que cada any que passa és lògicament menor. Però no es pensin que idealitzo aquells anys: nosaltres també érem mesquins, nosaltres també vam aprendre bé de nens a abaixar el cap i tolerar les injustícies. Simplement, érem més pobres i vivíem en una dictadura, així que qui més i qui menys albergàvem una esperança de canvi i de progrés, d'anar millor, de tenir més llibertat i, sobretot, d'aspirar a una relació més justa i fraternal entre els éssers humans. Jo recordo els eslògans i els debats dels primers anys 80, quan es creia que podríem construir un món veritablement millor i més humà. Però ho fem malbé tot. Simplement, ens vam deixar enlluernar per l'abundància, la riquesa, les promeses d'un progrés material que semblava sense límits... Nosaltres tenim la culpa de no haver educat correctament les generacions que ens han succeït. Aquest fang on ara foguem ve de la pols que descuidadament deixem que s'assentés.
Per mi, un dels punts d'inflexió va ser la bombolla immobiliària de finals del segle XX i principis del segle XXI. Va ser l'època de l'Espanya va bé. Els darrers governs del PSOE de Felipe González, sumits en la corrupció i en la inoperància, van donar lloc als governs del PP de Jose María Aznar, el primer -amb majoria relativa al Congrés- mostrant una cara més amable; el segon - ja amb majoria absoluta - molt més dur i autoritari. Va ser en aquells anys que van asseure's les bases d'una especulació immobiliària sense comparació, els anys de les obres públiques faraòniques, els anys de l'abundància i el malbaratament... Anys de nous rics i cops de pilota continus, però els diners fluïen abundants - en part de les ajudes europees, en part els capitals internacionals han guanyat bé: i tothom ha de poder 2000 o 3000 euros al mes. Els meus amics reien de mi: tants anys de carrera, després doctorat, després postdoctorat, per acabar cobrant els 1200 euros al mes que cobrava quan vaig tornar de París, i encara gràcies. Aquesta etapa es va tancar de manera abrupta, com una bufetada amb la mà oberta. La supèrbia amb què ens crèiem instal·lats entre els poderosos, posant els peus damunt la taula, es va esfondrar amb els atemptats de l'11 de març del 2004 i la inesperada victòria del PSOE de Rodríguez Zapatero. La bombolla immobiliària va acabar per explotar el 2008, amb la fallida de Lehman Brothers.
Els anys de ràpid progrés econòmic, durant les dècades dels 80 i 90, van servir per superar alguns atavismes i complexos ibèrics molt assentats, però els anys de la bombolla immobiliària van crear una mentalitat de nous rics, de supèrbia, i, el que és pitjor, de creure's que ens mereixíem els privilegis. Jo estic convençut que en una bona part de la psique espanyola contemporània encara està instal·lada la idea de la riquesa ràpida i fàcil, i que hi tenim dret.
Però res no és gratis en aquest món. Aquests anys de riquesa i prosperitat no van ser més que un miratge, l'epíleg d'un llarg camí de desenvolupament econòmic i industrial a què Espanya es va apuntar tard per culpa de l'aïllament de la dictadura franquista, però que també tenia els dies comptats. Era un desenvolupament basat en els combustibles fòssils i en un consum incessant, accelerat i creixent d'energia i materials. Cosa que era intrínsecament insostenible i que per tant havia de parar.
Portem des del 2008 tranques i barranques. És el 2008 quan arrenca a Espanya, ia Europa, un procés de desindustrialització i de deslocalització que realment mai no ha cessat. També des de 2008 s'han fet més evidents les dificultats per continuar augmentant l'extracció de petroli, com hem tractat de llarg a llarg d'aquest bloc - o, si prefereixen, poden llegir una síntesi detallada al meu llibre "Petrocalipsi". Hem fet servir tot tipus de recursos semblants a petroli per mantenir la ficció d'un món sempre creixent, primer els biocombustibles, després els petrolis extrapesats, després el fracking, i ara ja res més. Per això ara el 2026 estem embarcats en aquestes guerres pels darrers recursos, i per això estem començant a lliscar per un perillós pendent de carestia i escassetat.
Als anys 2000, els espanyols van aprendre que si miraven cap a una altra banda enmig de cops de pilota no sempre legals, hi hauria un bon pessic per a ells. Fins i tot si no volies pringar-te, et convenia estar callat per no ficar-te en embolics. Total, tot anava bé per a tothom. Ens acostumem a aquesta bonança injustificada, i amb el temps arribem a creure'ns que era el nostre dret diví, el nostre privilegi irrenunciable. Teníem tot el dret de viure bé, nosaltres formem part d'un país potent i de la Unió Europea, i per això, lògicament, sempre serem rics i poderosos.
En cap moment vam voler mirar la base de la nostra riquesa. Que el nostre benestar es fonamentava sobre l'espoliació i el robatori de les riqueses d'altres països del Sud Global. Que els nostres flamants mòbils estan tacats de la sang dels miners que extreuen precàriament el colten al Congo, o dels treballadors que s'intoxicen en factories d'acoblament a la Xina. La nostra roba de marca a preu assequible la cusen nens esclavitzats a Bangla Desh. Els nostres alvocats els recullen immigrants que treballen per salaris de misèria als nostres horts, o s'esquilmen d'altres països. I així amb una llista interminable de productes. No vam voler mirar cap a aquestes dures realitats perquè qüestionaven el nostre dret a disposar de tot allò que disposem.
Però som molt mesquins. Perquè ens atrevim a ser durs amb el feble, o simplement negar-nos a mirar i acceptar el seu patiment, i alhora abaixem el cap davant del fort. Sabem el que ens convé, i per tant no contrariem els matons que hi ha a la nostra societat, aquests empresaris "d'èxit" que fan diners a mansalva a partir de l'explotació massiva de la misèria col·lectiva, tant pàtria com forana. No només no ens hi oposem, sinó que els adulem, els posem com a exemple a seguir, els donem premis i honors. Ells, mentrestant, van comprant tots els mitjans de comunicació, i també voluntats tant en allò públic com en allò privat. Quantes vegades no hauré vist jo a un periodista callar o deixar de trucar-me perquè incomodo gent important, quantes vegades algun regidor que volia, il·lusionat, fer alguna cosa bona per al seu poble no ha hagut de abaixar el cap i sotmetre's, dient-me, "ho sento, no m'han deixat fer-ho...". Quantes.
Però ara les coses comencen a anar malament. Molt malament.
Aquí a Espanya la benzina i el dièsel ja estan arribant als 2€ per litre, ia Europa la cosa està pitjor. A França, no hi ha dièsel a l'11% de les benzineres, i aquest problema de subministrament - ressò de la voladura de l'oleoducte Est-Oest d'Aràbia Saudita - anirà a pitjor. I no només a França: a tot Europa. Espanya aguantarà una mica millor gràcies a les seves 8 refineries, però a causa de la pressió sobre els carburants no s'estan fent parades de manteniment, i això pot acabar conduint avaries greus i mancants de subministrament duradors. I falten gas, fertilitzants, àcid sulfúric ergo metalls, i mil coses més.
També s'anticipa una crisi econòmica brutal. Aquests preus del combustible afecten tota la cadena productiva. I la bombolla de la IA sembla que està més a prop de rebentar, i quan ho faci Occident s'haurà quedat sense motor per al seu món financer.
En l'ambient, l'estiu ha estat terrible, en calor i en incendis. La tardor s'anticipa perillosa. I a sobre s'està gestant el Nen més gran que hem vist en 140 anys, i possiblement en milers d'anys.
Mentrestant, la UE va fent cops de banda, relaxant normativa ambiental i escalant el discurs de la guerra, fent por per justificar el rearmament. Sense plans pel que ve a continuació. Bé, no completament: per a Espanya, el pla és convertir-la en terra de sacrifici amb les macroplantes de biogàs i les plantes de combustible derivat de biomassa .
Hauríem d'estar reaccionant. Hauríem d'estar sortint al carrer. Hauríem d'estar plantejant alternatives, cercant solucions, creant refugis climàtics per protegir-nos de les inclemències que vénen, plantejant-nos un altre tipus d'agricultura més resilient, adaptant les ciutats, deconstruint zones inundables, preparant-nos en suma. Però no n'hi ha res.
Davant la crisi que ve, l'opinió pública a Espanya està encallada amb el tema de Ceuta. I ni tan sols intentant veure el panorama global : tota la discussió es redueix a una banalització de la realitat, en què hi ha un bàndol, el nostre dels bons-molt-bons, i el dels altres dels dolents-molt-dolents. Una cosa molt infantil. I molt mesquí.
Davant de les grans dificultats que vénen, l'obsessió per a una part creixent de la població espanyola és reduir impostos i estigmatitzar els emigrants. O criticar la sanitat pública i denunciar els presumptes privilegis dels mestres. Tot amb arguments de baratet i d'una infantilitat supina, i maniqueu-vos a més no poder: nosaltres els bons, els altres els dolents. Curiosament, aquestes coses que es criden són justament les que més els interessa destruir al poder econòmic, perquè suposen "oportunitats de negoci", és a dir, noves oportunitats per apropiar-se de recursos.
Una part creixent de la població espanyola cau presa d'un discurs iconoclasta que cerca minar les bases de la protecció social de la majoria. Per això mateix, la majoria dels que defensen aquest discurs seran perjudicats per la implementació de les mesures que demanen, com van poder comprovar tardanament tants votants de Donald Trump als EUA.
La discussió política s'empobreix, es converteix en cridòria pròpia de pati de col·legi. Els partits d'esquerra es veuen incapaços de proposar sortides reals als problemes socials que hi ha (com l'habitatge, la inflació o la precarietat laboral) perquè no gosen criticar el capitalisme. Els partits de dreta cauen en simplificacions arteres i bobalicones de la realitat, i en un maniqueisme profund segons el qual l'adversari és un dimoni pervers que només vol el mal d'Espanya pel mal en si mateix. No hi ha racionalitat ni anàlisi.
Mentrestant, la població espanyola té por. Té por de perdre els seus privilegis, perquè al fons del seu cor sap que no els mereix, que no som especials, que no teníem un dret superior al d'altres pobles per gaudir d'una porció més gran dels recursos de tot el planeta. Veu que les coses vénen mal donades, però l'únic que vol és tranquil·litat, que tot sigui com sempre, que li garanteixin el seu tros del pastís, “tornar a la normalitat”, “pau i ordre”. Sap que no s'ho mereix, que no té realment dret a aquest espoli, i de manera mesquina, sense atrevir-se a mirar al fons de la negror, està disposada a aixecar aquells que, amb mètodes expeditius, aconsegueixin mantenir la situació, encara que sigui de manera violenta i autoritària, per tal que la cosa aguanti uns anys més i ells els doni temps a acabar la seva vida.
Vet aquí la major negror, la falta més gran. Són capaços de sacrificar-ne la dignitat, i fer coses que no tenen justificació moral, si així poden viure bé. Són els habitants d' Omelas .
Però tanta iniquitat, tanta mesquinesa, tampoc no assegurarà una prosperitat que ja no és possible. Alguns líders europeus han decidit tocar tambors de guerra per així justificar les privacions i racionaments que ja se'ns vénen a sobre. Unes elits desnortades, de vegades corruptes, més preocupades per la seva posició de privilegi que per intentar donar una sortida digna i raonada als problemes que ens aguaiten.
Ve la guerra, que es farà servir perquè no es qüestioni un ordre absurd. Si ens deixem arrossegar per aquests bojos, ho perdrem tot. Si comprenem que és el moment de reaccionar i implementar solucions ecosocials, encara podrem construir un futur digne i que valgui la pena.
Alguns pensem que abandonar Omeles no és l'opció moralment correcta, perquè implica mantenir el patiment de tanta gent; perquè, tot i no participar dels fruits de l'espoli, queda la responsabilitat moral d'haver-ho permès. Per tant, l'única opció respectable és oposar-se a tanta negror, tanta mesquinesa. Fins i tot si al final perdem.
Salu2.
AMT
