Prompt: "Genera una imatge amb estètica de còmic i dels anys 70"
Hem arribat al mite número 3. Potser aquest n'és el més exagerat i esperat a llarg termini. Sol sortir sovint a les xerrades sobre energia. També l'hem extret de l'excel·lent substack The Honest Sorcerer de Balázs Matics.
Potser el mite més gran de la modernitat és que no tenim mites. Nosaltres, especialment a Occident, tendim a pensar en nosaltres mateixos com a éssers racionals basats en la ciència capaços de resoldre qualsevol problema. Com podríem haver desvetllat els secrets de l'àtom o haver descobert una manera de viatjar a l'espai? Doncs bé, resulta que la nostra fe en la ciència i la tecnologia no és més que una perillosa il·lusió, que ara es transforma lentament en una superstició : "una creença o manera de comportar-se que es basa en la por al desconegut i la fe en la màgia o la sort".
Aquesta setmana no he tingut temps d'escriure un assaig complet a causa d'una dosi d'obligacions familiars més gran del que és habitual. Per tant, he triat un text que vaig escriure el 2023 perquè el llegiu avui; crec que valdrà la pena dedicar-hi el vostre temps. Som-hi!
En el meu assaig anterior, he esbossat un futur ple d'incerteses a curt termini, i amb un final més aviat, com dir-ho, "poc afavoridor" que es desenvoluparà en els segles i mil·lennis vinents. Efectivament, la visió de tornar a un estil de vida de caçadors-recol·lectors (com el millor resultat possible en un planeta finit devastat per la civilització industrial) va provocar una reticència instantània. Com ara que no tinc en compte la nostra capacitat humana única per produir ciència, que descarto les aplicacions de la física quàntica, la colonització espacial i que els minerals es poden trobar en altres planetes, o la producció d'energia a partir d'hidrogen.
Sembla que s'ha passat per alt completament el fet que res de l'anterior és físicament possible a escala. Només caldria una bona anàlisi dels fets, com ara quant petroli i metalls barats encara podem extreure, o quant canvi climàtic ja ha quedat atrapat al sistema Terra, i ràpidament ens adonarem que ens enfrontem a una greu escassetat amb un descens força poc gloriós en els anys i dècades vinents. Potser no és estrany, doncs, que en aquesta era de gran angoixa la ciència, sembla, s'hagi convertit en una font de creences supersticioses per si sola. Els devots creients del progrés (amb els mitjans de comunicació convencionals al capdavant) continuen exagerant desmesuradament les seves capacitats per produir coneixement i tecnologies pràctiques, malgrat les moltes limitacions que ha trobat fins ara. Certament, la ciència i la tecnologia han estat capaces d'oferir alguns trucs força impressionants, com il·luminar un sol en miniatura ( fusió ) durant un segon o enviar una missió espacial a un asteroide proper. Les pel·lícules de Hollywood també van fer la seva part en exagerar aquests èxits guanyats amb esforç i convertir-los en una àmplia gamma de possibilitats, com ara reactors de fusió que impulsen una nau espacial capaç de viatjar més ràpid que la velocitat de la llum, o persones colonitzant altres planetes. En aquest punt, però, la ciència ha deixat de ser el que és i s'ha convertit en quelcom a què els seus professionals s'oposaven des del principi.
Davant d'una sèrie d'"amenaces" existencials —que en realitat són conseqüències directes d'una civilització en excés—, les persones que tenien més a perdre (la classe directiva professional) han tornat al seu modus operandi bàsic: venerar un sistema de creences amb sacerdots i sacerdotesses, i expulsar els veritables creients. La ciència i la tecnologia s'han convertit en un substitut adequat de la màgia : "un poder que permet a les persones fer coses impossibles dient paraules especials o realitzant accions especials". Penseu en: dividir l'àtom, crear energia abundant a partir de l'aigua o enviar persones a l'espai exterior.
Fins ara res semblava impossible, i amb prou temps i recursos qualsevol tecnologia s'hauria pogut desenvolupar (fins i tot les que semblaven impossibles). La màgia va funcionar. Nous aparells van anar apareixent a les portes de les cases, beneint els seus nous propietaris amb luxes més enllà de la imaginació més salvatge dels reis i reines del passat. Tots els problemes semblaven solucionables, fins i tot el canvi climàtic: "ei, només necessitem prou panells solars i capturarem tot l'excés de carboni de l'atmosfera" . El problema és que no ens queda ni temps ni recursos per mantenir les nostres vides tranquil·les, i molt menys per fer la propera gran cosa: aprofitar el poder de la fusió d'hidrogen o minar i colonitzar l'espai.
Permeteu-me començar amb el temps: us heu adonat de com de poc ha canviat en els darrers 60 o 70 anys? Preneu, per exemple, els avions comercials que bàsicament tenen el mateix aspecte, la mateixa sensació i volen igual que els dels anys seixanta. A part d'algunes pantalles parpellejants afegides a alguns vols de llarga distància, el meu avi tindria aproximadament la mateixa experiència avui que el 1959, el primer any en què més gent va creuar l'Atlàntic per aire que per mar. És a dir, fa 64 anys. Segons la literatura de ciència-ficció d'aquella època, ara hauríem de volar en càpsules impulsades per motors antigravitacionals.
La portada de Science Fiction Plus de 1953 ( font )
Un record encara més vergonyós de la nostra manca de progrés real és la fusió mateixa: la teoria de la qual ja es va establir a la dècada del 1940, amb un reactor experimental en funcionament encara "a només vint anys vista"... O penseu en tot el "progrés" que hem fet en els viatges espacials en les últimes sis dècades. Bàsicament, hem estat enviant gent allà des del 1961, i el punt més llunyà que vam arribar va ser la Lluna el 1969. Allò per pensar.
Aleshores, els panells solars fotovoltaics són segurament quelcom nou! No, Hoffman Electronics va crear una cèl·lula solar comercial amb un 10% d'eficiència el 1959 i va augmentar la seva eficiència al 14% l'any següent. Des de llavors, només estem polint la tecnologia i, com a resultat, hem aconseguit una impressionant eficiència mitjana del 22% i un preu mínim gràcies a les indústries a escala, també conegudes com a globalització, totes impulsades per carbó a la Xina.
Per descomptat, hi ha un munt de molt bones raons darrere de tot això, i no, cap d'elles té res a veure amb camarilles malvades que ens impedeixen utilitzar tecnologia alienígena. En una paraula, s'anomena —veritat creients, tapeu-vos les orelles ara, perquè aquí teniu la major heretgia a la vostra fe— límits. La ciència no només ens ha mostrat com fer uns trucs de màgia que semblen fantàstics, sinó que també aquests trucs tenen limitacions inherents. I no només això: totes les nostres tecnologies, sense excepció, són propenses a obtenir rendiments decreixents a mesura que s'acosten a aquests límits. Sí, inclosa la mateixa ciència . Es necessita cada cop més gent, cada cop més finançament i cada cop més recursos cada any per produir el proper avenç en alta tecnologia, una tendència que apunta clarament cap a un retorn zero en un parell de dècades. (Veient les nostres lluites amb la fusió, o la manca d'èxit a l'hora de trobar una manera més eficient/ràpida de viatjar per l'espai, diria que gairebé hi som.)
L'altre factor que apunta al fet que no podrem minar asteroides, i molt menys colonitzar l'espai (fins i tot si tinguéssim la tecnologia) és la gran escala de les coses. Prenguem la mida del nostre sistema solar, per exemple: si el Sol fos de la mida d'una pilota de golf , la Terra seria tan petita com un gra de sorra a uns 4,6 metres (o 15 peus) de distància del centre. La mida d'aquest sistema solar en miniatura, però, incloent-hi el núvol d'Oort , seria de la "friolera" de 8.878 m, o aproximadament la mida del Mont Everest, amb l'estrella més propera a "només" 1.248 km (775 milles) de distància. En comparació, la distància més llunyana que qualsevol humà va aconseguir allunyar-se d'aquesta petita taca que anomenem Terra va ser de només 12 mm (menys d'1/2 polzada). Compareu això amb la muntanya més alta de la Terra, o la distància de vol entre Nova York i Atlanta. Vull dir, fantàstic per a una espècie de primat, però no prou per colonitzar l'espai.
El motiu pel qual ho explico és que es necessita una quantitat enorme d'energia i temps per recórrer aquestes distàncies. Especialment contra la força de la gravetat. En aquest punt, he de recordar als meus lectors que, després de gairebé 60 anys somiant amb motors d'antimatèria, encara utilitzem coets per llançar objectes a l'espai, el 90% del pes dels quals és combustible. Preparar-se per llançar-se a l'òrbita terrestre baixa és com omplir el cotxe amb 6.000 galons de combustible (nou vegades el seu pes) només per conduir uns centenars de quilòmetres (o milles) cap amunt. Ara compareu això amb el vostre quilometratge i intenteu no riure... I això només és òrbita terrestre baixa, necessitaríeu encara més energia per sortir de la gravetat de la Terra i començar a poblar el sistema solar, o enviar drons per minar l'asteroide més proper.
L'espai no és ni a prop ni barat d'entrar-hi. Definitivament no és una botiga de barri per anar a comprar alguna cosa per picar.
Sabent tot això, podem afirmar amb seguretat que és força improbable que mai comencem a minar a l'espai a gran escala. Vull dir, ho intentarem per diversió i continuarem finançant projectes com l' OSIRIS-REx : costa uns 1.160 milions de dòlars recuperar 60 grams de roca espacial d'un asteroide, incloent-hi un viatge de 7 anys. Fins i tot si es descuiden els costos de desenvolupament, el llançament del vehicle de 2 tones encara va costar 183,5 milions de dòlars. (Traduït a un sol gram de material retornat a la Terra, això encara costaria als excavadors d'asteroides uns 3 milions de dòlars per gram.) Per evitar un cost de transport tan exorbitant, les empreses mineres preferirien fer volar pels aires tots els Andes de dalt a baix i enviar tota la serralada a la Xina per al seu processament. (Fins i tot si suposeu que el vehicle tornarà a portar el seu propi pes en minerals (cosa físicament impossible, ja que ha de llançar aquest pes de tornada a la Terra, reduir la velocitat i després baixar-lo), encara obtindreu un enorme cost d'enviament de 91.750 dòlars per portar 1 kg de material, o 41.700 dòlars/lliura.)
Gent, la mineria espacial és una bogeria. L'energia és l'economia, i si alguna cosa costa tanta energia, en comparació amb la mineria a cel obert del planeta Terra, estic segur que preferiríem fer la segona opció. Per sort o no, ens agradi o no, però, no farem cap d'aquestes opcions. Estem en procés d'esgotar els recursos minerals i d'energia barats, i com que els dos estan units pel maluc, la nostra civilització s'enfonsarà juntament amb ells. Davant d'una escassetat de materials i energia cada cop més ferotge, simplement deixarem de fer tantes coses com fem avui, i no malgastarem la nostra preciosa energia en projectes amb un retorn de la inversió tan depriment com la mineria de minerals de baixa qualitat aquí a la Terra, o el llançament de robots a l'espai per fer el mateix a milions de quilòmetres de distància. En canvi, continuarem construint mines de carbó juntament amb panells solars i molins de vent mentre puguem alimentar aquestes activitats amb petroli. Aleshores, a mesura que lentament comencem a quedar-nos sense petroli assequible, les nostres activitats s'aturaran una per una. Els projectes es cancel·laran i s'abandonaran. Les infraestructures continuaran ensorrant-se. Les mines es tancaran per manca de rendibilitat, igual que les empreses manufactureres, incloses les que fabriquen vehicles espacials. Un per un, any rere any. Només cal observar.
No cal dir que ni els ordinadors quàntics ni la IA poden fer res al respecte. Cap d'aquestes tecnologies pot crear energia ni matèries primeres barates. Ben al contrari: aquestes tecnologies continuaran consumint recursos enormes, deixant només tones de residus electrònics i gigawatts de calor residual. Fins i tot si aconseguíssim desxifrar el codi de la fusió amb elles, hauríem d'adonar-nos que simplement no hi ha prou triti per engegar els reactors, i molt menys una capacitat minera i de fabricació prou gran per subministrar-los cables superconductors de niobi-tità. Si la IA fos realment tan intel·ligent, s'adonaria immediatament que ha arribat massa tard al joc.
La colonització de l'Univers, juntament amb la mineria a l'espai, es preservarà en llegendes i contes de fades. Uns quants, els nostres descendents segurament gaudiran compartint la foguera mentre afilen les seves eines de pedra per a la caça de l'endemà. La nostra civilització ja haurà desaparegut, i fins i tot els noms (i molt menys els llocs) de les nostres ciutats ja hauran oblidat fa temps. Aleshores, un dia, algun afortunat trobarà finalment un estrany fragment de metall caigut del cel, i mentre es pregunta què signifiquen els estranys símbols i lletres de la NASA, segurament es preguntarà: potser els contes antics eren realment certs...?
Continuem parlant de mites tecnooptimistes. Aquest cop li ha tocat rebre a la fusió nuclear publicat a l'excel·lent i imprescindible canal de Substack, The Honest Sorcerer de Balázs Matics del 23 d'octubre del 2026.
Fa uns anys, un avenç tècnic en un reactor de fusió experimental va crear una onada massiva d'optimisme. Els mitjans de comunicació van parlar amb entusiasme sobre com aquest era un gran pas endavant i com ens acostaria a una energia "neta, segura i gairebé il·limitada". La realitat, com sempre, ha resultat ser una mica més matisada i, malgrat diverses notícies esperançadores des de llavors, encara estem tan a prop de fer realitat l'energia de fusió com mai. (És a dir: només falten "deu anys més"). La raó no rau en la manca de voluntat o de comprensió científica, sinó en el nucli mateix de la difícil situació de la nostra civilització.
De què anava realment tot l'enrenou
Per tal de convertir-se en una font d'energia útil, cada sistema de generació d'energia ha de fer disponible més (molta més) energia per a l'ús humà de la que necessita per mantenir-se. En altres paraules, ha de produir un excedent d'energia ; no és estrany que els científics que busquen la fusió ho hagin fet el seu objectiu principal. I, segons l'avenç que he esmentat anteriorment, la National Ignition Facility (NIF) dels EUA ja ho ha aconseguit fa uns anys:
«La instal·lació va utilitzar el seu conjunt de 192 làsers per subministrar 2,05 megajoules d'energia a un cilindre d'or de la mida d'un pèsol que contenia una pastilla congelada dels isòtops d'hidrogen deuteri i triti. El pols d'energia del làser va fer que la càpsula es col·lapsés, assolint temperatures que només es veuen en estrelles i armes termonuclears, i els isòtops d'hidrogen es van fusionar en heli, alliberant energia addicional i creant una cascada de reaccions de fusió. L'anàlisi del laboratori suggereix que la reacció va alliberar uns 3,15 MJ d'energia, aproximadament un 54% més que la que es va invertir en la reacció i més del doble del rècord anterior d'1,3 MJ.»
Traduït al català planer: la gent del NIF va utilitzar el mètode de la força bruta per encendre una bomba d'hidrogen en miniatura en una cambra de proves (sense encendre primer una bomba nuclear convencional com a metxa i fer-se explotar en el procés). Tota una gesta! Va produir un excedent d'energia? Collons, sí. Igual que aquell experiment ominós de fa setanta anys. Com a referència, pregunteu als antics habitants de l'atol d'Enewetak quina quantitat d'energia excedentària d'aquest tipus pot llançar corall a l'atmosfera o durant quant de temps pot fer que les seves illes siguin inhabitables.
És aquesta una font d'energia sostenible? En altres paraules: poden els experiments realitzats al laboratori NIF produir un flux continu d'energia, en lloc d'una petita explosió? Per descomptat que no. L'experiment mai va tenir la intenció de fer això. Si llegiu l'article amb atenció, podeu descobrir quin era el veritable propòsit de l'experiment des del principi (èmfasi meu):
«Però els resultats tenen una importància particular a la NIF: la instal·lació va ser dissenyada per ajudar els científics d'armes nuclearsa estudiar la calor i les pressions intenses dins de les explosions, i això només és possible si el laboratori produeix reaccions de fusió d'alt rendiment. [...] La gran pregunta ara és què farà el Departament d'Energia a continuació: redoblar la investigació d'armes a la NIF o passar a un programa de làser orientat a la investigació d'energia de fusió.»
No sé què en penseu vosaltres, estimat lector, però tot això em suggereix que tot aquest experiment tenia una finalitat purament de recerca militar, reemborsat com un avenç en l'energia de fusió amb finalitats de relacions públiques... En altres paraules, en comptes de buscar una font d'energia sostenible, la NIF va perseguir un objectiu diferent: explorar noves maneres d'encendre una bomba d'hidrogen en miniatura sense infringir el Tractat de Prohibició Completa dels Assajos Nuclears.
El veritable problema
Per aconseguir una reacció de fusió nuclear sostinguda , caldria un recipient capaç de contenir plasma a una temperatura de fins a 150 milions de graus; encendre bombes d'hidrogen xapades en or de tant en tant no és suficient. I aquí és on comencen els problemes. Per evitar que el plasma calent a diversos milions de graus necessari per a una reacció sostinguda cremi la seva carcassa, el reactor ha de generar un camp electromagnètic prou fort per mantenir les partícules extremadament calentes del centre del reactor allunyades de les seves parets.
Plasma (en vermell) vist en un reactor de fusió (EAST, 2006). Font de la imatge
L'ITER , el reactor de fusió més gran i prometedor del món occidental, està destinat a aconseguir aquest objectiu mitjançant l'ús d'imants fets de materials superconductors , que requereixen un refredament constant a temperatures properes al zero absolut per seguir funcionant. Tanmateix, la generació d'aquest camp magnètic per si sol és suficient per disparar la factura elèctrica de la planta, sense oblidar l'ús d'una multitud d'altres equips, com ara circuits de refrigeració. (O en cas d'encesa amb làser, els làsers mateixos, que consumeixen cent vegades més energia durant el funcionament que la que realment alliberen en forma de raigs làser).
El consum d'energia d'una instal·lació d'aquest tipus pot, doncs, igualar fàcilment el consum d'electricitat d'una ciutat mitjana, que va des dels 110 MW fins als 620 MW durant períodes punta de 30 segons durant el funcionament amb plasma.
Això no és el bullidor elèctric de la teva àvia: estem parlant de megawatts d'electricitat consumits —no produïts— per a un espectacle de focs artificials de 30 segons. D'aquesta quantitat, però, "només" es necessiten 50 MW per encendre el plasma, la resta simplement l'utilitzen els sistemes criogènics que mantenen els imants a temperatures properes al zero absolut (-230 °C). Curiosament, però, i segons el lloc web del projecte , aquesta part no tan insignificant del consum d'electricitat de la planta quedarà completament exclosa del càlcul: "L'ITER està dissenyat per produir en el seu plasma un retorn de potència deu vegades superior (Q=10), o 500 MW de potència de fusió a partir de 50 MW de potència de calefacció d'entrada". Si defineixes l'èxit com ho van fer els dissenyadors de l'ITER, centrant-te en l'entrada inicial de 50 MW a la cambra de proves i excloent el consum brut d'electricitat de l'equip que proporciona el suport vital necessari a la reacció, aleshores sí, probablement podries aconseguir els teus objectius. Calculat honestament, l'ITER, un cop acabat, ni tan sols arribarà a un retorn d'1:1 sobre l'energia invertida.
El problema és que a la realitat no li interessa gens el que es mesura: o és tot el sistema el que és sostenible, o res. Construir un reactor que absorbeixi 570 MW durant el funcionament (620 MW menys 50 MW per a la ignició) mentre produeix 500 MW de calor no és el que jo anomeno un èxit. Si realment ens prenguéssim seriosament la salvació d'aquesta civilització —en comptes d'actuar com si tinguéssim tot el temps del món mentre rebíem feliçment subvencions de recerca dels governs—, aleshores fixaríem ràtios d'entrada bruta vs. producció com a objectiu... Però llavors ens adonaríem que un objectiu de 10:1 de calor entrant vs. calor sortint definitivament no seria suficient. Utilitzant aquesta mètrica descuidada, hauríem d'assolir almenys un net de 800:1 (40.000 MW produïts pels 50 MW utilitzats durant la ignició) per poder dir que hem aconseguit alguna cosa. Aquesta xifra, per molt escandalosa que sembli, encara produiria una proporció d'energia bruta vs. energia sortint de 64:1, si es calcula amb el cost total d'energia operativa de 620 MW. Només llavors podríem demostrar que com a mínim podem igualar el rendiment dels nostres reactors nuclears convencionals actuals ... I ni tan sols hem començat a considerar tota l'energia i les matèries primeres rares necessàries per construir i mantenir una estructura tan complexa 1 o la qüestió no tan petita de transformar el plasma calent a diversos milions de graus (generat dins del recipient) en electricitat utilitzable, cosa que també comporta una pèrdua del 60-70% en cas d'utilitzar un motor tèrmic. Només dic.
Si tot aquest esforç sembla impossible, potser ho és, però tampoc hauríem de malgastar-hi el nostre temps i els nostres preciosos recursos.
La situació material
Aquí és on realment em colpeja la incapacitat de la humanitat per comprendre la vida útil finita de la seva civilització d'alta tecnologia. Amb les taxes de creixement del consum actuals, necessitaríem extreure tants minerals en els propers vint o trenta anys que en els darrers deu mil·lennis en total; aquesta és la naturalesa del creixement exponencial. El problema és que no ens queden tants recursos, però ho intentarem tot i així. Malgrat altres qüestions de matèries primeres, prenguem per exemple el triti, un isòtop extremadament rar de l'hidrogen. Avui dia, el triti es genera mitjançant 19 reactors de fissió CANDU canadencs, la meitat dels quals està previst que tanquin en els propers anys. Això significa que l'estoc de triti d'uns 25 quilograms arribarà al seu màxim el 2030 i començarà un declivi constant a mesura que es ven i es desintegra.
I per què és important això? És clar, la fusió podria funcionar amb isòtops molt més abundants un cop activada i en funcionament, però per engegar-la sempre necessitareu una petita quantitat d'aquesta substància tan rara.
«Els investigadors es van adonar fa més de 20 anys que la "finestra de triti" de la fusió acabaria tancant-se de cop, i les coses només han empitjorat des de llavors. L'ITER no cremarà DT fins al 2035 com a mínim, quan el subministrament de triti s'haurà esgotat. Un cop l'ITER acabi les obres a la dècada del 2050 —si no hi ha més retards— només quedaran 5 quilograms o menys de triti.»
La fusió, en aquest sentit, és un subproducte de l'intent únic de la humanitat de construir una civilització basada en energia nuclear... Tot basat en metalls no renovables i combustibles fòssils, des de l'urani fins al petroli cru, tots els quals estem destinats a produir cada cop menys en les properes dècades a mesura que les reserves s'esgoten lentament. Així doncs, mentre estem ocupats somiant amb "energia infinita", ja sigui capturada per panells solars o "creada" aquí a la Terra mitjançant la fusió, ens oblidem voluntàriament de la quantitat de materials no renovables que cal integrar, i finalment consumir, en aquestes tecnologies complexes.
Per a un bon exemple, fixeu-vos en les sis bobines de camp poloïdal , que generen el fort camp magnètic per a la cambra de reacció. (Per cert, cal estimar el seu nom.) Aquests monstres de dues-centes a quatre-centes tones estan fets de 6 a 14 km de cable de niobi-titani, cadascun. Definitivament no és una cosa que es compri a Home Depot.
El costat no tan sexy del nostre futur tecnutòpic. Fotografia d' Albert Hyseni a Unsplash
La gent de l'ITER no amaga absolutament el fet que el seu projecte és un unicorn totalment inescalable. Només cal intentar imaginar-se les operacions de la cadena de subministrament que hi ha al darrere... Comenceu amb les mines de terres rares a la Xina, que extrauen una reserva finita de niobi mitjançant camions de bolquet i excavadores que cremen galons de gasoil cada minut, i les refineries alimentades per carbó que deixen enrere un bassal de cua tòxic i altament radioactiu. O la quantitat de carbó i gas natural que es crema a les foneries per fondre aquests metalls exòtics i fabricar aquest aliatge especial... O la quantitat de gasoil (de nou) que es crema en vaixells i camions que transporten centenars de tones in situ, l'electricitat utilitzada durant el procés de fabricació i muntatge, etc. Ara, comenceu a tenir una idea de quin tipus d'energia i entrades de materials finits estic parlant, tot necessari per construir, mantenir i fer funcionar un reactor de fusió. De nou, una relació de 10:1 mesurada com a calor de sortida vs. calor d'entrada (l'objectiu oficial perquè el projecte acabi el 2050) definitivament no serà suficient per cobrir tot això... Una relació de 1000:1, potser.
Conclusió
A qui volem impressionar amb tot això, per cert? Per què pretenem construir una central de fusió pràcticament il·limitada a la Terra, si és exactament això, l'ús d'energia "il·limitada" (en forma de combustibles fòssils) que ha portat a l'esgotament de rics dipòsits minerals i a la destrucció massiva de la vida silvestre que estem presenciant en aquest moment? Els nostres descendents no gaire llunyans, heretant una biosfera mig morta, plena de residus radioactius, productes químics per sempre, piles usades, panells solars trencats i plena de metròpolis inundades entre deserts buits, segurament no es divertiran ni una mica. Amb cada augment del consum d'energia ve un augment de l'ecocidi: de la mineria a la indústria manufacturera, o de la desforestació a la desertificació. I si penseu que aquesta vegada serà diferent... Doncs bé, tinc un pont per vendre-us. Les corporacions, armades amb una font d'energia tan "neta i abundant", segurament destruirien el poc que queda del planeta Terra en qüestió de dècades a la recerca de recursos i, en última instància: de beneficis.
Estem al precipici d'un llarg declivi en la producció de combustibles fòssils i minerals, en un planeta que s'escalfa ràpidament amb un ecosistema que s'està morint lentament i una classe dirigent que s'està tornant completament boja, començant guerres per tot arreu. Siguem realistes: els combustibles fòssils i els minerals ens deixaran molt abans a causa de l'esgotament, del que podríem deixar-los per qualsevol altra alternativa. L'escassetat actual, doncs, empal·lidirà en comparació amb el que experimentarem d'aquí a cinc, deu, quinze anys... I l'ITER encara s'estarà inicialitzant llavors, ja que està previst que comenci només el 2035. No cal dir que engegar-lo serà el nostre menor problema llavors, suposant que el projecte no s'abandoni fins a aquesta data.
De debò, coneixent la greu situació en què ens trobem, hauríem d'estar ocupats reaprenent com produir aliments, roba i habitatges localment en un planeta que està en transició cap a un clima radicalment diferent. Necessitem desesperadament un pla per reduir l'ús de la tecnologia, juntament amb el declivi natural de la disponibilitat de recursos i energia. Hauríem d'analitzar detingudament com vivia la gent abans de la nostra era i veure quines tecnologies i coneixements científics podríem utilitzar en un món greument esgotat, tant pel que fa als recursos minerals com a l'energia i a la vida mateixa.
Coneixent la trista realitat a la qual hem d'afrontar aquí i ara i durant les properes dècades, no és exagerat dir que la fusió seguirà sent un somni, per sempre. Sempre serà d'aquí a 25 anys, tal com ho era fa mig segle, fins que la gent finalment ho oblidi. D'aquí a un segle, la gent ni tan sols podrà explicar als seus fills com se suposava que havia de funcionar la fusió, només què ha resultat ser realment: un pou de diners sense fons, que desviarà recursos i atenció de fer les moltes altres coses que podrien haver tingut tot el sentit en la nostra situació i podrien haver-nos ajudat a superar el coll d'ampolla que tenim per davant. Centrem-nos en això, doncs, i deixem la tecnutopia impulsada per la fusió on pertany: a les pàgines dels llibres d'història que encara s'han d'escriure.
