En motiu de la mort de Richard Heinberg, crisisenergetica.org ha fet un recopil·latori dels seus millors escrits que aquí hem traduït al català
Carta des del futur
Us saludo, gent de l'any 2001! Estan vivint l'any que vaig néixer; jo explico ara cent anys, i els escric des de l'any 2101. Estic fent ús dels últims romanents de la física avançada que els científics van desenvolupar durant l'era de vostès, per enviar-los aquest missatge electrònic, que envio al passat perquè els arribi a les xarxes informàtiques. Espero que ho rebin, i que els proporcioni motius per aturar-se i reflexionar sobre el seu món i les mesures a adoptar tenint-ho en compte.
De mi mateix només explicaré què cal explicar: sóc un supervivent. He tingut una sort extraordinària en multitud d'ocasions i de moltes maneres, i considero que és una mena de miracle que pugui estar avui aquí component aquest missatge. He passat gran part de la meva vida intentant llaurar-me una carrera com a historiador, però les circumstàncies de la vida m'han obligat a aprendre i practicar els oficis de pagès, farratge, guerriller, enginyer – i ara: físic. La meva vida ha estat llarga i atzarosa... però no he fet tots aquests esforços per transmetre-us això. Són tots els esdeveniments que he presenciat durant aquest segle allò que em sento obligat a explicar-los d'aquesta manera tan extraordinària.
Estan vivint el final d'una era. Potser no ho entenguin. Espero que quan hagin acabat de llegir aquesta missiva ho entenguin.
Vull explicar-los què és important que coneguin, encara que és possible que els sembli que alguna d'aquesta informació és difícil de pair. Els prego que tinguin paciència amb mi. Sóc un home vell, i no em queda temps per a detalls amables. Si el que els explico els resulta increïble, considerin-ho com a ciència ficció. Però si us plau: Pareu atenció. L'artilugi comunicatiu que estic usant és força inestable i no hi ha molta seguretat de quant del que els compti aconsegueixi assolir-los. Si us plau: passin aquesta informació als altres. Probablement sigui l'únic missatge que rebin mai.
Com que no sé quanta informació els podré transmetre començaré amb els temes més importants, els que siguin de més utilitat perquè puguin entendre cap a on es dirigeix el món de vosaltres. L'energia ha estat el principi organitzador central -o hauria de dir desorganitzador? - dels segles dinou i vint. La gent va descobrir noves fonts d'energia – carbó, i més tard petroli – al segle dinou, i després va inventar tot gènere de noves tecnologies per utilitzar aquesta energia acabada de descobrir. El transport, la manufactura, l'agricultura, la il·luminació, la calefacció – tots van patir una revolució, i els resultats van assolir fins al més profund de les vides de tots al món civilitzat. Tothom es va tornar profundament depenent de nous artefactes; dels aliments portats de lluny i fertilitzats amb productes químics; de medicaments elaborats mitjançant síntesis químiques ia partir de processos industrials dependents de combustibles fòssils; de la mateixa idea del creixement perpetu (després de tot, sempre seria possible produir més energia per al transport i les manufactures, no?). Doncs bé, si els segles dinou i vint van representar la part ascendent de la corba de creixement, aquest segle passat ha estat la part descendent – la caiguda en picat. Hauria d'haver resultat perfectament obvi per a tothom que les fonts d'energia amb què comptaven eren esgotables. D'alguna manera, però, aquesta idea mai va penetrar molt profund. Suposo que és perquè la gent tendeix a acostumar-se a un determinat estil de vida, ia partir d'aquell moment ja no li dóna gaire consideració. El mateix passa avui també. La gent jove ara mai no ha conegut cap cosa realment diferent; el nostre estil de vida els sembla d'allò més natural -furgant entre les restes de la civilització industrial a la recerca de qualsevol cosa que pugui tenir una utilitat immediata- com si fos aquesta la manera com la gent hagués viscut sempre, com si aquesta hagués estat la forma a què aspiràvem a viure. És per això que sempre m'ha atret la història, de manera que pogués obtenir alguna perspectiva de les societats humanes i com canvien amb el temps. Però m'estic anant per les branques. On m'havia quedat?
Sí, la crisi de l'energia. Bé, tot va començar més o menys en el moment que vaig néixer. La gent llavors pensava que seria breu, que es tractava tan sols d'un problema tècnic o polític, que aviat tot tornaria a la normalitat. No es paraven a pensar que “normal”, en un sentit històric ampli, suposava viure de l'energia solar entrant i del creixement vegetatiu de la biosfera. Perversament, pensaven que "normal" significava poder utilitzar l'energia fòssil com si no existís el demà. I suposo que gairebé va deixar d'existir aquell matí. Va ser la clàssica profecia que es compleix a si mateixa – gairebé.
Primerament molta gent va pensar que els talls podrien ser resolts amb “tecnologia”. La qual cosa, retrospectivament, resulta força absurd. Després de tot, tots els seus artefactes moderns havien estat inventats per emprar una abundància temporal d'energia. No produïen energia. Si, és clar, hi havia els reactors nuclears (Déu meu, aquestes xafarderies van resultar ser un malson!), però costaven tanta energia de construir i de desmantellar que l'energia que produïen durant la seva vida útil a penes la recuperaven, en termes energètics. El mateix passava amb els panells fotovoltaics; sembla que ningú no es va aturar mai a calcular quanta energia es necessitava realment per fabricar-los, començant per les micro plaquetes de silicona que es produeixen de forma secundària per la indústria informàtica, i incloent la construcció de les pròpies fàbriques. Va resultar que la fabricació dels panells consumia gairebé tanta energia com la que produïen els mateixos panells durant la seva vida útil. Tanmateix, se'n van construir uns quants – tant de bo se n'haguessin construït més! - i molts encara funcionen (són els que ara mateix estan alimentant l'artilugi que em permet enviar-los aquest senyal des del futur). L'energia solar era una bona idea; el principal motiu de la seva reculada simplement va ser que era incapaç de satisfer la voracitat energètica dels hàbits de la gent. En esgotar-se els combustibles fòssils, cap tecnologia no podria haver mantingut els estils de vida a què la gent s'havia acostumat. No obstant, van trigar força a adonar-se'n. La seva patètica fe en la tecnologia va resultar tenir un caràcter religiós, com si els seus artefactes fossin objectes votius que els connectessin amb un déu invisible però omnipotent, capaç de capgirar les lleis de la termodinàmica.
Naturalment, alguns dels primers efectes de la disminució de l'energia van prendre l'aparença de recessions econòmiques, seguides de depressions sense fi. Els economistes havien estat operant sobre la base de la seva pròpia religió – una fe absoluta i incommovible en el Déu-Mercat; a la llei de l'oferta i la demanda. Van pensar que si el petroli es començava a acabar, el preu pujaria, oferint incentius a la investigació d'energies alternatives. Però els economistes mai no es van prendre la molèstia de reflexionar a fons. Si ho haguessin fet, s'haurien adonat que la reconversió total de la infraestructura energètica d'una societat necessitaria dècades, mentre que el senyal que el preu emetia per la disminució de l'energia pogués ser tan sols unes setmanes o mesos abans que es necessités l'hipotètic reemplaçament. Encara més, haurien d'haver-se adonat que per als recursos energètics de base no hi ha reemplaçaments.
Els economistes només sabien pensar en termes de diners: les necessitats bàsiques com l'aigua i l'energia només apareixien en els seus càlculs en termes del cost en diners, cosa que feia que funcionalment fossin intercanviables per qualsevol altra cosa a què es pogués posar un preu: taronges, avions, diamants, cartes de pòquer, qualsevol cosa. Això no obstant, si s'analitza a fons, es veu que els recursos bàsics en absolut eren intercanviables amb altres: un cop s'acabava l'aigua, no podies beure cartes de pòquer, per molt valuosa que fos la teva col·lecció. Tampoc podies menjar amb les monedes si ningú no tenia aliments per vendre. I així, a partir d'un moment determinat, la gent va començar a perdre la fe en els seus diners. I a mesura que ho anaven fent, es va adonar que la fe havia estat el primer factor que feia que els diners tingués algun valor. Les monedes van anar col·lapsant, primer en un país, després en un altre. Hi havia inflació, deflació, bescanvis i pillatge a escales inimaginables, a mesura que s'anaven acabant les coses.
A l'era en què vaig néixer, els comentaristes solien equiparar l'economia global amb un casino. Unes poques persones obtenint trilions de dòlars, euros i iens a través del comerç de monedes, companyies i operacions a futur. Cap d'aquestes persones no feia realment gens útil; simplement feia les seves apostes i, en nombroses ocasions, obtenia guanys colossals. Si seguies la cadena econòmica, podies veure que tots els diners sortien de les butxaques de la gent comuna... però aquesta és una altra història. De tota manera: tota aquesta activitat econòmica depenia de l'energia, del transport i les comunicacions a escala global, i de la fe a les monedes. A principis del segle vint-i-un el casino va fer fallida. Gradualment va començar a funcionar una nova metàfora. Del casino global passem al rastre municipal.
Disposant any rere any de menys energia, i amb monedes inestables llastrant les transaccions, la fabricació i el transport van reduir la seva escala. Tant era el poc que Nike pagués als seus obrers a Indonèsia: una vegada que el transport marítim va assolir nivells prohibitius, els beneficis de la globalització de les seves operacions es van esvair. Només que Nike no podia simplement començar a reconstruir les seves fàbriques als Estats Units, perquè feia dècades que estaven tancades. El mateix va passar amb tots els altres fabricants de productes tèxtils, electrònics, etc. Tota la infraestructura de fabricació local havia estat destruïda en nom de la globalització, per produir béns més barats i beneficis empresarials majors. I ara reconstruir aquella infraestructura requeriria una ingent inversió financera i energètica – just quan els diners i l'energia començaven a escassejar.
Les botigues estaven buides. La gent no tenia feina. Com sobreviurien? L'única manera de fer-ho era reciclant sense parar totes les coses utilitzades que havien estat fabricades abans de la crisi de l'energia. Al principi, després dels xocs inicials, que van venir en forma d'onades, la gent venia les seves coses en subhastes per internet –tot i que hi havia electricitat. Després, quan va resultar evident que la manca d'un transport eficient feia problemàtic l'aprovisionament de béns, la gent va començar a comerciar amb coses, arreglant-les, fent-les servir en la mesura del possible per tirar endavant. La cruel ironia era que la majoria de les seves coses consistien en cotxes i artefactes electrònics, per als quals ja ningú no en tenia ús. Eren inútils! Qualsevol que tingués eines manuals i sabés fer-les servir podia considerar-se ric. I així continua sent.
La civilització industrial certament havia produït moltíssimes coses inútils durant la seva breu existència. Durant els darrers cinquanta o seixanta anys, la gent ha començat a desenterrar qualsevol muntanya artificial que trobés, buscant alguna cosa que resultés tenir alguna utilitat. Quines munts d'escombraries més horribles! Amb tots els respectes, sempre m'ha costat entendre per què – i fins i tot com – podeu prendre bilions de tones de valuosíssims i antiquíssims recursos bàsics i convertir-los en muntanyes d'escombraries pudent, sense que amb prou feines hi hagués un període d'ocupació útil entre tots dos! No podrien almenys haver fabricat objectes duradors i ben dissenyats? He de dir que la qualitat de les eines, els mobles, les cases, etc. que hem heretat de vostès. - i que ens veiem obligats a utilitzar, atès que pocs de nosaltres podem permetre'ns el luxe de reemplaçar-los – és desmoralitzadorament petita.
Bé, demano disculpes per aquests darrers comentaris. No pretenc ser groller. En realitat algunes de les eines manuals que han quedat són força bones. Però m'han d'entendre: l'estil industrial de vida a què vostès s'han acostumat tindrà conseqüències terrorífiques per als seus fills i els seus néts. Vagament aconsegueixo recordar haver vist – quan era molt jove i tenia potser cinc o sis anys – alguns vells programes de televisió de la dècada de 1950: Ozzie and Harriet... Father Knows Best... Lassie. Retrataven un món ingenu, on els nens creixien en petites comunitats envoltats d'amics i familiars. Els adults, que eren amables i savis, aconseguien resoldre amb facilitat tots els problemes. Tot semblava estable i benigne.
Quan vaig néixer aquest món, si és que alguna vegada va existir, ja havia desaparegut feia temps. En els temps en què ja vaig tenir prou edat per assabentar-me de molt del que passava per tot el món, la societat semblava començar a rebentar per les seves costures. Va començar amb les apagades elèctriques – al principi era d'unes poques hores. Després va arribar l'escassetat del gas natural. No només va ser que passàvem fred la major part de l'hivern, és que això de les apagades va empitjorar dramàticament perquè gran part de l'electricitat es produïa a partir de gas natural. I després va venir l'escassetat de petroli i benzina. Arribat aquell moment – suposo que seria un adolescent aleshores – l'economia estava feta esquinçades i políticament regnava el caos.
Quan sortia de l'adolescència, es va començar a desenvolupar una determinada actitud, fàcil d'identificar, entre la gent jove. Era un sentiment de gran ràbia cap a qualsevol que tingués més d'una determinada edat – potser els trenta o quaranta anys. Els adults havien consumit tants recursos – i ara no en quedava res per als seus fills. Naturalment, quan aquests adults havien estat joves s'havien limitat a fer allò que feia tothom. Els semblava normal talar boscos centenaris per obtenir polpa amb què fabricar guies telefòniques, o consumir fins a l'últim litre de benzina per als seus malbaratadors tot terrenys, o endollar l'aire condicionat per poc que tinguessin una mica de calor. Per als nens de la meva generació tot això no ocupa més que una nebulosa a la seva memòria. El que nosaltres hem conegut és una altra cosa. Nosaltres hem viscut a la foscor, amb carestia d'aliments i d'aigua, amb saquejos als carrers, amb gent demanant almoina a les cantonades, amb uns fenòmens meteorològics imprevisibles, amb contaminació i escombraries que ja no podien ser recollits i ocultats a la vista. Per nosaltres els adults eren l'enemic.
En alguns llocs, les guerres entre generacions van seguir en forma de ressentiments encoberts. En altres hi va haver atacs aleatoris a gent gran. En altres, van existir purgues sistemàtiques. M'avergonyeix reconèixer que, encara que no vaig atacar físicament gent gran, sí que hi vaig participar quan se'ls insultava i avergonyia públicament. Aquesta pobra gent – alguna encara força jove, vist des de la meva edat actual – estaven tan confosos i traïts com nosaltres mateixos. Ara sí que puc posar-me al seu lloc. Intenteu fer el mateix: intenteu recordar l'última vegada que van anar a una botiga a comprar alguna cosa i la botiga no en tenia. (Aquest petit exercici mental constitueix realment un desafiament per a mi, ja que fa dècades que no trepitjo realment una "botiga" que tingui molt de res, però estic intentant expressar-ho en termes que vostès. puguin entendre.) Es van sentir frustrats? ¿Es van enfadar pensant: "He recorregut un camí tan llarg per a aquesta cosa, i ara he de creuar la ciutat per anar a una altra botiga per aconseguir-la."? Bé, multipliquin aquesta frustració i aquesta ràbia per cent, o per mil. La gent passava diàriament per aquests tràngols, per a qualsevol objecte que necessitessin consumir, qualsevol servei, qualsevol necessitat burocràtica a què s'haguessin acostumat. Encara més, aquests adults havien perdut la majoria de les seves pertinences en rebentar l'economia. I ara colles de jovenets els robaven el poc que els quedava, insultant-los en fer-ho. Devia ser una experiència devastadora per a ells. Insuportable.
Ara que jo mateix sóc un ancià, em sento més tolerant cap a la gent. Tots estem intentant sobreviure, fent-ho tan bé com podem.
Suposo que sentireu curiositat sobre el que ha passat durant aquest darrer segle – política, guerres, revolucions, etc. Bé, els explico el que sé, però hi ha moltes coses que desconec. Durant els darrers seixanta anys no hem tingut res de semblant a una xarxa global de comunicacions, tal com existia abans. Hi ha àmplies parts del món de les quals no sé pràcticament res. Però els explicaré què sé.
Com podeu imaginar, quan l'escassetat de recursos energètics va colpejar els Estats Units i l'economia va començar a caure en picat (és curiós que encara faci servir aquesta expressió: només els més vells entre nosaltres, com jo mateix, han vist mai caure en picat un avió o tan sols volar), la gent va començar a enfadar-se i a buscar un culpable. Naturalment, el govern no va voler ser el culpable, de manera que els bastards que eren al poder (ho sento, segueixo sense tenir cap simpatia envers ells) van fer el que els líders polítics sempre han fet: van crear un enemic exterior. Van enviar vaixells de guerra, bombarders, míssils i tancs a l'altra banda de l'oceà amb propòsits molt sinistres. A la gent li deien que ho feien per protegir el seu "Estil de Vida Americà". Bé, no hi havia res sobre la terra que ho pogués aconseguir.
Era l' "Estil de Vida Americà" el que constituïa el problema!
Els generals van aconseguir matar uns quants milions de persones. De fet, poden haver estat desenes o centenars de milions; els informatius mai no van ser gaire clars, ja que estaven censurats pels militars. Hi havia protestes contra la guerra als carrers, i persecucions de gent que protestava contra la guerra – a alguns els van detenir i els van ficar en camps de concentració. El govern es va tornar totalment feixista en els seus mètodes cap al final. Existien aixecaments locals, que eren sufocats brutalment. Però no va servir de res. Les guerres tan sols van esgotar els escassos recursos que quedaven, i després de cinc anys terribles, el govern central simplement se'n va anar en orris. Se li va acabar la gasolina, per dir-ho així.
Parlant d'esdeveniments polítics, val la pena esmentar que en els primers anys de retallades, les filosofies polítiques existents tenien poques coses per oferir que realment fossin útils. La dreta es dedicava totalment a protegir els rics de ser avergonyits en públic, ia desviar tot el patiment cap a la gent pobra i els bocs expiatoris estrangers: àrabs, coreans del nord, etc. Mentrestant, l'esquerra estava tan acostumada a combatre les petites mesquineses empresarials, que no era capaç d'adonar-se que els problemes a què s'enfrontava ara la societat no podien ser resolts mitjançant la redistribució econòmica. Personalment, i com a historiador, tendeixo a tenir més simpatia per l'esquerra, perquè penso que l'acumulació de riquesa que s'estava produint era simplement obscena. Sospito que gran part de patiment podria haver-se evitat si tota aquesta riquesa s'hagués repartit des del principi, es podria pensar que una vegada se'ls parés els peus a totes les grans corporacions i els plutòcrates billionaris alleugessin llast, tot aniria bé. Doncs bé, no hi havia manera que tot anés a anar bé, era impossible.
De manera que aquí tenien aquestes dues faccions polítiques combatent-se a mort, culpant-se mútuament, mentre tots al seu voltant es morien de gana o es tornaven bojos. El que realment necessitava la gent era una mica d'informació bàsica i consells de sentit comú, algú que li digués la veritat, que el seu estil de vida s'estava acabant – i que li oferís unes quantes estratègies de supervivència col·lectiva intel·ligents.
Molt del que ha passat durant el segle passat és el que es podia esperar d'acord amb les previsions dels científics de vostès: hem vist canvis climàtics dramàtics, extinció d'espècies i terribles epidèmies, tal com els ecologistes del final del segle anterior havien advertit. No penso que això sigui motiu de satisfacció per als descendents dels ecologistes. Aconseguir dir “ja us ho vaig dir” és un consol força lamentable en aquesta situació. Els tigres i les balenes han desaparegut, i probablement desenes de milers d'altres espècies; però la nostra manca de comunicacions globals fiables fa que sigui difícil que algú sàpiga quines espècies i on. Per mi, les aus canores són un record grat però llunyà. Suposo que els meus col·legues a la Xina i a l'Àfrica tindran llargues llistes. El canvi climàtic ha estat un problema real per al cultiu d'aliments i, fins i tot, simplement per sobreviure. No saps mai d'un any per l'altre quines bandades d'insectes coneguts o desconeguts apareixeran. És molt pitjor que un desastre; és una amenaça a la vida. I aquest és només un dels factors que han portat a la dramàtica reducció de la població humana en aquest darrer segle.
Molta gent ho diu La Gran Extinció (The Die Off). Altres ho anomenen "La Gran Poda", "La Purificació", o "La Gran Neteja". Alguns termes són més amables que altres, però en realitat no hi ha formes amables de descriure els esdeveniments actuals – les guerres, epidèmies i fam.
Els aliments i l'aigua han estat importants factors en tot això. L'aigua fresca i neta fa dècades que és escassa. Una de les maneres de fer que la gent jove s'enfadi amb mi és explicar-los històries de com en els vells temps la gent feia servir milions de milions de litres d'aigua per a les seves gespes. Quan els descric com funcionaven els vàters, simplement no ho poden suportar. Alguns pensen que m'ho invento. Aquests dies l'aigua és un assumpte seriós. Si la malbarates, potser mori alguna persona.
Ja fa dècades que la gent va començar –per pura necessitat– a aprendre a cultivar el seu propi menjar. No tothom va tenir èxit, i hi va haver molta gana. Una de les coses més frustrants era la manca de bones llavors. Molt poca gent entenia una mica d'estalviar les llavors duna campanya per a una altra, de manera que els estocs de llavors existents es van esgotar ràpidament. També hi havia el gran problema de les modernes varietats híbrides: poques de les hortalisses d'hivernacle plantades produirien bones llavors per a l'any següent. Les plantes de disseny genètic eren fins i tot pitjors, causant tota mena de problemes ecològics les conseqüències dels quals encara seguim patint, especialment la mort d'abelles i altres insectes beneficiosos. Les llavors d'aliments ben pol·linitzats són com or en drap per a nosaltres.
He viatjat a peu i a cavall quan era més jove, a la dècada dels cinquanta i els seixanta, i vam preparar alguns informes per al món exterior. Des del que he vist i sentit, sembla que gent de diferents llocs ho ha aconseguit per vies diferents, i amb diversos graus d'èxit. Irònicament, potser, la gent indígena que més s'ha vist perseguida per la civilització és probablement la que ho estigui fent millor. Encara conservaven gran quantitat de coneixements de com viure al camp en la simplicitat. En alguns llocs, la gent conviu en comunitats rurals improvisades; altra gent està intentant sobreviure en el que queda dels grans centres urbans, trencant el formigó i cultivant el que poden alhora que reciclen i comercien totes les velles escombraries que va quedar enrere quan la gent va fugir de les ciutats als anys vint. Com a historiador una de les meves frustracions més grans és la ràpida desaparició del coneixement. Vostès tenien la mania de ficar la informació més important en mitjans d'emmagatzematge electrònic i paper tractat a l'àcid – que s'estan desintegrant ràpidament. Per a la major part tenim fotografies, amb imatges que es van esvaint, llibres aleatoris i revistes destrossades.
Alguns dels nostres joves miren els anuncis a les velles revistes i intenten imaginar com haurà estat la fica en un món d'avions, electricitat i cotxes esportius. Deu haver estat Utopia, el paradís! Altres no tenim una visió tan optimista del passat. Suposo que és part de la meva feina com a historiador: recordar a tothom que les imatges dels anuncis eren només una cara de la història; era l'altra cara de la història –la galopant explotació de la natura i de la gent, la ceguesa davant de les conseqüències– el que va conduir als horrors del segle passat.
Vostès segurament se sorprendran que els porti alguna bona notícia, alguna cosa positiva sobre el futur del seu món. Bé, com passa amb la majoria de les coses, depèn de la perspectiva que adoptin. Molts dels supervivents van aprendre valuoses lliçons. Van aprendre què és important en aquesta vida, i què no. Van aprendre a atresorar bon terra, llavors viables, aigua neta, aire sense contaminar, i amics amb què poder comptar. Van aprendre com és important fer-se càrrec de la pròpia vida, abans que esperar que es faci càrrec qualsevol govern o empresa. Ara ja no hi ha "feines", de manera que el temps de la gent depèn de si mateixa. Ara pensen més per ells mateixos. En part a conseqüència d'això, les velles religions han estat deixades de banda en gran part, i la gent ha redescobert l'espiritualitat a la natura ia les seves comunitats locals. Els infants avui estan ansiosos per aprendre i crear la seva pròpia cultura. Els traumes del col·lapse de la civilització industrial són coses del passat; això ara és història. Ha començat un dia nou.
Podeu canviar el futur? No ho sé. Hi ha tota mena de contradiccions lògiques inherents a aquesta pregunta. Jo mateix només encerto a comprendre els principis de la física que m'estan permeten transmetre'ls aquest senyal. És possible que a partir de la lectura d'aquesta carta pugueu fer una cosa que hauria canviat el meu món. És possible que puguin salvar un bosc o una espècie, o conservin alguna vella relíquia en forma de llavor, o que contribueixin a preparar-vos i la resta de la població per a les retallades d'energia que els esperen. La meva vida podria haver canviat d'això. Aleshores, suposo que aquesta carta canviaria, adoptarien mesures diferents. Hauríem establert algun tipus de bucle còsmic entre el passat i el futur. És una qüestió molt interessant, digna de reflexió.
Parlant de la física, potser hauria d'esmentar que he arribat a acceptar una visió de la història basada en allò que he llegit sobre la teoria del caos. Segons aquesta teoria, en els sistemes caòtics petits canvis a les condicions inicials poden portar a grans canvis en els resultats. Doncs bé, la societat i la història de l'home són sistemes caòtics. Si bé el que la majoria de la gent fa està determinat per circumstàncies materials, segueix havent-hi un marge de maniobra i el que facin pot produir una diferència significativa en la tendència descendent. Retrospectivament sembla que la supervivència humana al segle vint-i-un depenia d'una multiplicitat de petits esforços, aparentment insignificants, realitzats per individus i grups marginals al segle vint. El moviment antinuclear, el moviment conservacionista, el moviment en contra de la biotecnologia, els moviments a favor dels aliments i l'agricultura orgànics, els moviments de la resistència dels pobles indígenes, les petites organitzacions dedicades a la recollida de llavors – tots han tingut un profund i positiu impacte sobre els esdeveniments posteriors.
Suposo, parlant en termes lògics, que si vostès anessin a canviar la xarxa de causalitats que ha portat a la meva existència actual, és possible que alguns esdeveniments poguessin impedir la meva presència aquí. En aquest cas, aquesta carta constituiria la nota de suïcidi més estranya de tota la història! Però aquest és un risc que estic disposat a córrer. Feu el que pugueu! I mentre hi són, si us plau, tracteu-vos amb respecte i amabilitat! No deixeu de tenir en compte ningú, ni res!
Traduït per Marga Vidal
19 de febrer del 2014
