Article original en anglès
2 d'octubre del 2026
La complexitat creixent no pot acabar de cap altra manera
La modernitat exigeix un creixement constant de les aportacions d'energia i materials: què podria anar malament en això?
Un article publicat a un-denial em va fer pensar en els mecanismes de retroalimentació que podrien empènyer la civilització global cap a una simplificació que s'accelera ràpidament.
No perquè algunes persones malvades / estúpides / que omplen els espais en blanc hagin començat una guerra, sinó perquè totes les civilitzacions tecnològiques són inherentment insostenibles i perquè han d'arribar a la seva fi passi el que passi.
El dilema
La fabricació, l'ús i el desmantellament de totes les nostres tecnologies modernes requereixen abundants fluxos minerals i d'energia. Els recursos no renovables són al centre de tots els productes i serveis que fem servir: des de totes les peces metàl·liques i de plàstic del vostre cotxe fins a la pantalla en què esteu llegint aquest assaig. Alimentar aquests dispositius amb combustibles fòssils o "renovables" no és més que una qüestió secundària respecte al nucli de la nostra difícil situació tecnològica i ecològica: la impossibilitat de mantenir una civilització industrial d'alta tecnologia sobre una base de recursos i ecològica cada cop més minvant.
Els detractors, és clar, tracten això com a pensament "malthusià", com si etiquetar una idea pogués negar-la automàticament. Tanmateix, menysprear l'esgotament dels recursos i tractar-lo com una simple qüestió tècnica no és més que una forma de negació . Veieu, per tal de descartar la incòmoda veritat de la difícil situació de la nostra civilització, cal rebutjar diverses tendències ben establertes i provades:
La fal·làcia lògica del reciclatge infinit
el ràpid empitjorament del retorn de la inversió energètica i material, i
l'augment exponencial del cost de la complexitat.
Un estudi recent sobre els minerals crítics i la transició energètica n'és un bon exemple. S'acosta molt a demostrar la tesi central del problema de la civilització, però després la fa malbé establint els paràmetres d'entrada absurdament alts i el nivell tolerable de retorn energètic de la inversió absurdament baix... Sense tenir en compte, tot el temps, la forta connexió pràctica entre els combustibles fòssils i la mineria, juntament amb l'economia ja deficient tant dels metalls com de l'extracció de combustibles fòssils; sense oblidar el dany ecològic que la civilització fa a aquest planeta viu. Tot i proporcionar una excel·lent anàlisi sobre el reciclatge, la creixent inversió energètica i la complexitat, els autors no aconsegueixen implementar correctament aquestes tendències en els seus models. Bé, bé, centrant-se en valors màxims teòrics i sense considerar les realitats pràctiques de l'extracció de recursos, es poden crear tots els models que es vulguin, però encara es podria no oferir una guia pràctica per al futur.
Una comprovació de la realitat
Comencem amb el reciclatge, el meu tema de reflexió preferit quan es tracta de tractar
la por existencial que senten els tecnoutòpics per haver de tornar a un nivell d'ús de la tecnologia molt inferior en el futur. Perquè, siguem sincers: quan es tracta d'emocions fortes
i els diners que implica demostrar que podem tenir el nostre pastís i menjar-nos-el també, sovint hem de tractar amb una emoció subjacent profunda: la por.
No és gaire diferent de prendre consciència de la nostra mortalitat
i de la transició de la ment sobre la realitat a la qual tots estem subjectes (inclòs el meu servidor). No és difícil veure per què és impossible predicar un progrés tecnològic sense fi, juntament amb els augments del benestar humà que aparentment provoca, i acceptar la realitat que el desenvolupament tecnològic s'autotermina per necessitat .
Com a persona que ha treballat durant dues dècades en el sector de la fabricació, les cadenes de subministrament i el desenvolupament de productes, puc testificar: els productes no es dissenyen, construeixen ni fabriquen tenint en compte el reciclatge al 100% a cap empresa del món.
Molts dels metalls, rars o comuns, acaben en una pila de ferralla o es fonen en un aliatge de molt baixa qualitat que s'utilitza en la fabricació de barres d'acer.
S'ha reciclat el material en pes?
Sí, però hem recuperat el coure, el cobalt, el níquel, etc.?
No, aquests metalls valuosos ara s'han perdut per sempre, barrejats irrecuperablement amb una sèrie d'altres metalls i enterrats profundament al formigó. Confiar només en el reciclatge esgotaria ràpidament la pila de materials recuperables i, al cap d'unes quantes rondes, ens faria fallida material.
Per tant, l'extracció de minerals i la producció de metalls primaris no es poden aturar.
De fet, ha d'augmentar constantment en escala, fins i tot quan les empreses mineres es veuen obligades a lluitar contra l'esgotament, cosa que requereix el desplegament de mètodes i tecnologies cada cop més complexes i que requereixen més energia.
Per a una il·lustració visual, compareu una mina de coure artesanal fa uns segles (o una mina de cobalt actual al Congo) on la gent recull roques (minerals) d'alta qualitat i alt contingut metàl·lic utilitzant un pic i una cistella, i una mina a cel obert moderna on camions enormes transporten centenars de tones de terra que conté menys del 0,5% de metall.
Sí, no és una errada tipogràfica: les operacions mineres modernes exploten, excaven, transporten i trituren roques que contenen una lliura de metall pur per tona de terra.
No hi ha manera de fer això sense augmentar massivament la inversió en materials, tecnologia i energia en comparació amb una operació molt més senzilla. És clar, aquest augment constant de la complexitat comporta la creació de nous llocs de treball i habilitats, però també la necessitat d'utilitzar maquinària i sistemes informàtics més complexos, més grans i més pesats per supervisar i coordinar aquestes activitats (ara amb l'ajuda de la IA). Tot això contribueix a un consum d'energia cada cop més elevat. El problema és que les qualitats del mineral extretes (expressades en % de contingut metàl·lic) es degraden amb el temps, ja que primer collim tot el material d'alta qualitat i ens veiem obligats a passar al següent lot de menor qualitat.
I a mesura que les qualitats del mineral disminueixen, l'energia, les emissions i la intensitat d'aigua necessàries per obtenir aquesta mateixa lliura de metall continuaran creixent.
Com van trobar Calvo et al. el 2016:
«Si només analitzem les mines de coure, la qualitat mitjana del mineral ha disminuït aproximadament un 25% en només deu anys. En aquest mateix període el consum total d'energia ha augmentat a un ritme superior al de la producció
(un augment del 46% de l'energia respecte a un augment del 30% de la producció)».
Ah, i per cert, el mateix passa amb el reciclatge: de la mateixa manera que la disminució de les qualitats dels minerals augmenta la demanda d'energia de la producció primària de metalls, també augmenta la demanda d'energia de la producció secundària a mesura que augmenta la taxa de reciclatge al final de la vida útil. En essència, un cop volem reciclar qualsevol cosa que no sigui el material fàcil (restes de la fàbrica o cables de coure pur tan gruixuts com el braç), haurem d'anar més enllà i dedicar més energia a recuperar els metalls que ara simplement llencem. Com he esmentat anteriorment i com va trobar un altre estudi sobre el tema :
"La nostra anàlisi empírica de 48 metalls mostra que el seu reciclatge es veu obstaculitzat principalment per les seves baixes concentracions. En molts casos, la concentració de metall en productes al final de la seva vida útil és inferior a la dels minerals naturals".
En poques paraules: és molt més fàcil (i més barat) excavar terra de baixa qualitat
que recollir, separar i reciclar gran part del metall en ús. No és estrany que els autors concloguin:
"Els requisits energètics per reciclar el coure dels productes al final de la seva vida útil ja arriben a la magnitud dels de la producció primària".
He de posar èmfasi en la paraula: ja .
El procés de disminució de la concentració de metalls —tant a les mines com a les ferralles— i el consegüent augment de la complexitat i la demanda d'energia per tona de metall processat també es reflecteix en els preus.
«Aleshores, l'augment dels preus resoldrà el problema», respon la resposta habitual.
I, efectivament, fins ara ho han fet, però hi ha una trampa.
Sense una demanda cada cop més gran d'aquests metalls, els preus alts —necessaris per mantenir la producció— simplement col·lapsarien i moltes operacions mineres farien fallida.
La complexitat creixent requereix un mercat en constant creixement per suportar el cost creixent de dissenyar, fabricar i operar noves tecnologies de mineria i reciclatge.
Un mercat en creixement, en canvi, requereix una economia sana i en creixement capaç d'invertir en noves tecnologies ("energies renovables", electrificació, IA, etc.),
sense oblidar una base de consumidors forta (i creixent) capaç de pagar-ho tot.
Tot sembla bé sobre el paper, però què passa quan la "base de consumidors"
(és a dir, la població) deixa de créixer, comença a envellir,
s'empobreix pels alts preus de l'energia, els impostos i les hipoteques, o és acomiadat?
O què passa quan la propera ronda d'innovació requereixi més recursos
i més energia de la que el sistema actual podria proporcionar físicament?
(Ehem, IA, algú?
O què tal la mineria a l'espai?
Fusió, potser?)
O què passa quan les empreses mineres i de perforació es queden sense "terreny de primera qualitat" —on els rendiments són prou alts per justificar la inversió—
i el que queda de la nostra base de recursos "infinita" resulta ser completament antieconòmic d'obtenir?
(És clar, el 0,0068% de l'escorça terrestre és coure,
però qui està en el seu seny pensa que és econòmic perseguir-ho?)
O què passa quan totes aquelles inversions prèvies en tecnologia,
nivells de vida elevats, bombolles de la borsa, etc.,
ja no es poden finançar a mesura que els tipus d'interès pugen
i els ingressos disminueixen?
O què passa quan les guerres comencen a reduir activament els fluxos d'energia
i materials a tot el món?
O què passa quan la producció mundial de petroli
—que encara impulsa el 99% de tota la mineria, l'agricultura, la construcció,
els exèrcits i el transport fins avui—
deixa de créixer per totes aquestes raons esmentades
i quan l'energia neta derivada del petroli comença a disminuir?
O, finalment, però no menys important, què passa quan arriben tots aquests alhora?
La Cascada
Mantenir la modernitat requereix un creixement constant.
No només des d'un punt de vista financer, sinó també des d'una perspectiva purament tecnològica.
Sense una demanda cada cop més gran de matèries primeres, l'extracció s'esfondra sota el pes
i el cost de la seva complexitat creixent, per no parlar dels creixents pagaments d'interessos dels deutes contrets per finançar-ho tot.
La modernitat en general, i no només el petroli i el gas,
s'ha convertit en un esquema Ponzi gegant,
una bombolla de proporcions realment èpiques.
Si deixés de créixer, immediatament començaria a contraure's,
col·lapsant-se a un ritme molt més ràpid del que va trigar a créixer.
L'"estat estacionari" és matemàticament impossible en un sistema així:
les civilitzacions tecnològiques o bé creixen o bé es redueixen ràpidament.
A mesura que els seus recursos minerals i naturals, altament concentrats i fàcils d'obtenir, s'esgoten, i a mesura que les seves indústries necessiten adoptar mètodes cada cop més sofisticats per buscar fonts de menor qualitat, la complexitat i el consum d'energia comencen a augmentar més ràpidament que la quantitat de matèries primeres i energia que es retorna a la societat.
I com que la producció d'energia és una funció de la producció material
(ja sigui directament, com el carbó, o indirectament a través de les "renovables" 1 ),
cada cop queda menys excedent perquè la resta de la societat el comparteixi.
Com a resultat, la riquesa i el poder comencen a concentrar-se,
i el ciutadà mitjà s'empobreix materialment cada dia.
Aquest bucle de retroalimentació socioeconòmica comença a erosionar la demanda a través de taxes de natalitat més baixes i una disminució de la renda disponible.
La caiguda de la demanda i un augment exponencial dels costos de l'energia
i els materials fan que una major expansió material sigui impossible,
fins que s'estableix una contracció i la demanda es destrueix completament en un bucle de retroalimentació autoreforçador.
Això, però, no passarà d'un dia per l'altre. L'escassetat, resultant de la primera ronda de col·lapse de la producció, començaria a fer pujar els preus de nou, aturant la cascada abans que es pogués completar.
Els actors més febles es trenquen i llavors es restaura "l'equilibri".
Segueix una ronda de consolidació: es compren actius i es reinicia la producció,
però no es pot restaurar completament perquè el mercat ja no la pot suportar.
Els coixins i la resiliència pateixen un cop i mai es restauren.
Es perden llocs de treball per sempre.
La confiança i la despesa dels consumidors es veuen afectades.
La demanda comença a disminuir silenciosament, de nou.
«Però, però, però... I què passa amb els estímuls financers?»
Pot la nova moneda americana restaurar la demanda?
Em temo que no.
Tenint en compte que la major part de la producció de petroli i metalls prové ara de mines que han superat el seu punt àlgid, i els nous projectes són pocs i distants entre si,
l'estímul només conduiria a una inflació més alta.
Les empreses mineres i de perforació utilitzarien aquesta inflació per pagar el seu deute, recomprar algunes de les seves pròpies accions, pagar dividends més alts o fusionar-se entre elles.
Tanmateix, les noves exploracions no començarien, ja que el nombre (i la qualitat) dels possibles llocs de perforació, on els rendiments serien raonablement alts, està caient com una roca, des de fa dècades. El negoci del petroli d'esquist dels Estats Units n'és un exemple.
Com a resultat de l'esgotament persistent dels recursos, les guerres i el declivi econòmic,
és molt més probable que la producció anual de metalls i petroli disminueixi que no pas augmenti en els anys i dècades vinents.
L'escassetat resultant erosionarà encara més els amortidors i la resiliència,
fins que es trenquin prou maons per iniciar una altra ronda de col·lapse.
Aquesta vegada, però, la manca de matèries primeres i energia probablement desencadenarà una cascada de fallides d'empreses a través de múltiples cadenes de subministrament.
Ja coneixeu la història:
"Per falta d'un clau, es va perdre la ferrada.
Per falta d'una ferrada, es va perdre el cavall..."
I així successivament.
Aleshores, a mesura que es destrueix prou capacitat productiva, es torna a establir un nou "equilibri". Els amortidors i la resiliència pateixen un altre cop i mai es restableixen.
Es perden més llocs de treball per sempre.
La confiança i la despesa dels consumidors reben un altre cop.
La demanda continua caient sense fer soroll. Repetiu-ho.
Anys i dècades després d'aquest procés, les cadenes de subministrament de sis continents comencen a fragmentar-se en trossos més petits i manejables.
Els productes es localitzen. El comerç mundial disminueix.
La demanda de combustible i matèries primeres continua el seu llarg declivi.
La simplificació tecnològica i social s'accelera.
Els rols que es van afegir al llarg del camí ara s'esborren.
I de la mateixa manera que els romans cap al final de la seva civilització no podien creure el que estava passant amb el seu poderós imperi, l'elit científica
i política continuarà dipositant les seves esperances en la propera gran,
brillant i nova innovació que tenim per davant,
sense adonar-nos que ja hem entrat en el bucle autoreforçador de la gran simplificació.
Vista des de la distància, diguem d'aquí a dos-cents anys,
la fi de la modernitat semblarà una llegendària explosió de supernova:
un dia va funcionar, l'altre dia tot va caure en ruïnes.
Sobre el terreny, aquí i ara, però, tot això sembla una sèrie de crisis interminables:
una crisi sanitària mundial en un any,
una guerra l'endemà, tot amb el teló de fons d'un declivi econòmic i ecològic implacable.
I així successivament, durant dècades, igual que a Roma.
"Però, ei, aquesta vegada és diferent!"
No, no ho és. En absolut.
"És aquesta la fi del món, doncs?"
No, és el començament d'una nova era, que marca l'inici de la revolució desindustrial.
Fins a la propera,
B
Com a publicació finançada pels lectors, les vostres donacions puntuals i regulars ajuden a mantenir aquest butlletí. Si valoreu aquest article o qualsevol altre, compartiu-lo arreu i considereu la possibilitat de subscriure-us. També podeu donar suport a aquesta tasca comprant un cafè virtual. Gràcies!
