FONT: Blog de Borja Vilallonga
3 de setembre del 2018
Rebo un missatge d’un amic: «Has d’explicar tota la veritat. No et pots quedar només amb aquesta captura de pantalla d’una conversa amb en Quim Torra. Si no ho fas la gent es pensarà que ho has fet per despit d’un unfollow.»
La publicació d’una captura de pantalla d’una conversa entre en Quim Torra i jo del passat 15 de març de 2018 és una cosa que es covava de lluny. La data de la seva publicació, 31 d’agost de 2018, no és banal. La motivació té a veure amb tot l’escaquer polític de la neoautonomia catalana i la derrota de l’independentisme. Portava setmanes pensant com publicar la conversa i com fer aquest article. El missatge del meu amic m’ha ajudat molt a escriure les línies següents.
Els dos mesos que van del 15 de març—quan em va tocar obrir el joc amb en Quim—fins al 15 de maig—data de la seva investidura—van ser trepidants: missatges constants, trucades, visites al parlament, contactes amb la CUP, un viatge inesperat... Pensàvem que en Quim Torra era l’únic diputat amb capacitat per exercir un lideratge independentista que evités la neoautonomia. A més, era l’únic candidat a qui la CUP estava disposada a votar.
Sergi Sol / David Madí
La realitat, però, ha estat molt diferent. Com diu l’
Enric Vila, en Quim s’ha convertit en
l’enterramorts ideal, qui, en realitat, ha fet més fàcil de desplegar la neoautonomia.
Ha estat també la victòria d’en David Madí i en Sergi Sol perquè en Quim Torra no s’hi ha enfrontat. Això és la victòria de l’Artur Mas i l’Oriol Junqueras
—els dos responsables principals de frenar la declaració d’independència després del referèndum.
Quinze dies després de la investidura d’en Quim Torra, el meu grup s’hi va reunir. El missatge va ser demolidor:
«només em fan signar nomenaments, increments salarials, cotxes oficials i dietes. És l’única cosa que els interessa». Jo vaig aixecar un avís important aquell dia: no anàvem en la direcció correcta. La missió d’en Quim era desestabilitzar-ho tot, no pas signar nomenaments i repartir canongies. Durant el viatge d’en Quim a Washington D.C. i un intercanvi de missatges amb ell, ja vaig veure que tenien raó les veus que em deien que
havíem comès un gravíssim error evitant anar a eleccions i posant en Quim Torra.
Molta gent ha tret a relluir la seva superioritat moral per criticar-me que publiqués una conversa «privada». Una conversa amb un polític seria privada si m’estigués parlant de la seva hemorroides o d’un tema familiar. Són converses professionals i es poden filtrar segons l’interès públic. Això és elemental. L’audiència catalana tampoc ha sabut captar la meva ironia. La catalanor moralista i esteta porta massa anys vivint en la bombolla processista.
Ha perdut l’esperit crític i de supervivència: només li queda el victimisme ensucrat i mentider que l’Eva Piquer representa tan bé.
Critiquen «les formes» i es refugien en el cinisme mentre miren bocabadats com els desmunten el país. És justament per aquest motiu que ens estan desmuntant el país.
La captura de pantalla amb la conversa ha molestat tant
perquè la veritat molesta a la Catalunya de la derrota. En aquella captura de pantalla hi ha moltes capes de veritat amagades.
La primera veritat és la d’un Quim Torra sense filtres criticant els partits i sentenciant que volen autonomia.
La segona veritat és que faig de missatger oferint una presidència a un diputat essent jo anònimament a Nova York. I la tercera veritat,
last and least, és que puc estar parlant de tu a tu amb un diputat i avui president de la Generalitat. Això és el que exalta els ànims de la memorable enveja catalana. El rei va despullat i jo en sóc l’escuder.
Si jo podia parlar amb en Quim Torra de tu a tu és per molts motius.
Un, però, és que en Quim Torra sabia que l’Oriol Junqueras havia pactat amb els espanyols de matar qualsevol intent d’independència a l’octubre.
Si el referèndum no hagués sortit bé en Junqueras hauria estat el president dels espanyols.
És per això que en Quim i el seu nucli s’agafaven a en Puigdemont com un clau ardent, tot i que
sabien que no el podien rescabalar pels seus grans errors estratègics—no pas pel seu exili i la persecució judicial espanyola. En aquesta història, paradoxalment, el que menys importa és la qüestió judicial i els presos.
Els presos són el xantatge emocional que manté els catalans estabornits.
La maquinària del pacte era implacable. Mentre es preparava el referèndum, també es preparava la traïció per impedir-lo o neutralitzar el resultat.
Era un pacte cuinat amb l’omnipresent Mas. Els respectius lloctinents de Mas i Junqueras, Madí i Sol, van fer la resta.
Sol va tenir l’entrebanc que jo li vaig estar a punt d’aixafar la guitarra sense voler en intentar de publicar un llarg reportatge sobre un membre del servei secret espanyol.
Aquest espia fa feines per als serveis legals d’Esquerra i el 2017 feia de pont entre Junqueras i Madrid.
Encara avui tinc por de dir el seu nom. Aquí van començar tots els meus problemes.
Sol va prémer tots els botons perquè jo saltés d’El Temps el juliol de 2017. La pressió era insofrible i vaig preferir de dimitir just a temps. L’endemà de la meva dimissió vaig trucar a en
David Madí. Em va dir que feia uns dies s’havia reunit amb
l’Eliseu Climent i que tot anava bé. S’hi havia reunit el mateix dia que en
Miquel Gamisans em donava l’ordre d’en
Sergi Sol: no pots publicar el dossier sobre aquell espia del CNI.
Ja vaig veure que jo estava ferit de mort i que tot era qüestió de pactar bé una sortida honorable. Jo havia dimitit
motu proprio, però ells havien de fer maneres perquè jo no pogués aixecar el cap a Catalunya mai més: calia que la meva sortida no fos honorable. Si no hagués estat per una trucada màgica d’en
Carles Foguet, el mal hauria estat molt major i mai hauria sabut el perquè de tot plegat. Li estic agraït; a ell li dec de poder escriure això avui.
Carles A. Foguet
També ho estic a l’
Antoni Maria Piqué per voler saber la veritat i difondre-la aquell dimecres de juliol, no solament des de les pàgines d’El Nacional. Temps més tard, en Foguet m’enviava un missatge sobre en
Sergi Sol que deia: «Si algú va fer coses malament, que n’assumeixi les conseqüències.»
Antoni Maria Piqué Fernández
La meva reacció va ser la d’aferrar-me al reportatge d’investigació i treure’l com fos—i no vaig poder. En les setmanes següents va començar el degoteig de desercions. Vaig rebre un missatge d’un dels periodistes implicats en la preparació de la investigació:
«no m’involucris mai públicament amb aquest tema.» Un altre dels periodistes em deia:
«no puc posar a la teva disposició la meva part dels documents.» Només vaig rebre el consol d’un dels meus periodistes. Com que a ell l’espia del CNI ja l’havia amenaçat anteriorment, estava curat d’espants. Però tampoc en volia saber gaire res, i d’aleshores ençà que aquest periodista només ha parlat dels núvols i no ha escrit mai més cap reportatge d’investigació.
Vaig haver de recopilar de nou tota la documentació, sol.
La derrota de Catalunya és exactament això.
El cordó sanitari que es va crear al meu voltant va estar a punt de funcionar—és un tema llarg i va incloure un matusser intent de retirar-me el passaport i també una ombra que se’m va enganxar dies abans del referèndum.
Però el 7 d’octubre em vaig escapar. En una sortida molt accidentada, la meva muller i jo vam marxar a Nova York amb dues maletes—la meva dona Ilisa ha estat la gran víctima de tot plegat.
Deixant totes les nostres pertinences a Catalunya, la meva senyora mare es va haver d’encarregar de recollir les desferres.
Ella ha estat sempre ben conscient de la magnitud del que havia passat. Ens havíem quedat sense res, un any després de fer la gran inversió de venir a viure a Catalunya per tenir una vida tranquil·la i tenir fills. Retornats a Nova York, vam haver de començar des del no-res. Amb mentalitat de supervivència i una bona feina sota el braç vam començar a reconstruir. Ara jo era a Nova York amb plena llibertat i molt de temps per fer i explicar coses. La resta ja és història i aquí es clou el cercle.
Som en una nova hora zero dels catalans.
I com en tota hora zero, el que ens salvarà és centrar-nos en nosaltres mateixos més enllà del país.
Haurem de passar uns decennis al mas, com Josep Pla, o a Ginebra sobrevivint, com Mercè Rodoreda. Aleshores només ens quedarà la veritat.
