Foto: Cèlia Atset
Salvados estrena avui l’episodi El dilema: crónica de dos rupturas, en el qual es repassen amb detall els crucials esdeveniments de l’última setmana d’octubre del 2017, en la qual van convergir la proclamació de la DUI i la suspensió de l’autonomia mitjançant l’article 155. Jordi Évole entrevista líders polítics d’una banda i de l’altra per mirar de recompondre uns dies en què la bretxa anímica entre l’independentisme del carrer i el dels despatxos era abissal. En aquesta entrevista, el periodista reflexiona sobre el llegat d’aquells dies i se sincera pel que fa a la manera com l’ha afectat personalment tota la polarització viscuda des d’aleshores, vista per algú que considera que està en terra de ningú. Celebrem la trobada just el dia en què s’anuncia que deixa de col·laborar a El Periódico per passar a fer-ho a La Vanguardia.
Per què ha volgut fixar la mirada en el calentíssim octubre del 2017 un any després?
Havia llegit relats del que va passar aquells últims dies d’octubre -un dels quals al diari ARA, i per això un dels narradors dels fets és Maiol Roger- i, llegint-los, m’imaginava que era com una sèrie de no-ficció. Es podria portar perfectament a Netflix perquè en fes uns capítols. Amb aquesta premissa vam començar a treballar per fer-ne un Salvados.
Fa un any molts catalans van tenir la sensació que no entenien per què es prenien determinades decisions. ¿Creu que la informació bàsica ja la tenim o encara han d’aflorar més coses?
No se sap tot i, com diu Xavi Bosch, “se sabrà tot” [Pausa]. A Catalunya, que som ja a cinquè curs del Procés, hi haurà espectadors que moltes de les coses que expliquem ja les coneixen. Potser no totes, però una gran part sí. Ara bé, el nostre programa s’emet a tot l’Estat, i crec que Espanya se sorprendrà molt.
En quin sentit?
Aquells dies no es va explicar el que s’estava fent. Una de les persones que van veure la preestrena del capítol que vam fer a l’AVE ens va dir: “No en sabíem de la missa la meitat”. Em sembla molt col·loquial, però encertat. Molta gent a qui hem ensenyat els primers muntatges diuen “Coi, sí que estàvem enganyats”. M’ha cridat l’atenció una cosa que en aquell moment no vaig tenir tan present: el contrast entre la cara desencaixada que tenien els líders independentistes a les escalinates del Parlament i les cares d’emoció desbordada al carrer. Crec que això resumeix perfectament qui estava informat i qui no. Molta gent va ser enganyada. D’altra banda, el documental serveix per veure claríssimament la inacció del govern espanyol. Crec que Rajoy en surt molt malparat, d’aquest documental.
Més enllà d’explicar uns determinats fets, quina funció social li agradaria que tingués aquest treball?
A mi m’agradaria que, d’alguna manera, servís perquè alguns líders polítics comencin a dir als seus el que no volen sentir. Crec que això és fonamental per recuperar el clima que s’ha perdut a Catalunya. A Catalunya ha crescut molt la desconfiança mútua. Ens estem escrutant constantment els uns als altres. Ens observem. Que si tu portes llaç, que si tu has anat a aquest acte... Ho hem d’abandonar, això.
Purs versus traïdors.
Ara mateix, la nòmina de traïdors a Catalunya és ja incalculable. Primer, els traïdors van ser els de l’altre cantó. Aquests eren claríssims. Que no eren ni traïdors, perquè ja eren a l’altre cantó i no estaven traint res. Després hi va haver els que estàvem, i parlo en primera persona del plural, en terra de ningú: vam ser molt atacats, durant una època. Però no em vull fer la víctima perquè del Procés tothom n’ha sortit malparat, sobretot si tenim en compte que hi ha gent a la presó. I ara estem en un moment en què -com que ja no queden traïdors ni al mig ni a l’altre cantó- es comencen a buscar traïdors dins de l’independentisme. Que m’ho expliquen fa uns anys i no m’ho crec! Però és on som.
És un diagnòstic amarg.
He viscut amb un cert dolor tot aquest temps. En el meu cas, primer l’independentisme em va considerar un seduïble. Això t’arribava en forma d’invitació a signar un manifest, o et donaven un premi... Quan van comprovar que no era seduïble -però perquè no em deixo seduir per ningú, que també m’han intentat seduir altres formacions polítiques- aleshores vaig passar a ser traïdor, enemic, botifler. Tot això ha sigut molt desagradable. El clima i el pressing que s’ha exercit sobre diferents sectors del país és evident que no es pot comparar amb la duresa d’unes hòsties a la porta d’una escola o la duresa de la presó per a uns líders polítics... però aquest clima no li va fer cap favor a l’independentisme.
L’escalfor climàtica ha baixat alguns graus, en els últims mesos. Havent parlat amb independentistes i amb unionistes, ¿creu que hi ha opció d’una entesa real o s’invoca el diàleg només per guanyar temps a una banda i a l’altra?
Hem de creure en el diàleg, si no...
Però, més enllà de creure-hi per principi, ¿el veu plausible?
Sí, sí, evidentment. Hi ha mostres que alguna cosa es mou. Per a l’independentisme i per a l’espanyolisme eren molt bones les posicions extremes. Allò de “com pitjor, millor” ha sigut una gran fórmula per als extrems, que durant un temps han ocupat, per al meu gust, massa terreny de joc.
Deia abans que som ja a cinquè de Procés. ¿Quants anys falten per graduar-nos?
[Riu] Doncs espero que no quedin gaires anys, per acabar i llicenciar-nos. Però em temo que aquesta carrera necessitarà postgraus, màsters... perquè la ferida és profunda.
¿Ferida al carrer o als despatxos?
A tot arreu.
I es resol votant?
Espero que sí. Tant de bo.
Ha contactat amb líders dels dos bàndols, o bancades, si no volem recórrer al llenguatge bèl·lic, per allò de desescalar...
No, si la realitat és la que és.
La pregunta és, doncs, quin dels dos bàndols s’ha resistit més a parlar?
La veritat és que tothom va acceptar la petició d’una forma bastant àgil. I qui no ha volgut parlar, doncs ha acabat no parlant.
De quins percentatges parlem?
Un 80% m’han dit que sí. M’hauria agradat tenir Rajoy, o Soraya, o Puigdemont, o Junqueras. En el cas de Junqueras, és evident que no podia ser, però sí que tenim la seva mà dreta, que és Sergi Sol. En el cas de Puigdemont, hem estat i continuem estant molt a prop de poder tornar a parlar amb ell. Amb Rajoy i Soraya és més complicat. La cúpula més cúpula del PP s’hi ha resistit. Ara, al documental hi apareixen dos exministres de Rajoy, el seu delegat del govern a Catalunya...
I quines lliçons han après els protagonistes que ha pogut entrevistar?
En el nostre treball es veu clarament que aquells dies finals d’octubre es va sembrar la llavor del que ara estem vivint. De la ruptura de l’independentisme, per exemple. En el documental es fa bastant evident que Puigdemont no va informar Junqueras que marxava. O que Rajoy no va fer tot el que hauria pogut fer per resoldre el problema. Aleshores no vam veure que allò era el trencament de l’independentisme, com ara estem veient.
Quina és la principal dificultat amb què ha topat a l’hora de narrar un conflicte tan polaritzat?
Treure’m de sobre l’etiqueta. Ara mateix, és impossible: a Catalunya tinc una etiqueta determinada. És veritat que no per això els espectadors ens han deixat de veure, cosa que agraïm perquè, al cap i a la fi, fem això per difondre una informació concreta i creiem que molt ben treballada. Però m’agradaria fugir d’aquesta etiqueta. Un no independentista pot fer un documental sobre aquells dies on aparegui tothom, posar-hi tothom i que tingui les veus de tots. Que sigui transversal i exposi els fets, completats evidentment amb les opinions dels protagonistes. Perquè els espectadors tinguin, aleshores, les eines per treure’n les seves pròpies conclusions.
Fa un temps va renyar la seva cadena perquè no convidava prou veus independentistes. Li han fet cas?
Això va ser just el 28 de setembre, l’endemà de les eleccions que guanya Junts pel Sí. Estava assegut en una taula on vaig pensar que tots hi estaríem bastant d’acord. Així que ho vaig dir públicament. I sí, això s’ha anat rectificant, i molt.
I a les altres cadenes?
Sincerament, no n’estic gaire pendent. Però La Sexta ha fet un esforç perquè hi hagi veus plurals i cares conegudes que s’han posicionat clarament, per exemple, sobre la denúncia que no hi hauria d’haver presos preventius.
¿Amb aquest treball clou la seva mirada a la qüestió catalana?
Ara mateix sí que estarem un temps sense tocar el tema. Espero. També per esgotament. Hi ha un cert cansament sobre el tema, molt més encara fora de Catalunya. Però és una bona oportunitat per veure el que no es va veure fa un any. Jo, com a espectador, me’l miraria. És un dels programes que més vegades he vist, perquè ha costat molt de muntar. En l’últim visionat que he fet, aquest dimecres, volia veure com quedava la música original, perquè és el primer que té música pròpia. Hi treballem des del maig, així que hi ha hagut molt de curro. Doncs això, durant l’últim visionat pensava que podria ser el capítol zero d’una sèrie de no ficció.
De quin gènere?
Una de les coses que volíem fer és transmetre a l’espectador l’angoixa amb què vam viure tots plegats. Van ser dies angoixants, per molt que hi pogués haver també il·lusió o una mirada cap al futur bonica. Però l’angoixa va existir. Una cosa sorprenent de les converses amb la quinzena de protagonistes és que ens han obert els seus telèfons mòbils. I ens han mostrat missatges intercanviats aquells dies. Doncs bé: era molt curiós veure com passaven unes coses entre bastidors i ens explicaven el contrari, públicament. Per exemple, crec que hi havia molta gent que no volia fer la DUI, molta.
