dimarts, 12 de març del 2019

Jordi Puig: ‘Ells lluiten contra allò que odien i nosaltres per allò que estimem’

FONT: Vilaweb 7 de març del 2019


Estada important de Jordi Puig (@Cami_Republica) a Barcelona en el periple en cadira de rodes per tots els Països Catalans. Aquest militant independentista veterà encara la recta final de la seva fita de recórrer el país. Partirà avui mateix cap al Maresme i d’allí estant anirà nord enllà fins arribar a Salses el 7 d’abril, si no falla res en la previsió.

INICI
El viatge va començar el dia 19 de desembre a Cas Concos (terme municipal de Felanitx, a Mallorca) i si tot va bé haurà abastat més de 2.000 quilòmetres de recorregut, en etapes que tenen entre 10 i 30 quilòmetres, depenent de la duresa del terreny a recórrer i de les possibilitats.
[...]

Aquest recorregut que fa pel país ha tingut tres moments màgics excepcionals, ara com ara.
Jordi Puig
‘El primer va ser el dia 21 de gener, quan el recorregut el vaig fer de València a Bétera, acompanyat del pare de Guillem Agulló. A Bétera és on viu una germana seva i l’acte que vàrem fer allà i la xerrada va ser espectacular, una de les coses personalment més emotives de tota la ruta. Hi ha dos moments més de la mateixa intensitat o importància. El primer va ser l’entrada a Mont-roig del Camp on m’esperava més de mig poble i on vàrem fer un recorregut pel Pont de la Vergonya,el tros de camí immortalitzat al YouTube, on va haver de recular la Guàrdia Civil. Això va ser brutal.

I el tercer moment va ser a Reus, on em vaig trobar amb els avis i les àvies que cada dia fan els tres tombs a la plaça de l’Ajuntament i que són els que van plantar cara als piolins als seus hotels. La líder del moviment és la senyora Maria, que té noranta anys i que em deia: “Tinc noranta anys, és clar que hem de tenir molta pressa”.’
Una de les dificultats principals que ha trobat per fer la ruta, l’explica així: ‘Tècnicament, em consideren un vianant, i això vol dir que no puc circular ni per autopistes ni per autovies. Això ha estat un problema, per exemple per poder entrar a la ciutat d’Alacant. També he de procurar trobar carreteres prou segures que tinguin vorals o on no hi hagi revolts gaire tancats, perquè te la jugues.’ Això ha fet que dels 1.600 quilòmetres recorreguts fins ara la majoria siguin en cadira de rodes, però uns quants centenars els ha haguts de fer amb automòbil.


Quan a Jordi Puig li demanes què ha après en tots aquests dies voltant pel país, els ulls li brillen amb una intensitat especial: ‘Tenim un país que val molt la pena per la qualitat humana de la gent. Ells lluiten contra allò que odien i nosaltres per allò que estimem; aquesta és la cosa més increïble de totes.’
A la plaça del Rei se li atansa molta gent que li demana què en farà, de tota l’experiència acumulada. Molts li demanen que escrigui un llibre. ‘Me’n parla molta gent, de la possibilitat de fer una cosa o una altra, perquè tot això no es perdi, però personalment trobo que el fet més important és veure com puc dominar el recorregut emocional. T’asseguro que és molt més impactant el recorregut emocional que el cansament físic; és molt intens’.

De totes maneres, en tot el periple s’ha pogut adonar d’una cosa: ‘El que em transmet la gent de cada poble i el que jo vull explicar a tothom, també, és que malgrat totes les dificultats guanyarem, perquè tothom està decidit a guanyar.’ S’acomiada de tothom a la plaça. Abraçades amb Roger Espanyol, encaixades de mans, petons. Rep molt d’encoratjament per a continuar el viatge i, en encaixar, amb la mà forta i la mirada neta, encomana les ganes de no defallir, de continuar la lluita infatigablement, cadascú a la seva manera.

FOTOS EXTRETES DEL SEU TWITTER































diumenge, 10 de març del 2019

Armes de destrucció massiva: el Fairy (Sr. Enric Millo) Article de John Carlin


El senyor John Carlin ha estat ens els 10 trending topics d'avui amb el seu article de LaVanguardia

"Sin la inestimable aportación del señor Millo el juicio ya era una épica payasada. Los fiscales del Estado español argumentan que hubo violencia cuando no hubo violencia durante un referéndum que no fue referéndum el 1 de octubre del 2017 en Catalunya.
Pero ahí siguen, un mes después, y con cada día que pasa más grande el ­ridículo. Tocaron fondo, o eso quiero pensar, con el señor Millo. Busquen su intervención en YouTube. El señor ­Millo es el exdelegado del Gobierno español en Catalunya. En la parte más dramática de su testimonio cuenta que habló con algunos policías que habían sufrido las temibles consecuencias de haberse enfrentado a los padres de ­familia, abuelos, abuelas y jóvenes que salieron de sus casas el 1 de octubre y se ­dirigieron a unas urnas colocadas en ciertos colegios imaginándose que iban a votar por la independencia de Cata­lunya.
“Los testimonios –declaró Millo– eran estremecedores”. Estremecer, según la Real Academia Española, signi­fica “hacer temblar algo”. Cuando yo pienso en la palabra estremecedor me vienen a la mente imágenes de la época nazi o de una chica de 17 años que murió apuñalada por un desconocido en un parque aquí en Londres la semana pasada. Para el señor Millo, estremecedor significa otra cosa.
“Un agente me explicó –declaró temblando– que había caído en la trampa del Fairy”. ¿La trampa del Fairy? ¿A qué se podría referir?, me pregunté. ¿A algún método de tortura patentado por los soldados americanos contra los yihadistas presos en Guatánamo?
(Fairy, en su uso más vulgar, sería traducido del inglés como marica). ¿O al mundialmente famoso detergente verde para lavar platos patentado en la pérfida Albión en 1950?
El señor Millo se refería al detergente.
Ahora, por favor, a los lectores y lectoras más sensibles les ruego: dejen de leer las palabras que a continuación cito.
“La trampa del Fairy”, explicó el señor Millo, consistió en “verter detergente en la entrada de ciertos colegios para que cuando los policías entraran patinaran y cayeran al suelo”.
Aquí tienen, señoras y ­señores, la prueba contundente –basado en el tes­timonio de un policía anónimo– de que hubo violencia de parte de los doce procesados catalanes, de que hubo rebelión, de que deberán cumplir hasta 20 años de cárcel por sus ­crímenes… ¡Qué papelón! He cubierto muchos juicios como periodista en muchos países, pero nunca he visto cosa más absurda. Pero lo mejor, o más bien lo peor, lo que se lleva la medalla de oro a la ridiculez, es que aparentemente en España mucha gente se toma el ­fairy tale (cuento de hadas) del señor Millo en serio. ­Como ver una película del Inspector Clouseau creyendo que es un thriller poli­ciaco (y estremecedor) de verdad. Los jueces no se partieron de la risa. La prensa madrileña lo contó no sólo con toda solemnidad sino que interpretó el testimonio del señor Millo como un golpe serio a los acusados. “Las defensas empiezan a ponerse nerviosas”, rezó un titular.
Falta mucho tiempo más, según leo, para que se concluya esta farsa de juicio. Por favor: basta ya. Dejen de tirar ­fondos públicos a la basura. Tengan el orgullo patrio de dejar de hacer el ri­dículo frente al mundo. No confirmen los prejuicios ancestrales que muchos tienen acerca de los españoles. Para resolver el caso busquen un niño de diez años de esos que saben cuándo los emperadores andan desnudos. Dará su ­veredicto en cinco minutos. ¿Rebelión violenta?
¿De qué mierda me están hablando?
Y de paso, si es buen chico y no posee la maldad que la simpatía de ­demasiados españoles esconde, dejará libres a los presos.
"

divendres, 1 de març del 2019

Xerrada de Joan Canadell a Girona (vídeo)



Vídeo d'una hora i 45 minuts de Joan Canadell a la Casa de Cultura de Girona
parlant sobre el Consell de la República (61.807 inscrits)

Veure vídeo sencer



dimecres, 13 de febrer del 2019

La gent té el poder - People have the power (Patti Smith 1988)




"People Have the Power" és una cançó rock escrita per la Patti Smith i Fred "Sonic" Smith, i publicada com a tema principal a l'àlbum Dream of Life del 1988.

Traducció
[clica sobre la imatge per ampliar]











La bandera negra del Tricentenari

Font: wikipedia

La Bandera Negra del Tricentenari de la Guerra de Successió
[modifica]


Bandera Negra del Tricentenari (2014). Proporció 2:3
El 30 de juliol de 2014, en el marc de l'any del Tricentenari de la Guerra de Successió, la Fundació Reeixida[5] presentà al Museu d'Història de Catalunya el projecte «Banderes dels nostres pares», un projecte de recerca i divulgació històrica a l'entorn dels senyals nacionals perduts en els darrers tres-cents anys en el que Catalunya no sols va veure's sota una altra corona, sinó que amb l'arribada de Felip V i els seus successors, va perdre el seu sistema d'institucions i, amb elles, una forma de governar-se i de representar-se i per tant, d'auto-identificar-se amb unes tradicions, iconografies, imatges i simbologia pròpia que, amb el pas del temps, si bé no totes han desaparegut sí que han quedat arraconades o desdibuixades, fins al punt que a la societat catalana actual, se li fa molt difícil de poder identificar-los com a propis.



El redisseny de la històrica bandera negra fou un treball col·lectiu entre el grafista Jordi Avià i Faure i el reimpulsor de la fundació Reeixida, Joan-Marc Passada, ambdós, grans vexil·lòfils, i l'activista Oriol Falguera i Riba, co-organitzador dels actes del centenari de l'Estelada, el 2008.



El projecte comptà amb l'assessorament de l'expert vexil·lòleg Josep Porter i Moix, l'historiador Francesc-Xavier Hernàndez Cardona, el dibuixant de recreació històrica Francesc Riart i l'editor i aleshores president d'Òmnium CulturalQuim Torra, així com de l'editorial de temàtica històrica, Dalmau Editor.





El nou disseny de la bandera té fàcil decodificació i segueix representant ensems la reivindicació de la Catalunya d'avui i la lluita de 1714. Lògicament, manté la cromàtica original: camp negre amb símbols blancs, essent aquests, dos elements igualment representatius. L'un prové de la Guerra de Successió i l'altre, de la simbologia reivindicativa catalana contemporània.

El primer és la creu de santa Eulàlia, la coneguda creu en aspa o sautó vertical i que s'identifica amb la imatge de la patrona de Barcelona, imatge que solia estar estampar-se o cosir-se sobre la bandera de la ciutat, estandard oficial fins a mitjans de segle XIX. Cal diferenciar aquesta creu de la de "creu de sant Andreu", que toca els extrems de la bandera. La bandera de santa Eulàlia fou la que el conseller en cap, Rafael Casanova, va enarborar fins que caigué ferit en combat al baluard de sant Pere, l'Onze de Setembre.

L'altre element és l'estrella de cinc puntes, símbol de la reivindicació o pervivència de l'estat propi. La posició de l'estrella, situada a la banda del pal i centrada al costat de la creu recorda casualment la bandera estelada.




En posició vertical, la bandera sembla una versió simplificada de la bandera negra pirata o Jolly Roger.





Significacions vexil·lològiques a part, la creu de la bandera dibuixen, casualment, dues "V" simètriques que recorden el desig de Catalunya de decidir el seu futur "votant" i d'aquesta manera, "vèncer", guanyar la llibertat. Algunes interpretacions més ancestrals vinculen la lletra "X" a la lletra runaGebo, que té una significació de generositat, protecció i trobada.
La bandera negra del Tricentenari és un símbol registrat oficialment per la Fundació Reeixida, la finalitat del qual pretén vetllar pel correcte ús del símbol en tot moment. La seva difusió depèn dels acords recíprocs que acorda l'entitat amb els seus usuaris. Els beneficis que es puguin obtenir de la seva difusió van destinats a les activitats de divulgació i recerca de la memòria nacional catalana, una de les missions principals de l'entitat, fundada el 2003.
Des de l'Onze de Setembre de 2014, l'acceptació de la nova bandera negra ha estat molt àmplia, reconeixent-se'n així, l'esforç d'investigació esmerçat per tal d'elaborar una nova icona que beu directament de la tricentenària lluita per les llibertats catalanes. Les seves aplicacions gràfiques més enllà de la pròpia bandera, van copar immediatament el mercat de marxandatge amb samarretes, adhesius, brodats, clauers, llibretes, insígnies, que es poden trobar en diverses webs entre les quals la de Estelada.cat


Altres notícies:Vilaweb: L'origen i el significat de la bandera negra per a l'Onze de Setembre
Vilaweb: La bandera de Santa Eulàlia, un símbol de resistència

El judici dels presos polítics ha començat






divendres, 8 de febrer del 2019

1.800 edificis destruïts en 24 mesos: el cens dels bombardejos sobre Barcelona (Diari ARA)


Font: diari ARA
24 de gener 2019





DADES
Durada bombardejos= 24 mesos
Dies més intensos=16, 17 i 18 de març del 1938
Monòlit dels vencedors


SÍLVIA MARIMON

Les bombes van anar caient durant més de 24 mesos sobre els pisos i cases de Barcelona sense ni tan sols donar temps d’enretirar la runa. Van ploure bombes des del 13 de febrer del 1937 fins al 25 de gener del 1939. Fins a l’últim moment. De fet, del 21 al 25 de gener del 1939 la capital catalana, derrotada i amb molts pisos i locals buits perquè molts havien marxat a l’exili, va ser diàriament bombardejada. No hi havia cap interès estratègic ni militar, però es continuava aterrint la població. “L’exèrcit franquista estava entrant al Llobregat i encara tiraven bombes”, assegura Mireia Capdevila, que firma amb Laia Arañó el llibre Topografia de la destrucció. Els bombardejos de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939), una obra impulsada per la Fundació Carles Pi i Sunyer i l’Ajuntament de Barcelona. “Aquests bombardejos del gener només es poden entendre com un càstig i una represàlia, perseguien obstaculitzar tots els moviments de retirada i evacuació de civils i militars”, diu Capdevila.
Mentre les ales negres dels avions feixistes sobrevolaven la ciutat, els funcionaris de la Generalitat republicana anotaven, també fins a l’últim moment, els danys: “Carrer dels Pescadors, 9. Hora d’alarma: 14.26. Nombre de bombes: 1. Danys: enderrocament de la casa. Moll Oriental. Hora d’alarma: 14.26. Destrucció d’una nau i del refugi del carrer Vulcano...” Gràcies en part a totes aquestes anotacions, Arañó i Capdevila han pogut elaborar, per primera vegada, un cens precís dels immobles de Barcelona afectats pels bombardejos que va patir la ciutat: 1.800 immobles van ser destruïts.

Ball de xifres amb les víctimes

El llibre és el resultat de més de dos anys de recerca i ha permès elaborar una gran base de dades i geolocalitzar tots els punts dels llistats sobre els mapes. Amb els mapes que s’han elaborat es pot veure que les zones més afectades per les bombes són les més densament poblades: la Barceloneta, Ciutat Vella, el Poble-sec, l’Eixample i Gràcia.
La investigació, però, no dona dades precises sobre el nombre de víctimes. Segons les dues investigadores, els fons consultats no especifiquen amb precisió els ferits i els morts: “El nombre de víctimes és molt difícil de fixar perquè només es comptabilitzaven el nombre de persones ferides hospitalitzades (totes les persones ferides lleus o que no van arribar a anar a cap centre hospitalari no hi surten registrades). El nombre de persones mortes que s’acostuma a registrar és el de víctimes en el moment del bombardeig (descartant les que van morir a posteriori per les ferides), i a partir dels primers dies de gener del 1939 ja no es comptabilitzen les víctimes”.
Capdevila destaca que el cens demostra que Barcelona no va ser bombardejada només uns dies o uns mesos: “La ciutat va estar sota el terror aeri constant i permanent durant més de 24 mesos, i l’evolució, l’amplitud i la intensitat dels bombardejos es compassa amb el ritme que Franco va anar marcant en les campanyes militars contra l’Espanya republicana”.
Els bombardejos més intensos i més coneguts van ser els dels dies 16, 17 i 18 de març del 1938. Però hi va haver molts altres dies en què l’esgarip de les bombes va ser constant. El llibre, per exemple, recull fins a 314 impactes l’1 d’octubre de 1937. Una de les anotacions es refereix al número 28 del carrer Baluard de la Barceloneta i especifica que els danys van ser la runa total. El diari La Humanitat de l’endemà dona més detalls sobre què hi havia al carrer Baluard: era una escola. “A remarcar el fet que dotze bombes hagin fet explosió en un col·legi i als seus voltants, a l’hora de classe, i que hagin causat la mort de nombrosos escolars. Els infants que han pogut escapar de l’ensorrada de l’edifici han resultat assassinats al carrer”, explica el diari. I afegeix: “Les víctimes han estat produïdes per les explosions de les bombes, per l’ensulsiada dels immobles, i també pels trets de metralladora durant la cacera en què se’ls perseguí, principalment, per una àmplia avinguda de la ciutat”.
La nova obra fa molt més visible l’abast dels bombardejos i de manera objectiva deixa clar que el malson aterridor va ser constant perquè perseguia sotmetre l’enemic i controlar-lo totalment, destruint tota forma de resistència. Les autores també inclouen diferents textos literaris i de testimonis que ajuden a visualitzar, escoltar i, fins i tot, olorar aquella ciutat bombardejada.
Ricard Vinyes, comissionat de Programes de Memòria del consistori, va recordar que el 1941 l’Ajuntament de Barcelona va inaugurar a la plaça Maria Cristina un monòlit d’homenatge als pilots de la Legió Còndor alemanya que van participar, per exemple, en els últims bombardejos de gener del 1939. El monòlit, pagat pel govern nazi en plena guerra mundial, incloïa els noms dels pilots nazis morts en combat i la inscripció: “ Muertos por Dios y por España ”. El 1946, militants del PSUC hi van posar una bomba, però va ser ràpidament reconstruït. No va ser retirat fins l’any 1980, i, segons Vinyes, de matinada i en silenci. “Aquesta documentació rigorosa i científica hauria de servir d’antídot contra la banalització davant la creixent onada de l’extrema dreta”, va assegurar el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello.