La ràpida expansió de la Covid-19 ha posat en evidència els dèficits en el relat de la globalització. Refutant els entusiastes de la globalitat quan profetitzaven la desaparició de les fronteres, la pandèmia les torna a aixecar. Davant el tòpic del govern mundial i el centre de decisió únic, el reflex d’abordar el problema allà on hi ha l’emergència demostra que els entrebancs sovint es resolen millor localment que no pas des de instàncies més abstractes.
Als Estats Units, les projeccions del Centre pel Control i Prevenció de les Malalties indiquen una possibilitat d’infecció de 160 a 214 milions de persones i de 200.000 a 1,7 milions de morts pel coronavirus. Els experts van arribar a aquestes xifres el 28 de febrer i, tot i ser de màxims, es consideren possibles.
Per tant, aconsellaven una intervenció radical en el reforçament i desplegament del sistema de detecció i prevenció de malalties. Però el Grup de Treball del Coronavirus de la Casa Blanca, havent participat en la conferència en què van establir-se els escenaris possibles, els ha mantinguts en secret i no sols no n’ha informat el públic, sinó que no ha pres les mesures indicades per a alentir la difusió de la malaltia. Havent esventrat la sanitat pública durant la legislatura, la Casa Blanca malament pot ara preparar el país per a l’allau d’infectats que podria esclafar el sistema sanitari. Arran de la inoperància del govern federal, han hagut de ser les administracions locals, les institucions privades i les comunitats que s’avancessin a prendre mesures i informar la gent.
La situació emergent demostra la virtut de la subsidiarietat, però cal afegir-hi encara que les conseqüències d’equivocar-se són menors quan les decisions es prenen per jurisdiccions relativament petites que no pas quan una sola persona decideix per milions. No costa gaire d’entendre. Decidir sobre el terreny permet de prendre les mesures amb coneixement de la situació i coresponsabilitzar-ne la comunitat. Per contra, com més dilatada sigui la jurisdicció i més gran el nombre d’interessos afectats, més vacil·lació a alterar la rutina. Un portaavions vira amb més dificultat que no una llanxa motora.
Hom podria creure que el pànic que originen les epidèmies adoba el terreny per a la dictadura. Des del cèlebre discurs de Donoso Cortés que la dictadura va lligada a l’estat d’excepció i res més útil per a declarar-lo que una bona pandèmia. Però, tot i que les dictadures es vanten de ser més expeditives que no la democràcia, aparentment debilitada per les formes deliberatives i el repartiment del poder, el saldo històric és favorable a la democràcia.
Ara mateix la Xina aprofita la presumpta estabilització del coronavirus per a fer propaganda. Però encara que les dades fossin verificables –i és característic d’una dictadura que no ho siguin–, no s’hauria de perdre de vista que l’ocasió que el virus s’estengués per tot el país i saltés les fronteres fou la censura del primer brot i la resistència inicial del govern d’isolar Wuhan. Ara sabem que el primer cas aparegué un mes abans que no s’havia dit oficialment.
A l’Iran la dictadura dels aiatol·làs tampoc no sembla que hagi frenat el contagi. I, pel que fa a Espanya, s’ha tornat a demostrar la ineficiència del centralisme. Més preocupat de la imatge que no pas d’aprofitar la lliçó d’Itàlia, el govern de l’estat espanyol ha evitat d’aïllar el principal focus de la infecció, que sens dubte és la capital del regne. Amb la seva passivitat, Pedro Sánchez ha permès que els il·lustrats i solidaris habitants de la capital, sortint com en un cap de setmana qualsevol, escampessin el virus, preferentment en direcció als Països Catalans, on tenen les ‘seves’ platges. Quan finalment Sánchez s’ha trobat obligat a sortir d’aquesta passivitat, no ha aïllat pas els principals focus de contagi, com exigia el sentit comú. Ha preferit atiar la por, decretant l’estat d’alarma, eufemisme de l’estat d’excepció, per assumir tots els poders, com un petit dictador. Amb aquest cop de puny, que suspèn de facto les garanties constitucionals i esborra definitivament la ficció de l’estat de les autonomies, Sánchez simula una energia que li ha faltat en tot moment i que manlleva de la més rància tradició espanyola, com ho demostra la satisfacció de la ultradreta.
Fins aquí l’escepticisme recolza en l’experiència. Més enllà comencen les teories conspiratives, que sorgeixen en totes les crisis i s’alimenten de la desconfiança latent en la democràcia. Sovint la democràcia és corcada per una inconfessa creença en la superioritat de l’autoritarisme i un símptoma d’aquest biaix és la idolatria de l’eficàcia. Al capdavall, les institucions democràtiques són les que, pel fet de garantir la llibertat de premsa, ofereixen un flanc a la crítica. És fins a un cert punt lògic, doncs, que aquestes institucions siguin objecte de sospita. Si l’euro baixa és perquè els Estats Units volen ensorrar la Unió Europea, la crisi econòmica del 2008 fou provocada, les torres bessones les dinamità el govern de George W. Bush, la sida fou dissenyada per eliminar la població homosexual, l’Ebola per frenar l’explosió demogràfica de l’Àfrica i el coronavirus per a restringir les llibertats i avançar l’agenda de la dictadura mundial. Ja només falta que algú assenyali els responsables del complot perquè s’activi el mecanisme psicològic que en altre temps portà a les massacres dels jueus acusats d’enverinar els pous i les fonts.
Però potser no cal, perquè ja hi ha un dolent oficial per a tots els usos i res no és més fàcil que vincular les seves barbaritats amb la teoria del complot. Dimecres passat, durant el discurs a la nació, Trump anomenà el coronavirus una malaltia estrangera, relacionant-la de manera gens subtil amb totes les coses que la seva administració ha declarat enemigues: la immigració, les importacions de productes, els acords internacionals com NAFTA o el Tractat de París. Trump no és solament una personalitat detestable; és el moment d’inflexió de la política del país que més ha promogut la globalització. És massa fàcil d’atribuir el seu tomb nacionalista al caràcter narcisista o al culte que li reten els seus addictes. Des d’aquesta perspectiva, el coronavirus és un regal del cel, perquè confirma la teoria de l’amenaça exterior i abona la seva dèria de tancar les fronteres. Si l’epidèmia acaba essent una catàstrofe econòmica i no sols sanitària, al novembre Trump podrà passar-ho pel sedàs de la seva ideologia: Ho veieu? Allò que ve de fora és dolent i jo us en guardo. Les eleccions vinents seran, en bona part, un plebiscit sobre la globalització. El candidat demòcrata, si acaba essent Joe Biden, voldrà tornar a posar el rellotge a l’hora d’Obama, recuperar els acords revocats per Trump i oferir la seva versió de ‘America is back’.
De tan simple com és, el discurs de Trump és perfectament ximple. Però també és ximple aclucar-se d’ulls a una realitat que, lluny de ser un cigne negre, per dir-ho en el llenguatge de Wall Street, podria ser l’avançament d’unes altres catàstrofes que emergiran a mesura que la població mundial continuï concentrant-se en megalòpolis i que la destrucció d’hàbitat natural acosti la fauna portadora de virus desconeguts als éssers humans. Durant aquestes darreres dècades, l’escurçament de les distàncies i la generalització dels viatges han multiplicat l’aparició de malalties infeccioses que es difonen a una velocitat sorprenent.
Però Trump no és l’únic que reacciona amb desconfiança a l’estranger. L’espai Schengen tampoc no ha estat capaç de suportar la sotragada. Els països van tancant les fronteres i restablint la condició d’estrangeria els uns envers els altres. Als controls de carreteres es discriminen els ciutadans europeus segons la nacionalitat. Avui un italià és menys europeu que no un austríac o un alemany en comparació amb unes quantes setmanes enrere. Incapaços de coordinar-se entre ells, els governs han deixat passar el temps, creient que el virus entenia en nacionalitats i s’aturaria al pas del Brenner. Al final, juntament amb els interessos nacionals, s’han acabat imposant els criteris nacionals i els estats han tancat escoles i espais públics, mentre que la suposada unitat de mercat no ha impedit de posar barreres nacionals als subministraments necessaris per a afrontar la crisi.
D’aquesta crisi se n’hauria de treure una lliçó que, ara com ara, sembla que els governs no vulguin aprendre. Que la globalització sigui irreversible no implica que el poder s’hagi de concentrar en governs centrals, en realitat centrípets, que com més va més tendeixen a la dictadura. Les decisions prudents per a mitigar l’epidèmia les han preses institucions autònomes i administracions descentralitzades abans no ho fessin els governs. Als Estats Units, moltes universitats i districtes escolars s’han avançat de molts dies al decret d’emergència nacional de Trump. També ho han fet empreses, corporacions i sales d’espectacles, malgrat les pèrdues econòmiques que els pugui reportar la restricció o ajornament de l’activitat. La iniciativa d’aquestes institucions per a alentir el contagi, com la del president Torra per a tancar Catalunya, prova la importància de contrapesar la globalització amb mecanismes democràtics d’actuació autònoma.
Si la globalització representa la capacitat de les empreses multinacionals de subjugar els estats, anul·lant les restriccions als fluxos de capital i de persones, a la deslocalització, a la derogació de les normatives del treball i del consum i a l’evasió fiscal, llavors hauria de comportar un apoderament local commensurable per a corregir-ne o modular-ne els efectes negatius. El president Torra s’ha avançat al president espanyol en el deure de delimitar la infecció. La naturalesa de l’estat espanyol feia preveure una negativa de Sánchez a secundar Torra, car acceptar la iniciativa de la Generalitat implicaria repetir la impressió d’eficàcia que l’administració catalana va oferir l’agost del 2017 enfront del desori del govern central. Però mentre Sánchez, més preocupat de manar que no pas de salvar vides, refusa de prendre i deixar prendre les mesures oportunes, Espanya s’enfonsa en un caos més profund que Itàlia i desarma els arguments dels qui encara creuen raonable compartir la seva inguarible ignomínia.
