dissabte, 26 d’octubre del 2019

3 raons per la mobilització (Albano-Dante Fachín)

Aquests dies de mobilització se m'ha apropat molta gent a preguntar-me: "Com ho veus?". El primer que contesto és que encara que surto per la tele un cop a la setmana, encara que parlo sovint amb dirigents de partits, encara he estat al Parlament i tot això, jo no en sé més que la resta dels mortals.I després de dir això contesto: "l'únic que et puc dir és el que veu tothom: crec que o sortim tots al carrer de manera constant o patirem una derrota total, absoluta i que durarà anys". Encara no m'he trobat ningú a qui aquesta resposta l'hagi sorprès.
Cada cop més gent té clar que la següent fase del "procés" passa per la gent mobilitzada i que qualsevol altra cosa serà la fi de tot plegat. Per tant, no puc aportar res que la gent no sàpiga. De totes maneres, m'agradaria assenyalar tres qüestions que, sovint, enmig d'una marxa o una mani, no hi ha temps a desenvolupar. Tres qüestions que deixen clar que o ens mobilitzem o la derrota serà total.

1) L’Estat, cada cop pitjor.
Qui esperi una resposta de “diàleg” de l’Estat, una de dues:
o és un mentider que té com a únic objectiu defensar els seus privilegis
o és un inútil consumat.

L’Estat no farà cap proposta i no s’aturarà en la deriva de repressió, presó i criminalització. I si l’Estat es mou, es mourà cap a més repressió, més presó i més criminalització. Els exemples són infinits, però com que hi ha qui ens està mentint a la cara amb això del “diàleg”, cal insistir. Només posaré dos exemples. El primer ens el porta l’analista de dades Joe Brew[1]:
“Tweets amb la frase “reforma de la constitució”, “reforma constitucional”
o “reformar la constitució”:
Podemos:
 2016: 19
2017: 15
2018: 5
2019: 0
Si l'Estat es mou, serà per allunyar-se de les demandes majoritàries a Catalunya. Els Comuns feien una proposta sobre "una nova relació entre Catalunya i Espanya". Ni una paraula de procés constituent, ni de referèndum d'autodeterminació. "Som realistes i creiem que cal fer cessions". La vella "correlació de forces". En Pau Llonch ho deia clar:

"La proposta de Podemos a la qüestió nacional és la proposta del PSC abans que el PSC assumís la del PSOE abans que el PSOE assumís la del PP abans que el PP assumís la de Vox".


Si l'Estat es mou, es mourà exactament cap al sentit oposat que milions de persones fa anys que demanen.



Les clavegueres político-mediàtiques
La repressió, la brutalitat policial i els empresonaments no només afecten qui els pateix en carn pròpia sinó que tenen un objectiu polític de gran abast: destruir un moviment de milions de persones que s'oposa al règim. I les clavegueres mediàtiques són part fonamental del pla. Ho vam veure quan, després del 20 de setembre, els mitjans van començar a fer servir la paraula "tumult" i "tumultuari". L'ús d'aquesta paraula concreta va obrir les portes als 100 anys de presó que han caigut als líders independentistes. Ara la paraula no és "tumult". Ara és "terrorisme".

La detenció dels CDR tenia aquest objectiu: imposar la paraula al voltant de la qual l'Estat construirà la següent onada de repressió. Si "tumult" són 100 anys, què ens espera a partir d'ara? Citant Rac1, "els CDRs detinguts no tenien cap mena d'explosiu a casa, segons el sumari de l'Audiència Nacional".

Però tant se val. Però tant se val. La paraula ja està instal·lada i encara que quedi demostrat que és mentida, la paraula segueix corrent.
La cosa funciona (i funcionarà) així[2]:
El País: “El ala más vandálica del independentismo”, “han recrudecido sus acciones”, “se han convertido en el activismo más violento del independentismo catalán”.
ABC: “los borrokas de los CDR incendian las calles”, “El independentismo entrega la calle a los comités violentos”, “el movimiento separatista está atrapado en una espiral de violencia”.
El Mundo: “los soldados de los CDR”, “grupos de choque del procés seleccionan a la mayor parte de los aspirantes a formar parte de la organización vía internet”.
El Confidencial: “las milicias urbanas que controla la CUP”,
El Español: “terrorismo callejero”, el monstruo incontrolable de 300 cabezas que vandaliza Cataluña”, “Los CDR son cuerpos de insurgencia”.

Un cop fet això durant setmanes, l’escenari ja està preparat per derribar portes en plena matinada. Sota els focus dels mitjans (i les filtracions proporcionades per l’Estat)[3]:  
“Detienen a 9 independentistes que preparaban bombas” (Espejo Público)
 “La Guardia Civil detiene a 9 violentos de los CDR” (El Confidencial)
“Los CDR ultimaban un atentado terrorista en Cataluña” (El Mundo)
A partir d’aquí els “polítics” entraven a l’equació:

 Alejandro Fernández (PP): “Tenían bombas preparadas. Repito: tenían bombas”.
Miquel Iceta (PSC): “Detenidos 9 miembros de los CDR por preparar acciones con explosivos”.
Lorena Roldán (Cs): “Gracias a la Guardia Civil conocemos que habrían estado planeando acciones violentas”. 
Rafael Hernando (PP): “Preparados para atentar con explosivos”.
Javier Lambán (PSOE): “Detenidos por terrorismo 9 independentistas”

(Nota: tot això va ser publicat abans que cremés cap contenidor a Barcelona). No cal dir que cap d'ells ha fet cap tuit reconeixent que tot plegat era una invenció. Ni ho faran; el "terrorismo" és la següent fase de la repressió que ens caurà a sobre i ho faran servir. Amb proves o sense. Destruint la vida de qui calgui per a destruir un moviment polític. Democràcia consolidada. Per fer-ho tenen unes clavegueres que connecten directament els més foscos forats policials, els mitjans de comunicació i els polítics de gairebé tots els colors.
El fals “diàleg”
Enmig d'aquesta ofensiva brutal que s'emporta ulls, testicles i vides per davant, a Catalunya veiem moviments realment preocupants. Per una banda veiem com el discurs criminalitzador serveix perquè els defensors de l'statu quo facin pinya. Si fa uns mesos al PSOE li era difícil fer-se fotos amb el PP, Ciutadans o Vox, aquest cap de setmana hi seran amb ells a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana. Per una altra banda veiem com patronals i sindicats fan pinya demanant "diàleg" i "estabilitat" i CCOO ja no té cap inconvenient en seure amb Foment. Finalment, veiem com forces independentistes i sobiranistes (d'esquerra, de centre i de dreta) han arribat a la conclusió de que cal aturar-se. Aturar-se per evitar més presó, aturar-se per evitar el 155, aturar-se, en definitiva, per a calmar la repressió i assumeixen el discurs de l'Estat: "els violents de sempre", "són set bojos", etc.

Una acceptació de la criminalització que va acompanyada de clars intents de desmobilització. Així es parla de "desescalar", de "gestionar el malestar" i, en comptes de cridar massivament a la població a manifestar-se, com ens demana Cuixart, es fa tot el contrari: intentar per tots els mitjans aturar tota l'acció popular. Una mani a la tarda, com a molt i, la resta, "els violents de sempre". Canalitzar i gestionar per tal de retornar a l'escenari on la gent es mobilitzava sense desbordar els partits. La gent ha de tornar a casa, cal buidar els carrers i tornar a l'escenari anterior on tot plegat era una batalleta entre partits, entre representants que, malgrat no aconseguir cap objectiu, segueixen dirigint.
Arribats a aquest punt he de dir que no comparteixo les crítiques que es fan a aquests espais sobiranistes i independentistes quan se'ls titlla de "botiflers", "traïdors", "còmplices", etc. Crec que el problema és que estan cagats de por.

La por (i la mirada curta cap als privilegis propis) fa la següent lectura de la situació: "L'Estat és molt fort", "no tenim forces", "cal retrocedir o prendrem mal". La brutalitat amb la qual està responent l'Estat fa pensar que, efectivament, el millor és deixar-ho estar. Però crec que aquí hi ha un error de fons: L'Estat no s'aturarà.

Les forces polítiques espanyolistes ja no poden aturar la seva caiguda pel pendent autoritari. Fins i tot encara que volguessin, no ho poden fer. Entre altres coses perquè la claveguera mediàtica ha anat massa lluny amb el "terrorisme", la "violència", la "Goma 2" i tot això. L'opinió pública de la qual depenen els partits espanyolistes han estat intoxicada fins a un límit inimaginable fa pocs anys. I ara castigarà qualsevol que freni, ni que sigui una mica. L'Estat seguirà reprimint, empresonant i mentint tot el que faci falta. No poden aturar-se, digui el que diguin els partidaris d’afluixar.
És per tot això que crec que només hi ha dues opcions:
o la derrota total o la mobilització.




L'única força que pot obligar l'Estat i el seu sistema polític-mediàtic a fer marxa enrere és que milions de persones es mobilitzin massivament, permanentment i contundentment. No ens han deixat cap altra sortida. Davant protestes molt contundents (amb "violència" de veritat i no el que hem vist als carrers de Barcelona) governs més forts que l'espanyol han hagut d'asseure's.

Els Armilles Grogues van obligar Macron a seure. Els manifestants de Hong Kong van aconseguir aturar la llei d'extradició xinesa. Els manifestants xilens van aconseguir obligar Piñera a rebaixar el preu del transport.

Cal obligar l'Estat a aturar la repressió i seure a parlar. I això no ho aconseguirà ni Joan Tardà, ni Artur Mas, ni Ada Colau, ni Pablo Iglesias ni CCOO ni Gabriel Rufián. Això només ho pot aconseguir la gent amb la mobilització massiva, no-violenta i contundent.

Potser ens agradaria que tot plegats es solucionés aixecant-nos un diumenge i solucionar-ho a unes urnes. Però això no és possible.

Només ens queda la força de les persones compromeses. Com sempre. Qualsevol “correlació de forces” que no sigui una rendició incondicional i absoluta només es pot construir al carrer.
Acabo: escric això sabent que visc a un país on cridar a manifestar-se pot comportar presó. Estic disposat a córrer el risc. I no perquè sigui valent sinó perquè abaixar el cap i quedar-se a casa és molt més perillós. Per a nosaltres i per a tots els que vindran.
[1] https://twitter.com/joethebrew
[2] Dades extretes de l’estudi fet per Media.cat: “CDR, un relat de terrorisme”
 https://www.media.cat/2018/04/26/cdr-terrorisme-criminalitzacio/
[3] Per una recopilació exhaustiva veure el fil de Twitter de @CalLightman68: https://twitter.com/CalLightman68/status/1187470707287945216

diumenge, 20 d’octubre del 2019

Resum de la setmana de la sentència: dilluns 13 d'octubre

Galeria de fotos de Vilaweb

Aeroport Tarradellas
















Mobilitzacions al carrer, talls de carretera, vies








Manifestació a la nit







dissabte, 19 d’octubre del 2019

Estat del trànsit en temps real

Consulta el trànsit en temps real aquí FONT



Captura de pantalla del dia 19 d'octubre del 2019 a les 10.50h

diumenge, 13 d’octubre del 2019

El documental que has de veure, segons Tsunami Democràtic

FONT: elNacional

Tsunami Democràtic
 recomana als seus simpatitzants que aprofitin aquest compàs d'espera abans de la sentència del procés per veure un documental. Es tracta del programa Latituds de TV3 sobre la no-violència del 2011, en què s'explica les tècniques de protestes no violentes i es repassa la història d'aquests tipus de moviments en diferents parts del món, des de l'Índia fins a Palestina, passant pels Estats Units. S'intenta, així, preparar una resposta a la probable condemna dels líders independentistes



Durada documental: 24 minuts

1976- La Marxa de la Llibertat: el precedent de la resposta a la sentència

FONT: vilaweb 2019-10-13

Desobediència, repressió i llibertat. L’estiu de 1976, la Marxa de la Llibertat va ser la primera gran acció després del franquisme. Un revulsiu per als ciutadans, sobretot als pobles, on en molts casos va ser la primera mobilització que s’hi feia. És un precedent clar de les Marxes per la Llibertat previstes com a resposta a la sentència contra el procés. Sis columnes que partiran de diferents punts del país i arribaran a Barcelona al cap de tres dies i que, ara com fa quaranta-tres anys, tenen una clara voluntat de remoure consciències.

‘Poble català, posa’t a caminar’

La idea de la Marxa de la Llibertat va néixer el desembre de 1975 en una concentració de l’Assemblea de Catalunya a Montserrat, d’on va sortir el lema ‘Poble català, posa’t a caminar’ i unes quantes persones van decidir de portar-ho a la pràctica.Va ser iniciativa de l’associació Pax Christi, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles, i entre els impulsors destacaven Lluís Maria Xirinacs, Arcadi Oliveres i Àngel Colom. L’objectiu era accelerar el procés democratitzador, sensibilitzant i mobilitzador dels catalans, i defensar els punts de l’Assemblea de Catalunya: amnistia, llibertats bàsiques i la recuperació de l’estatut d’autonomia com a pas previ per a l’autodeterminació.

La mobilització va començar el 4 de juliol de 1976, quan sis columnes van recórrer el país fins a convergir al monestir de Poblet l’Onze de Setembre. Cinc de les columnes començaven al Principat: la Tramunta, amb origen a l’Escala, la Lluís Companys, a Oliana; la Francesc Macià a Esterri d’Àneu; la Rafael de Casanova, a la Sénia; i l’Abat Escarré, des de Girona.
La columna del País Valencià va començar el recorregut a Guardamar de Segura. I encara cal afegir-hi dues columnes més, que es van moure per Catalunya Nord, la Francesc Soler (de Rià a Tuïr) i la Josep de la Trinxeria (d’Arles a Argelers). A les Pitiüses, la marxa va tenir molt de ressò i van ser les illes on es van fer més mobilitzacions.

La marxa desborda la repressió

La iniciativa s’havia presentat el 20 de maig a Barcelona, amb el suport de dues-centes entitats. Només dos dies després, el ministre de Governació espanyol, Fraga Iribarne, va prohibir la mobilització amb l’argument que podia ‘alterar l’ordre públic i afectar el turisme’. La marxa era il·legal, doncs. Tanmateix, els impulsors van decidir de mantenir-la, en un exercici de desobediència civil.
El dia abans de començar la marxa, Adolfo Suárez va ser nomenat president del govern espanyol. Això no va significar pas cap canvi de comportament, i la brutalitat policíaca i la repressió es van estendre arreu dels Països Catalans en contra de qualsevol intent de manifestació o concentració.
Es van ocupar pobles. Agents de la policia visitaven els batlles dels municipis per on havien de transcórrer les columnes perquè hi posessin tots els impediments possibles. Entre més prohibicions, es va impedir de fer sonar les campanes, de fer fotografies i filmacions.
Només els dos primers dies, es van detenir cent cinquanta persones. Finalment, cent vint-i-tres marxaires van ser empresonats.

En el cas del País Valencià, poc abans del dia que havia de començar la marxa, se’n van detenir els organitzadors i la columna va tenir un funcionament irregular.
La repressió va ser intensa, amb multes que anaven de les 5.000 pessetes a les 300.000, en un moment en què el salari mínim era de 10.350 pessetes al mes. Hi havia detencions contínuament i algunes persones van ser detingudes tres vegades en només deu dies.
La Marxa de la Llibertat va durar setanta-dos dies i va passar per tres-cents pobles, tot i que no va poder passar per tots els llocs previstos a causa la repressió policíaca.
A banda dels impediments de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, l’extrema dreta va organitzar la Central d’Acció per la Unitat d’Espanya, amb ultres del moviment (Guàrdia de Franco, Fuerza Nueva, Falange Espanyola de les JONS) amb l’únic objectiu d’impedir l’acció dels marxaires, els quals actuaven sota els principis de la no-violència.

Un objectiu assolit

Finalment, el 12 de setembre, la Marxa de la Llibertat va arribar al monestir de Poblet. La Guàrdia Civil i la policia espanyola van encerclar el recinte i van carregar brutalment contra els marxaires i els veïns a Montblanc. Només una petita part va poder accedir al monestir.
La marxa es va convertir en un revulsiu per a la societat catalana, especialment als pobles, on l’arribada de les columnes comportava una onada de solidaritat entre els veïns, els quals van fer possible l’èxit de la iniciativa. Fins aleshores, fora de les grans ciutats s’havien fet molt poques manifestacions (per no dir cap, en molts indrets) i va ser una presa de consciència d’una part important de la població. Les columnes feien pedagogia, feien saber l’existència d’un president de la Generalitat a l’exili i recuperaven l’himne nacional entre la població.
En la marxa del País Valencià, hi va haver diversos mítings i concentracions, i va coincidir amb la gran manifestació de València del 12 de juliol de 1976, que va reunir centenars de milers de persones sota el lema de ‘Per la llibertat, per l’amnistia, per l’estatut d’autonomia, pel Sindicat Obrer’.
La iniciativa també va fer veure que el poble era capaç de mobilitzar-se, com es va demostrar aquell mateix any a la Diada de Sant Boi, un acte nacional unitari de l’oposició al franquisme que, en termes ideològics, va ser extraordinàriament diversa.

Les rèpliques del 2012 i el 2016

Abans de les marxes previstes com a resposta a la sentència del judici contra el procés, la Marxa de la Llibertat ja s’havia pres com a referent de diverses iniciatives.
Fa set anys, el primer de setembre de 2012, Àngel Colom i Arcadi Oliveres van acabar el recorregut que havien començat el 1976 en un acte d’homenatge que havia organitzat la territorial de l’ANC a la Conca de Barberà. En aquell acte també es va posar una placa recordant la Marxa de 1976 a la plaça Major de Montblanc.


Posteriorment, el 2016, va sorgir la Marxa Som, una caminada popular que va recórrer totes les comarques del Principat, amb actes, manifestos, assemblees i recollides d’adhesions per a promoure un nou model de democràcia participativa. La iniciativa formava part del projecte Reinicia Catalunya i va acabar a Montserrat amb la participació, entre més, de Teresa ForcadesDavid Fernàndez i del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, qui va cloure el parlament amb la sentència: ‘Fermesa, convicció, ho tenim a tocar, visca Catalunya, visca els Països Catalans’.

divendres, 11 d’octubre del 2019

Vilaweb: editorial de Vicent Partal (3 coses que sé)

[..]
Com és lògic i comprensible, tothom està molt nerviós. Hi ha moltes coses movent-se en moltes direccions, nostres i d’ells, molts rumors i manipulacions, i la tensió s’arrossega de fa molts dies sense que ningú siga capaç, perquè és impossible, de saber amb certesa si la reacció a la sentència serà simbòlica i encara gràcies, si marcarà un canvi d’actitud i un augment sobtat de la confrontació amb Espanya o si arribarà fins i tot a originar un nou Primer d’Octubre i obrirà, per tant, oportunitats úniques.
Jo puc dir què sé. I, bàsicament, en aquest moment precís i delicat, sé tres coses.
En primer lloc, sé que els partits i les institucions sembla que han reflexionat i que han emprès una tasca de reconstrucció de confiança sense la qual no hi hauria futur, simplement. Fins on arribarà ja ho veurem, però és una bona notícia.
En segon lloc, estic segur que la reacció serà més cosa del carrer que no pas del govern i es fonamentarà en les grans mobilitzacions impulsades per les organitzacions socials. Però també estic segur que tot anirà molt més enllà, fins a un punt difícil d’endevinar ara. I que les organitzacions no podran controlar tot allò que passarà.
Les 
marxes o la vaga de divendres seran grans demostracions de poder popular i els grans aparadors de la indignació col·lectiva, però si hi ha la irrupció de la desobediència civil en massa és evident que donarà peu a una situació completament nova.


I la tercera cosa que sé, més encara després dels discursos de fa poques hores, és que hi haurà repressió. No tan sols dels Mossos, dels quals espere tan sols que es comporten d’una manera que no complique les coses innecessàriament, sinó directament de les forces espanyoles. Detencions, agressions, actuacions amb violència. Difícilment s’estaran quiets.
Si la sentència és dilluns, les protestes seran espontànies i supose que generalitzades entre dilluns i dimarts, i aquestes protestes faran pujar molt la temperatura amb què les marxes començaran a caminar dimecres. L’arribada, divendres, amb la vaga general, pot ser un moment clau. Hi insistesc: especialment, si la desobediència civil s’ha fet visible i encara més si la Guàrdia Civil i la policia espanyola no han estat capaços de reprimir els seus instints.
Així i tot, un sector de gent molt actiu i mobilitzat es demana què passarà després? O de què servirà tot plegat? Hi ha qui troba a faltar mesures que facen efectiva la república com a resposta a la sentència. Hi ha qui tem que les organitzacions polítiques proven de desmobilitzar la població. Hi ha qui té por d’actuar si després s’ha de trobar sol o, pitjor encara, perseguit pels mateixos que vol defensar. Com ja ha passat.
Jo no tinc cap resposta a tot això. És una decisió massa íntima. Només puc explicar que jo, amb la mosca darrere l’orella, faré tant com puga com a ciutadà per a aconseguir efectivament que la sentència signifique el començament de la confrontació final. I que, com a periodista, treballaré fins a l’extenuació per mantenir-vos informats de tot allò que passe, en companyia dels meus companys de VilaWeb. Entre moltes més raons, per una cosa que vaig explicar fa uns dies després de tornar d’Hong Kong. Allà em van insistir una vegada i una altra que si perds l’ànsia per guanyar, aleshores perds segur. Ells han passat cinc anys resistint una duresa terrible, abans de renàixer. I ara ja no es pregunten tant de quina manera concreta es guanya, com ho feien el 2014. Simplement volen guanyar.
 I s’han conjurat per a respectar-se les diferències i alhora unir-se contra Pequín.
Potser nosaltres hem de seguir aquest camí, fent cadascú allò que vulga. Protestant contra la sentència al carrer, a les institucions i a la feina. Caminant, repicant atuells i enganxant cartells. Protegint companys, alliberant territoris o defensant els veïns. Embolcallant els exiliats que rebran l’impacte de les euroordres, enfortint el Consell per la República fora del país i dins, insistint en les decisions jurídiques internacionals que tant els acorralen. Guanyant eleccions, tantes com en vinguen, començant per les del 10 de novembre, en què Esquerra i Junts haurien de mantenir o augmentar el nombre d’escons i la CUP guanyar-ne tants de nous com puga. I fent qualsevol cosa que a cadascú se li puga ocórrer, traure diners, canviar de companyia, fer pintades, anar a les assemblees dels CDR, apuntar-se al partit que siga, fer-se soci d’Òmnium, de l’ANC o del que vinga a tomb. I tot això sabent que res, res d’allò que cap altra persona puga fer no és incompatible.
El moviment independentista català ha fet fins ara coses extraordinàries, que ens haurien d’enorgullir a tots.

Ha generat una consciència de país, amb obertura al món i respecte de la diferència, que és simplement admirable.

Ha bastit la nació, fins i tot més enllà del límit autonòmic imposat.

Ha despullat completament l’estat espanyol i ha mostrat el caràcter autoritari del règim, menant-lo a una crisi institucional com no se n’havia vist cap.

Ha sostingut al carrer la reivindicació més multitudinària de la història recent d’Europa, durant una dècada sencera, sense defallir mai. Sense defallir ni tan sols quan va fer l’acte més èpic de desobediència, el referèndum d’autodeterminació, tot i ser víctima de l’acte d’agressió més violent que ha vist Europa fora de temps de guerra:
mai, enlloc, tants policies no havien pegat tant en tan poc temps, simultàniament, sobre un territori tan gran.
 Ha guanyat totes les eleccions, fins i tot les convocades mitjançant el procés irregular del 155.
D’errors, n’hi ha haguts d’importants, lamentablement. N’hem fet tots. Mai no havíem arribat a un territori tan desconegut i els mapes no servien, cosa que vàrem comprovar massa tard. Hem perdut massa temps en disputes estèrils. Però el mosaic, aquest mosaic de veus, projectes, organitzacions, sensibilitats i idees que és el moviment independentista, dos anys després no tan sols no és de cap manera mort, com esperaven Rajoy i Sánchez quan van pactar el 155, sinó que els fa encara més por, desestabilitza més l’estat i enforteix molt més la societat. Una societat que avui és molt més conscient que mai del monstre que té davant i per què cal anar-se’n com més prompte millor.
Sóc conscient que al final la decisió sobre com reaccionar a partir de dilluns serà personal, de cadascú. I crec que tots hem de començar reconeixent això.
Si la decepció, el desengany, la por o la desconfiança us ofega, aleshores no us mogueu de casa, no us angoixeu.
Però si allò que veieu us engresca o us va engrescant, aleshores eixiu, tan crítics i escèptics com vulgueu, i afegiu-vos-hi sense prevencions, amb entusiasme. Simplement perquè ja heu après que hi ha dies que no es poden viure dues vegades.
Ja veurem què som capaços de fer, però la setmana vinent, d’aquests dies que només es poden viure una vegada, en podríem arribar a tenir uns quants. Novament.

Pícnic per la República: mapa general de mobilitzacions

Pícnic per la República penjaran en un mapa totes les mobilitzacions previstes de Tsunami, ANC, Omnium i d'ells mateixos





Consultar mapa

El Consell per la República fa 909 altes en un dia! (78.718)





Registre de les inscripcions fetes al Consell per la República Catalana durant els darrers 30 dies:

- 6224 nous registres.
- 207 registres de mitjana al dia.
- 8,64 registres cada hora.

dimecres, 9 d’octubre del 2019

Manual de Desobediència Civil (germans Engler)





L'editorial Saldonar publica al setembre l'obra que és referent internacional
dels moviments de protesta, que la plataforma L'Aixeta presenta
també en format d'audiollibre

El Manual de desobediència civil arriba en català. L'editorial Saldonar
publicarà la traducció d'aquesta obra dels activistes nord-americans Mark i Paul Engler
que s'ha convertit en una referència per als moviments de canvi a nivell internacional.
Es tracta d'un llibre de 500 pàgines que explica, en 80 episodis,
un recull d'experiències de com grans campanyes de protesta s'han enfrontat al poder. 


Des de la Primavera Àrab al grup estudiantil serbi Otpor i
com va contribuir a la caiguda de Milosevic emprant l'humor,
o com la lluita ecologista dels EUA va saber convertir en aliats a treballadors
de les empreses que tallaven arbres, el ventall dels moviments de canvi és ampli.
Totes les causes de transformació social a través de la mobilització no-violenta
són presents en el llibre dels Engler. 



En aquest enllaç de Crític.cat hi podeu llegir les primeres pàgines





"Quan a principis de gener de 1963 Martin Luther King i una dotzena dels seus principals assessors van arribar al centre de recés de Dorchester a prop de Savannah, Geòrgia, l’estat d’ànim del grup era pessimista. Els organitzadors acabaven de patir una de les seves grans derrotes, i no es podien permetre tornar a fracassar. Estaven a punt d’arriscar les seves vides impulsant una important sèrie de protestes contra la segregació en una de les ciutats més ominoses del sud dels Estats Units: Birmingham, Alabama. Van decidir que aquesta vegada traçarien un pla per guanyar.
Al llarg de l’any anterior, la Conferència del Lideratge Cristià del Sud (SCLC) de King es va implicar en una campanya pels drets civils a Albany, Geòrgia, una ciutat petita al sud-oest de l’estat. Allà, els mesos de manifestacions van acabar amb la detenció de més de dos mil participants. No obstant això, al final, la premsa nacional es va centrar en la cautela i el seny que van mostrar les autoritats segregacionistes de la ciutat. El New York Times va destacar “la bona gestió de les protestes racials per part de la policia” a Albany, mentre que una altra publicació va ressaltar que “no va caure ni una barrera racial”.
A Dorchester, King va reunir el seu cercle íntim per reagrupar, reflexionar i planificar estratègies. Entre els presents hi havia Ralph Abernathy, el millor amic i conseller espiritual de King, i Wyatt Tee Walker, el director executiu de trenta-tres anys de l’SCLC. També hi havia Dorothy Cotton i Andrew Young entre els assistents. Malgrat que encara eren considerats com a membres júnior dins de l’organització, la seva influència era cada vegada més gran. Cotton, que ja era una persona clau en els programes de formació de l’organització, va ser una de les poques dones que van entrar a formar part del comandament de l’organització, dominat per homes. Per la seva banda, Young era la veu moderada de King: un contrapès per als assessors més radicals del líder. Aquests radicals incloïen James Bevel, un veterà del Comitè Coordinador No-violent d’Estudiants (SNCC), que s’havia guanyat la reputació d’expert en la mobilització d’estudiants per fer segudes i altres actes de resistència amb un gran impacte.

diumenge, 6 d’octubre del 2019

Per què els EEUU van perdre la guerra si havien guanyat totes les batalles?

En una ponència sobre la Desobediència Civil organitzada per l'ANC, Ramón Grosfoguel  va explicar el cas dels EE.UU contra el Vietnam.

Robert McNamara, secretari de defensa dels EEUU als anys 90 es va trobar amb el seu homòleg i adversari, el general de l'exèrcit popular del Vietnam, Nguyen Giáp





Com pot ser que tot i perdre totes les batalles el Vietnam va guanyar la guerra?
Segons Grosfoguel, la tàctica del Vietcong era fet atacs de guerrilla, distreure els americans, i fugir.
Poc a poc van anar desgastant la moral dels americans.




Àrtic: monitoratge del gel (segon any amb menys extensió)

Ja hem superat el mínim anual de superfície de gel a l'àrtic.
El 2019 quedarà com el segon any amb menys gel (frec a frec amb el 2016), darrera del 2012 amb 3.387 milions de Km2.

La trajectòria d'aquest any (2019) anava cap a "rècord", però als darrers dies va canviar

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Junquerisme versus Cuixartisme (La República)

Al final d'un interessantíssim article "El que no ens han dit de la Via Bàltica" de Jaume Sastre, professor jubilat mallorquí que va fer una vaga de fam en suport a la llengua, fa un paral·lelisme d'aquella situació amb el cas català.



"A la vista de la relació de fets exposats i si els comparam amb el procés a Catalunya, crec que podem afirmar que nosaltres ens trobam en la fase de lluita interna entre els «irreductibles» i els «pragmàtics» com va viure Lituània el 1991 entre el president del Parlament, l’irreductible Vytautas Landsbergis, i la primera ministra del govern, la pragmàtica, Kazimira Prunskiéne.
A Lituània, la divisió entre els irreductibles i els pragmàtics va durar gairebé uns mesos. A Catalunya aquest conflicte ja dura més de dos anys i el «junquerisme» ha acabat afectant no només ERC, ans també s’ha estès d’una manera transversal, amb major o menor intensitat, dins Òmnium Cultural, l’ANC, el PdCAT, la CUP… Ramón Grosfoguel (1956), sociòleg porto-riqueny, activista de la descolonització i  professor la Universitat de Berkeley,  dia 14 de juliol de 2019 ja va parlar obertament de «junquerisme» i «cuixartisme» (1). La setmana passada, durant la ponència a la Jornada Internacional de No-Violència organitzada per l’ANC (2), va definir el «junquerisme»
com un neopujolisme que travessa tots els partits, que respon a una «psicologia de la derrota i de la rendició», que «fa el joc a Espanya», que aspira a gestionar la claudicació, retornar a l‘autonomisme i postergar la independència fins d’aquí vint o trenta anys tot i pensant que algun dia per art de màgia, el colonialisme espanyol deixarà de ser repressiu i depredador. Contraposat al «junquerisme», Grosfoguel parla també del «cuixartisme», un fenomen que també es troba dins tots els partits i que respon a una actitud més «combativa i directa», que diu que la lluita continua i que «ho tornarem a fer», que la qüestió no és treure els presos sinó culminar el procés d’independència a base d’insistir en la desobediència civil i desbordar els partits polítics.
 
Entre els líders polítics, historiadors, periodistes, humoristes i creadors d’opinió nostrats, abunda l’opinió segons la qual els catalans som una espècie de nació rara, singular, peculiar, extraterrestre i única al món. Albert Memmi, un jueu africà de llengua àrab nascut el 1920 a Tunísia quan era una colònia francesa va arribar a la conclusió que tots els oprimits se semblen, és a dir, que a causa de la secular repressió i assimilació de què són víctimes acaben assumint com a propis una sèrie de comportaments autodenigrants marcats per manca d’autoestima i de confiança en si mateixos. L’any 1957 va publicar un assaig, Retrat del colonitzat precedit del retrat del colonitzador, que es va convertir en un referent per als pobles i nacions que lluitaven per la independència a finals dels 50 i principis dels 60. La tesi de Memmi: tots els oprimits s’assemblen i totes les minories (negres, dones, homosexuals, jueus, gitanos, indis, catalans…) comparteixen una sèrie de trets, va capolar d’arrel el fatalisme, la submissió i el derrotisme que caracteritzen l’esclau mentalment colonitzat i es va convertir en un revulsiu en la lluita per la descolonització. No és casual, doncs, que el porto-riqueny, Ramón Grosfoguel, un activista pertanyent al Gurp Modernitat / Colonialitat del Departament d’Estudis Ètnics de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, s’hagi interessat per seguir molt de prop el conflicte entre Espanya i Catalunya com un cas d’estudi important dels processos d’emancipació a Europa ja que hi ha vist la indubtable empremta colonial. Per tant, quan parla de «junqueristes» i «cuixartistes» no és una qualificació capritxosa que s’ha tret de la màniga  sinó que, com he recordat a l’inici de l’article, el mateix va passar als Països Bàltics l’any 1990 entre «irreductibles» i «pragmàtics».
La Via Bàltica a la independència ens ensenya que no es guanya amb sentimentalismes, ni improvisant, ni anant a remolc de l’enemic, ni perdent el temps en lamentacions, ni llepant-nos les ferides, ni cercant l’aprovació del carceller… La llibertat es guanya amb valentia i audàcia, plantant cara amb decisions unilaterals de desobediència civil,  jugant-nos-hi la pell si fa falta i deixant de banda els cagadubtes que reivindiquen el divorci i el dret d’autodeterminació sempre i quan comptin prèviament amb el permís del violador i del colonitzador."

Ramón Grosfoguel: ‘El “junquerisme” és rendició’ (Vilaweb)

Fa una setmana que el Dr. Ramón Grosfoguel està apareixent als mitjans de comunicació catalans.
Podeu consultes les dues entrevistes en diversos digitals: vilaweb (27 de setembre)

El cap de setmana va participar en una jornada organitzada per l'ANC sobre la Desobediència Civil




"Grosfoguel ha fet una crida a aplicar la desobediència civil però ha alertat de la necessitat de tenir "un objectiu concret" i de "saber què es vol". Per al professor, els objectius de la desobediència civil han d’interpel·lar la transversalitat del moviment. "S’ha de mantenir l’esperit de l’1-O i lluitar conjuntament per l’objectiu compartit, sense baralles partidistes estèrils", ha dit.
Aquesta desobediència, diu el ponent, ha de ser dinàmica, intel·ligent, organitzada i noviolenta, per aconseguir per Catalunya "una solució digna". També ha animat la ciutadania a activar-se en funció de les seves habilitats. "Dividim-nos les feines per ser més eficients", ha proposat, sense esperar que "tot ens vingui donat pels partits". 
"Es tracta de continuar la resistència activa, no de reagrupar-se, rendir-se i esperar 15 anys més fins que el moviment sigui més fort". Això arribarà, ha assegurat, si la lluita és no violenta.
Grosfoguel ha manifestat que el cas català té dos esdeveniments que duren per sempre, l’1 i el 3 d’octubre. "Mentrestant, l’Estat espanyol i els partits del règim mantenen institucions que es comporten com en el temps del franquisme i la UE tanca els ulls", ha assenyalat. 
Per confrontar-ho, proposa abandonar les diferències polítiques i formar un front unit d'alliberament. Així es podrà fer front a un estat el president en funcions del qual "no ha estat capaç d'arribar a pactes" en un Estat on "han caigut les caretes". 
"Fins i tot Podem és un defensor del regne. Si es vol exercir la desobediència civil, és imprescindible conèixer el panorama polític. I no ens enganyem. Qualsevol partit que aprovi l'opressió, l'article 155, és un partit d'extrema dreta", ha conclòs -contundent- Grosfoguel.

(És curiós que elNacional no esmenti la diferència entre Junquerisme i Cuixartisme que comenta en la mateixa ponència)



FAQSTV3
El mateix dissabte al vespre va participar al FAQS (24 minuts)



L’ANC i Òmnium anuncien la resposta a la sentència: cinc marxes de tres dies

Divendres de la setmana passada elmon.cat en va fer referència.
Elisenda Paluzie, dimarts a TV3 ho confirmava i reconeixia que se li havia escapat a en David Fernàndez (ANC, no el de la CUP) en una xerrada.

Ahir divendres ja va sortir oficialment a tots els mitjans.
En reproduïm la versió de vilaweb




Les columnes, anomenades Marxes per la Llibertat, sortiran de Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona, i recorreran 100 quilòmetres a peu en tres dies per confluir finalment a Barcelona


L’ANC i Òmnium Cultural han anunciat les primeres accions unitàries per a respondre a la sentència del Tribunal Suprem espanyol. El dia que es publiqui la sentència, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri, explicaran quan començaran les cinc marxes multitudinàries anomenades Marxes per la Llibertat, que sortiran de cinc ciutats diferents –Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona– i que aniran passant poble a poble per tot el territori fins a arribar a Barcelona.
Durant tres dies, es recorreran 100 quilòmetres, dividits en cinc etapes. El primer i segon dia hi haurà dues etapes (una al matí i una a la tarda), i el tercer dia només una, perquè s’arribarà a Barcelona al migdia. Cada etapa té aproximadament uns 20 quilòmetres.



Les marxes, inspirades en altres marxes pacífiques històriques, pretenen ser una resposta de país en favor de la llibertats dels presos polítics, els exiliats, en contra de la repressió i per reivindicar el dret d’autodeterminació. La voluntat és implicar tot el territori, de manera transversal i plural, i retornar a la ciutadania el paper protagonista de les mobilitzacions.


Tothom qui hi vulgui participar només caldrà que s’hi uneixi, sense limitacions ni l’obligatorietat de completar etapes senceres. Cada etapa començarà i acabarà en un nucli urbà, des d’on s’oferirà a preu simbòlic esmorzar, dinar i sopar populars. També s’hi podrà pernoctar de franc i prosseguir la marxa l’endemà, prèvia reserva a la web www.marxesperlallibertat.cat que s’activarà aquest vespre.

Concentracions quan surti la sentència

El mateix dia que el Tribunal Suprem espanyol faci pública la seva decisió, les entitats també convocaran concentracions a les 20.00 a diversos punts del Principat. Els detalls d’aquesta acció es concretaran pels canals oficials de l’ANC i Òmnium Cultural.



ALTRES MARXES:
2018 d'Alp a Das, pels presos polítics



2019 21 de gener: marxa groga a Girona
Un miler de persones han participat aquest diumenge en una marxa que sortia des de cinc punts diferents de les comarques gironines i acabava a la Plaça U d'Octubre de 2017 a Girona.

El Mur de la Repressió mostra la cara de les víctimes de la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme

Un cop més Vilaweb ens sorprèn amb una iniciativa vital: el Mur de la Repressió





Avui, primer d’octubre de 2019, VilaWeb comença el projecte de mostrar la cara de la repressió rebuda per milers de catalans, mobilitzats durant el procés cap a la independència. És el Mur de la Repressió, que aplega tots els qui han estat víctimes de la persecució policíaca i judicial durant aquest procés. Dels ferits del Primer d’Octubre als encausats pel jutjat número 13 de Barcelona. Dels membres del govern a activistes –fins ara anònims– de CDR. Cada fotografia del mur portarà associats el nom i la causa de la repressió. Humanitzar les víctimes és una manera de saltar el mur de la repressió imposada.
Aquest projecte comença a caminar amb dues-centes cares, però ha de ser actualitzat, revisat i ampliat. Per això VilaWeb demana als lectors que si tenen informació nova sobre les víctimes o veuen que s’ha d’actualitzar la que oferim, ens la facin arribar a aquest correu electrònic: elmur@vilaweb.cat.
Moltes gràcies per tot.
Primer d’octubre de 2019
Fotografies: Albert Salamé, Lluís Brunet, Víctor Serri, EFE, ACN, Europa Press.