Aquests dies de mobilització se m'ha apropat molta gent a preguntar-me: "Com ho veus?". El primer que contesto és que encara que surto per la tele un cop a la setmana, encara que parlo sovint amb dirigents de partits, encara he estat al Parlament i tot això, jo no en sé més que la resta dels mortals.I després de dir això contesto: "l'únic que et puc dir és el que veu tothom: crec que o sortim tots al carrer de manera constant o patirem una derrota total, absoluta i que durarà anys". Encara no m'he trobat ningú a qui aquesta resposta l'hagi sorprès.
Cada cop més gent té clar que la següent fase del "procés" passa per la gent mobilitzada i que qualsevol altra cosa serà la fi de tot plegat. Per tant, no puc aportar res que la gent no sàpiga. De totes maneres, m'agradaria assenyalar tres qüestions que, sovint, enmig d'una marxa o una mani, no hi ha temps a desenvolupar. Tres qüestions que deixen clar que o ens mobilitzem o la derrota serà total.
Cada cop més gent té clar que la següent fase del "procés" passa per la gent mobilitzada i que qualsevol altra cosa serà la fi de tot plegat. Per tant, no puc aportar res que la gent no sàpiga. De totes maneres, m'agradaria assenyalar tres qüestions que, sovint, enmig d'una marxa o una mani, no hi ha temps a desenvolupar. Tres qüestions que deixen clar que o ens mobilitzem o la derrota serà total.
1) L’Estat, cada cop pitjor.
Qui esperi una resposta de “diàleg” de l’Estat, una de dues:
o és un mentider que té com a únic objectiu defensar els seus privilegis
o és un inútil consumat.
L’Estat no farà cap proposta i no s’aturarà en la deriva de repressió, presó i criminalització. I si l’Estat es mou, es mourà cap a més repressió, més presó i més criminalització. Els exemples són infinits, però com que hi ha qui ens està mentint a la cara amb això del “diàleg”, cal insistir. Només posaré dos exemples. El primer ens el porta l’analista de dades Joe Brew[1]:
o és un mentider que té com a únic objectiu defensar els seus privilegis
o és un inútil consumat.
L’Estat no farà cap proposta i no s’aturarà en la deriva de repressió, presó i criminalització. I si l’Estat es mou, es mourà cap a més repressió, més presó i més criminalització. Els exemples són infinits, però com que hi ha qui ens està mentint a la cara amb això del “diàleg”, cal insistir. Només posaré dos exemples. El primer ens el porta l’analista de dades Joe Brew[1]:
“Tweets amb la frase “reforma de la constitució”, “reforma constitucional”
o “reformar la constitució”:
Podemos:
2016: 19
2017: 15
2018: 5
2019: 0
Si l'Estat es mou, serà per allunyar-se de les demandes majoritàries a Catalunya. Els Comuns feien una proposta sobre "una nova relació entre Catalunya i Espanya". Ni una paraula de procés constituent, ni de referèndum d'autodeterminació. "Som realistes i creiem que cal fer cessions". La vella "correlació de forces". En Pau Llonch ho deia clar:
"La proposta de Podemos a la qüestió nacional és la proposta del PSC abans que el PSC assumís la del PSOE abans que el PSOE assumís la del PP abans que el PP assumís la de Vox".
Si l'Estat es mou, es mourà exactament cap al sentit oposat que milions de persones fa anys que demanen.
"La proposta de Podemos a la qüestió nacional és la proposta del PSC abans que el PSC assumís la del PSOE abans que el PSOE assumís la del PP abans que el PP assumís la de Vox".
Si l'Estat es mou, es mourà exactament cap al sentit oposat que milions de persones fa anys que demanen.
Les clavegueres político-mediàtiques
La repressió, la brutalitat policial i els empresonaments no només afecten qui els pateix en carn pròpia sinó que tenen un objectiu polític de gran abast: destruir un moviment de milions de persones que s'oposa al règim. I les clavegueres mediàtiques són part fonamental del pla. Ho vam veure quan, després del 20 de setembre, els mitjans van començar a fer servir la paraula "tumult" i "tumultuari". L'ús d'aquesta paraula concreta va obrir les portes als 100 anys de presó que han caigut als líders independentistes. Ara la paraula no és "tumult". Ara és "terrorisme".
La detenció dels CDR tenia aquest objectiu: imposar la paraula al voltant de la qual l'Estat construirà la següent onada de repressió. Si "tumult" són 100 anys, què ens espera a partir d'ara? Citant Rac1, "els CDRs detinguts no tenien cap mena d'explosiu a casa, segons el sumari de l'Audiència Nacional".
Però tant se val. Però tant se val. La paraula ja està instal·lada i encara que quedi demostrat que és mentida, la paraula segueix corrent.
La cosa funciona (i funcionarà) així[2]:
La detenció dels CDR tenia aquest objectiu: imposar la paraula al voltant de la qual l'Estat construirà la següent onada de repressió. Si "tumult" són 100 anys, què ens espera a partir d'ara? Citant Rac1, "els CDRs detinguts no tenien cap mena d'explosiu a casa, segons el sumari de l'Audiència Nacional".
Però tant se val. Però tant se val. La paraula ja està instal·lada i encara que quedi demostrat que és mentida, la paraula segueix corrent.
La cosa funciona (i funcionarà) així[2]:
El País: “El ala más vandálica del independentismo”, “han recrudecido sus acciones”, “se han convertido en el activismo más violento del independentismo catalán”.
ABC: “los borrokas de los CDR incendian las calles”, “El independentismo entrega la calle a los comités violentos”, “el movimiento separatista está atrapado en una espiral de violencia”.
El Mundo: “los soldados de los CDR”, “grupos de choque del procés seleccionan a la mayor parte de los aspirantes a formar parte de la organización vía internet”.
El Confidencial: “las milicias urbanas que controla la CUP”,
El Español: “terrorismo callejero”, el monstruo incontrolable de 300 cabezas que vandaliza Cataluña”, “Los CDR son cuerpos de insurgencia”.
Un cop fet això durant setmanes, l’escenari ja està preparat per derribar portes en plena matinada. Sota els focus dels mitjans (i les filtracions proporcionades per l’Estat)[3]:
“Detienen a 9 independentistes que preparaban bombas” (Espejo Público)
“La Guardia Civil detiene a 9 violentos de los CDR” (El Confidencial)
“Los CDR ultimaban un atentado terrorista en Cataluña” (El Mundo)
A partir d’aquí els “polítics” entraven a l’equació:
Alejandro Fernández (PP): “Tenían bombas preparadas. Repito: tenían bombas”.
Miquel Iceta (PSC): “Detenidos 9 miembros de los CDR por preparar acciones con explosivos”.
Lorena Roldán (Cs): “Gracias a la Guardia Civil conocemos que habrían estado planeando acciones violentas”.
Rafael Hernando (PP): “Preparados para atentar con explosivos”.
Javier Lambán (PSOE): “Detenidos por terrorismo 9 independentistas”
(Nota: tot això va ser publicat abans que cremés cap contenidor a Barcelona). No cal dir que cap d'ells ha fet cap tuit reconeixent que tot plegat era una invenció. Ni ho faran; el "terrorismo" és la següent fase de la repressió que ens caurà a sobre i ho faran servir. Amb proves o sense. Destruint la vida de qui calgui per a destruir un moviment polític. Democràcia consolidada. Per fer-ho tenen unes clavegueres que connecten directament els més foscos forats policials, els mitjans de comunicació i els polítics de gairebé tots els colors.
El fals “diàleg”
Enmig d'aquesta ofensiva brutal que s'emporta ulls, testicles i vides per davant, a Catalunya veiem moviments realment preocupants. Per una banda veiem com el discurs criminalitzador serveix perquè els defensors de l'statu quo facin pinya. Si fa uns mesos al PSOE li era difícil fer-se fotos amb el PP, Ciutadans o Vox, aquest cap de setmana hi seran amb ells a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana. Per una altra banda veiem com patronals i sindicats fan pinya demanant "diàleg" i "estabilitat" i CCOO ja no té cap inconvenient en seure amb Foment. Finalment, veiem com forces independentistes i sobiranistes (d'esquerra, de centre i de dreta) han arribat a la conclusió de que cal aturar-se. Aturar-se per evitar més presó, aturar-se per evitar el 155, aturar-se, en definitiva, per a calmar la repressió i assumeixen el discurs de l'Estat: "els violents de sempre", "són set bojos", etc.
Una acceptació de la criminalització que va acompanyada de clars intents de desmobilització. Així es parla de "desescalar", de "gestionar el malestar" i, en comptes de cridar massivament a la població a manifestar-se, com ens demana Cuixart, es fa tot el contrari: intentar per tots els mitjans aturar tota l'acció popular. Una mani a la tarda, com a molt i, la resta, "els violents de sempre". Canalitzar i gestionar per tal de retornar a l'escenari on la gent es mobilitzava sense desbordar els partits. La gent ha de tornar a casa, cal buidar els carrers i tornar a l'escenari anterior on tot plegat era una batalleta entre partits, entre representants que, malgrat no aconseguir cap objectiu, segueixen dirigint.
Una acceptació de la criminalització que va acompanyada de clars intents de desmobilització. Així es parla de "desescalar", de "gestionar el malestar" i, en comptes de cridar massivament a la població a manifestar-se, com ens demana Cuixart, es fa tot el contrari: intentar per tots els mitjans aturar tota l'acció popular. Una mani a la tarda, com a molt i, la resta, "els violents de sempre". Canalitzar i gestionar per tal de retornar a l'escenari on la gent es mobilitzava sense desbordar els partits. La gent ha de tornar a casa, cal buidar els carrers i tornar a l'escenari anterior on tot plegat era una batalleta entre partits, entre representants que, malgrat no aconseguir cap objectiu, segueixen dirigint.
Arribats a aquest punt he de dir que no comparteixo les crítiques que es fan a aquests espais sobiranistes i independentistes quan se'ls titlla de "botiflers", "traïdors", "còmplices", etc. Crec que el problema és que estan cagats de por.
La por (i la mirada curta cap als privilegis propis) fa la següent lectura de la situació: "L'Estat és molt fort", "no tenim forces", "cal retrocedir o prendrem mal". La brutalitat amb la qual està responent l'Estat fa pensar que, efectivament, el millor és deixar-ho estar. Però crec que aquí hi ha un error de fons: L'Estat no s'aturarà.
Les forces polítiques espanyolistes ja no poden aturar la seva caiguda pel pendent autoritari. Fins i tot encara que volguessin, no ho poden fer. Entre altres coses perquè la claveguera mediàtica ha anat massa lluny amb el "terrorisme", la "violència", la "Goma 2" i tot això. L'opinió pública de la qual depenen els partits espanyolistes han estat intoxicada fins a un límit inimaginable fa pocs anys. I ara castigarà qualsevol que freni, ni que sigui una mica. L'Estat seguirà reprimint, empresonant i mentint tot el que faci falta. No poden aturar-se, digui el que diguin els partidaris d’afluixar.
La por (i la mirada curta cap als privilegis propis) fa la següent lectura de la situació: "L'Estat és molt fort", "no tenim forces", "cal retrocedir o prendrem mal". La brutalitat amb la qual està responent l'Estat fa pensar que, efectivament, el millor és deixar-ho estar. Però crec que aquí hi ha un error de fons: L'Estat no s'aturarà.
Les forces polítiques espanyolistes ja no poden aturar la seva caiguda pel pendent autoritari. Fins i tot encara que volguessin, no ho poden fer. Entre altres coses perquè la claveguera mediàtica ha anat massa lluny amb el "terrorisme", la "violència", la "Goma 2" i tot això. L'opinió pública de la qual depenen els partits espanyolistes han estat intoxicada fins a un límit inimaginable fa pocs anys. I ara castigarà qualsevol que freni, ni que sigui una mica. L'Estat seguirà reprimint, empresonant i mentint tot el que faci falta. No poden aturar-se, digui el que diguin els partidaris d’afluixar.
És per tot això que crec que només hi ha dues opcions:
o la derrota total o la mobilització.
L'única força que pot obligar l'Estat i el seu sistema polític-mediàtic a fer marxa enrere és que milions de persones es mobilitzin massivament, permanentment i contundentment. No ens han deixat cap altra sortida. Davant protestes molt contundents (amb "violència" de veritat i no el que hem vist als carrers de Barcelona) governs més forts que l'espanyol han hagut d'asseure's.
Els Armilles Grogues van obligar Macron a seure. Els manifestants de Hong Kong van aconseguir aturar la llei d'extradició xinesa. Els manifestants xilens van aconseguir obligar Piñera a rebaixar el preu del transport.
Cal obligar l'Estat a aturar la repressió i seure a parlar. I això no ho aconseguirà ni Joan Tardà, ni Artur Mas, ni Ada Colau, ni Pablo Iglesias ni CCOO ni Gabriel Rufián. Això només ho pot aconseguir la gent amb la mobilització massiva, no-violenta i contundent.
Potser ens agradaria que tot plegats es solucionés aixecant-nos un diumenge i solucionar-ho a unes urnes. Però això no és possible.
Només ens queda la força de les persones compromeses. Com sempre. Qualsevol “correlació de forces” que no sigui una rendició incondicional i absoluta només es pot construir al carrer.
o la derrota total o la mobilització.
L'única força que pot obligar l'Estat i el seu sistema polític-mediàtic a fer marxa enrere és que milions de persones es mobilitzin massivament, permanentment i contundentment. No ens han deixat cap altra sortida. Davant protestes molt contundents (amb "violència" de veritat i no el que hem vist als carrers de Barcelona) governs més forts que l'espanyol han hagut d'asseure's.
Els Armilles Grogues van obligar Macron a seure. Els manifestants de Hong Kong van aconseguir aturar la llei d'extradició xinesa. Els manifestants xilens van aconseguir obligar Piñera a rebaixar el preu del transport.
Cal obligar l'Estat a aturar la repressió i seure a parlar. I això no ho aconseguirà ni Joan Tardà, ni Artur Mas, ni Ada Colau, ni Pablo Iglesias ni CCOO ni Gabriel Rufián. Això només ho pot aconseguir la gent amb la mobilització massiva, no-violenta i contundent.
Potser ens agradaria que tot plegats es solucionés aixecant-nos un diumenge i solucionar-ho a unes urnes. Però això no és possible.
Només ens queda la força de les persones compromeses. Com sempre. Qualsevol “correlació de forces” que no sigui una rendició incondicional i absoluta només es pot construir al carrer.
Acabo: escric això sabent que visc a un país on cridar a manifestar-se pot comportar presó. Estic disposat a córrer el risc. I no perquè sigui valent sinó perquè abaixar el cap i quedar-se a casa és molt més perillós. Per a nosaltres i per a tots els que vindran.
[1] https://twitter.com/joethebrew
[2] Dades extretes de l’estudi fet per Media.cat: “CDR, un relat de terrorisme”
https://www.media.cat/2018/04/26/cdr-terrorisme-criminalitzacio/
[3] Per una recopilació exhaustiva veure el fil de Twitter de @CalLightman68: https://twitter.com/CalLightman68/status/1187470707287945216
