Captura de pantalla del dia 19 d'octubre del 2019 a les 10.50h
dissabte, 19 d’octubre del 2019
Estat del trànsit en temps real
Consulta el trànsit en temps real aquí FONT
Captura de pantalla del dia 19 d'octubre del 2019 a les 10.50h
Captura de pantalla del dia 19 d'octubre del 2019 a les 10.50h
diumenge, 13 d’octubre del 2019
El documental que has de veure, segons Tsunami Democràtic
FONT: elNacional
Tsunami Democràtic recomana als seus simpatitzants que aprofitin aquest compàs d'espera abans de la sentència del procés per veure un documental. Es tracta del programa Latituds de TV3 sobre la no-violència del 2011, en què s'explica les tècniques de protestes no violentes i es repassa la història d'aquests tipus de moviments en diferents parts del món, des de l'Índia fins a Palestina, passant pels Estats Units. S'intenta, així, preparar una resposta a la probable condemna dels líders independentistes
Durada documental: 24 minuts
Tsunami Democràtic recomana als seus simpatitzants que aprofitin aquest compàs d'espera abans de la sentència del procés per veure un documental. Es tracta del programa Latituds de TV3 sobre la no-violència del 2011, en què s'explica les tècniques de protestes no violentes i es repassa la història d'aquests tipus de moviments en diferents parts del món, des de l'Índia fins a Palestina, passant pels Estats Units. S'intenta, així, preparar una resposta a la probable condemna dels líders independentistes
Durada documental: 24 minuts
1976- La Marxa de la Llibertat: el precedent de la resposta a la sentència
FONT: vilaweb 2019-10-13
Desobediència, repressió i llibertat. L’estiu de 1976, la Marxa de la Llibertat va ser la primera gran acció després del franquisme. Un revulsiu per als ciutadans, sobretot als pobles, on en molts casos va ser la primera mobilització que s’hi feia. És un precedent clar de les Marxes per la Llibertat previstes com a resposta a la sentència contra el procés. Sis columnes que partiran de diferents punts del país i arribaran a Barcelona al cap de tres dies i que, ara com fa quaranta-tres anys, tenen una clara voluntat de remoure consciències.
‘Poble català, posa’t a caminar’
La idea de la Marxa de la Llibertat va néixer el desembre de 1975 en una concentració de l’Assemblea de Catalunya a Montserrat, d’on va sortir el lema ‘Poble català, posa’t a caminar’ i unes quantes persones van decidir de portar-ho a la pràctica.Va ser iniciativa de l’associació Pax Christi, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles, i entre els impulsors destacaven Lluís Maria Xirinacs, Arcadi Oliveres i Àngel Colom. L’objectiu era accelerar el procés democratitzador, sensibilitzant i mobilitzador dels catalans, i defensar els punts de l’Assemblea de Catalunya: amnistia, llibertats bàsiques i la recuperació de l’estatut d’autonomia com a pas previ per a l’autodeterminació.
La mobilització va començar el 4 de juliol de 1976, quan sis columnes van recórrer el país fins a convergir al monestir de Poblet l’Onze de Setembre. Cinc de les columnes començaven al Principat: la Tramunta, amb origen a l’Escala, la Lluís Companys, a Oliana; la Francesc Macià a Esterri d’Àneu; la Rafael de Casanova, a la Sénia; i l’Abat Escarré, des de Girona.
La mobilització va començar el 4 de juliol de 1976, quan sis columnes van recórrer el país fins a convergir al monestir de Poblet l’Onze de Setembre. Cinc de les columnes començaven al Principat: la Tramunta, amb origen a l’Escala, la Lluís Companys, a Oliana; la Francesc Macià a Esterri d’Àneu; la Rafael de Casanova, a la Sénia; i l’Abat Escarré, des de Girona.
divendres, 11 d’octubre del 2019
Vilaweb: editorial de Vicent Partal (3 coses que sé)
[..]
Com és lògic i comprensible, tothom està molt nerviós. Hi ha moltes coses movent-se en moltes direccions, nostres i d’ells, molts rumors i manipulacions, i la tensió s’arrossega de fa molts dies sense que ningú siga capaç, perquè és impossible, de saber amb certesa si la reacció a la sentència serà simbòlica i encara gràcies, si marcarà un canvi d’actitud i un augment sobtat de la confrontació amb Espanya o si arribarà fins i tot a originar un nou Primer d’Octubre i obrirà, per tant, oportunitats úniques.
Com és lògic i comprensible, tothom està molt nerviós. Hi ha moltes coses movent-se en moltes direccions, nostres i d’ells, molts rumors i manipulacions, i la tensió s’arrossega de fa molts dies sense que ningú siga capaç, perquè és impossible, de saber amb certesa si la reacció a la sentència serà simbòlica i encara gràcies, si marcarà un canvi d’actitud i un augment sobtat de la confrontació amb Espanya o si arribarà fins i tot a originar un nou Primer d’Octubre i obrirà, per tant, oportunitats úniques.
Jo puc dir què sé. I, bàsicament, en aquest moment precís i delicat, sé tres coses.
En primer lloc, sé que els partits i les institucions sembla que han reflexionat i que han emprès una tasca de reconstrucció de confiança sense la qual no hi hauria futur, simplement. Fins on arribarà ja ho veurem, però és una bona notícia.
En segon lloc, estic segur que la reacció serà més cosa del carrer que no pas del govern i es fonamentarà en les grans mobilitzacions impulsades per les organitzacions socials. Però també estic segur que tot anirà molt més enllà, fins a un punt difícil d’endevinar ara. I que les organitzacions no podran controlar tot allò que passarà.
Les marxes o la vaga de divendres seran grans demostracions de poder popular i els grans aparadors de la indignació col·lectiva, però si hi ha la irrupció de la desobediència civil en massa és evident que donarà peu a una situació completament nova.
Les marxes o la vaga de divendres seran grans demostracions de poder popular i els grans aparadors de la indignació col·lectiva, però si hi ha la irrupció de la desobediència civil en massa és evident que donarà peu a una situació completament nova.
I la tercera cosa que sé, més encara després dels discursos de fa poques hores, és que hi haurà repressió. No tan sols dels Mossos, dels quals espere tan sols que es comporten d’una manera que no complique les coses innecessàriament, sinó directament de les forces espanyoles. Detencions, agressions, actuacions amb violència. Difícilment s’estaran quiets.
Si la sentència és dilluns, les protestes seran espontànies i supose que generalitzades entre dilluns i dimarts, i aquestes protestes faran pujar molt la temperatura amb què les marxes començaran a caminar dimecres. L’arribada, divendres, amb la vaga general, pot ser un moment clau. Hi insistesc: especialment, si la desobediència civil s’ha fet visible i encara més si la Guàrdia Civil i la policia espanyola no han estat capaços de reprimir els seus instints.
Així i tot, un sector de gent molt actiu i mobilitzat es demana què passarà després? O de què servirà tot plegat? Hi ha qui troba a faltar mesures que facen efectiva la república com a resposta a la sentència. Hi ha qui tem que les organitzacions polítiques proven de desmobilitzar la població. Hi ha qui té por d’actuar si després s’ha de trobar sol o, pitjor encara, perseguit pels mateixos que vol defensar. Com ja ha passat.
Jo no tinc cap resposta a tot això. És una decisió massa íntima. Només puc explicar que jo, amb la mosca darrere l’orella, faré tant com puga com a ciutadà per a aconseguir efectivament que la sentència signifique el començament de la confrontació final. I que, com a periodista, treballaré fins a l’extenuació per mantenir-vos informats de tot allò que passe, en companyia dels meus companys de VilaWeb. Entre moltes més raons, per una cosa que vaig explicar fa uns dies després de tornar d’Hong Kong. Allà em van insistir una vegada i una altra que si perds l’ànsia per guanyar, aleshores perds segur. Ells han passat cinc anys resistint una duresa terrible, abans de renàixer. I ara ja no es pregunten tant de quina manera concreta es guanya, com ho feien el 2014. Simplement volen guanyar.
I s’han conjurat per a respectar-se les diferències i alhora unir-se contra Pequín.
I s’han conjurat per a respectar-se les diferències i alhora unir-se contra Pequín.
Potser nosaltres hem de seguir aquest camí, fent cadascú allò que vulga. Protestant contra la sentència al carrer, a les institucions i a la feina. Caminant, repicant atuells i enganxant cartells. Protegint companys, alliberant territoris o defensant els veïns. Embolcallant els exiliats que rebran l’impacte de les euroordres, enfortint el Consell per la República fora del país i dins, insistint en les decisions jurídiques internacionals que tant els acorralen. Guanyant eleccions, tantes com en vinguen, començant per les del 10 de novembre, en què Esquerra i Junts haurien de mantenir o augmentar el nombre d’escons i la CUP guanyar-ne tants de nous com puga. I fent qualsevol cosa que a cadascú se li puga ocórrer, traure diners, canviar de companyia, fer pintades, anar a les assemblees dels CDR, apuntar-se al partit que siga, fer-se soci d’Òmnium, de l’ANC o del que vinga a tomb. I tot això sabent que res, res d’allò que cap altra persona puga fer no és incompatible.
El moviment independentista català ha fet fins ara coses extraordinàries, que ens haurien d’enorgullir a tots.
Ha generat una consciència de país, amb obertura al món i respecte de la diferència, que és simplement admirable.
Ha bastit la nació, fins i tot més enllà del límit autonòmic imposat.
Ha despullat completament l’estat espanyol i ha mostrat el caràcter autoritari del règim, menant-lo a una crisi institucional com no se n’havia vist cap.
Ha sostingut al carrer la reivindicació més multitudinària de la història recent d’Europa, durant una dècada sencera, sense defallir mai. Sense defallir ni tan sols quan va fer l’acte més èpic de desobediència, el referèndum d’autodeterminació, tot i ser víctima de l’acte d’agressió més violent que ha vist Europa fora de temps de guerra: mai, enlloc, tants policies no havien pegat tant en tan poc temps, simultàniament, sobre un territori tan gran.
Ha guanyat totes les eleccions, fins i tot les convocades mitjançant el procés irregular del 155.
Ha generat una consciència de país, amb obertura al món i respecte de la diferència, que és simplement admirable.
Ha bastit la nació, fins i tot més enllà del límit autonòmic imposat.
Ha despullat completament l’estat espanyol i ha mostrat el caràcter autoritari del règim, menant-lo a una crisi institucional com no se n’havia vist cap.
Ha sostingut al carrer la reivindicació més multitudinària de la història recent d’Europa, durant una dècada sencera, sense defallir mai. Sense defallir ni tan sols quan va fer l’acte més èpic de desobediència, el referèndum d’autodeterminació, tot i ser víctima de l’acte d’agressió més violent que ha vist Europa fora de temps de guerra: mai, enlloc, tants policies no havien pegat tant en tan poc temps, simultàniament, sobre un territori tan gran.
Ha guanyat totes les eleccions, fins i tot les convocades mitjançant el procés irregular del 155.
D’errors, n’hi ha haguts d’importants, lamentablement. N’hem fet tots. Mai no havíem arribat a un territori tan desconegut i els mapes no servien, cosa que vàrem comprovar massa tard. Hem perdut massa temps en disputes estèrils. Però el mosaic, aquest mosaic de veus, projectes, organitzacions, sensibilitats i idees que és el moviment independentista, dos anys després no tan sols no és de cap manera mort, com esperaven Rajoy i Sánchez quan van pactar el 155, sinó que els fa encara més por, desestabilitza més l’estat i enforteix molt més la societat. Una societat que avui és molt més conscient que mai del monstre que té davant i per què cal anar-se’n com més prompte millor.
Sóc conscient que al final la decisió sobre com reaccionar a partir de dilluns serà personal, de cadascú. I crec que tots hem de començar reconeixent això.
Si la decepció, el desengany, la por o la desconfiança us ofega, aleshores no us mogueu de casa, no us angoixeu.
Però si allò que veieu us engresca o us va engrescant, aleshores eixiu, tan crítics i escèptics com vulgueu, i afegiu-vos-hi sense prevencions, amb entusiasme. Simplement perquè ja heu après que hi ha dies que no es poden viure dues vegades.
Ja veurem què som capaços de fer, però la setmana vinent, d’aquests dies que només es poden viure una vegada, en podríem arribar a tenir uns quants. Novament.
Si la decepció, el desengany, la por o la desconfiança us ofega, aleshores no us mogueu de casa, no us angoixeu.
Però si allò que veieu us engresca o us va engrescant, aleshores eixiu, tan crítics i escèptics com vulgueu, i afegiu-vos-hi sense prevencions, amb entusiasme. Simplement perquè ja heu après que hi ha dies que no es poden viure dues vegades.
Ja veurem què som capaços de fer, però la setmana vinent, d’aquests dies que només es poden viure una vegada, en podríem arribar a tenir uns quants. Novament.
Pícnic per la República: mapa general de mobilitzacions
Pícnic per la República penjaran en un mapa totes les mobilitzacions previstes de Tsunami, ANC, Omnium i d'ells mateixos
Consultar mapa
Consultar mapa
El Consell per la República fa 909 altes en un dia! (78.718)
Registre de les inscripcions fetes al Consell per la República Catalana durant els darrers 30 dies:
- 6224 nous registres.
- 207 registres de mitjana al dia.
- 8,64 registres cada hora.
dimecres, 9 d’octubre del 2019
Manual de Desobediència Civil (germans Engler)
L'editorial Saldonar publica al setembre l'obra que és referent internacional
dels moviments de protesta, que la plataforma L'Aixeta presenta
també en format d'audiollibre
El Manual de desobediència civil arriba en català. L'editorial Saldonar
publicarà la traducció d'aquesta obra dels activistes nord-americans Mark i Paul Engler
que s'ha convertit en una referència per als moviments de canvi a nivell internacional.
Es tracta d'un llibre de 500 pàgines que explica, en 80 episodis,
un recull d'experiències de com grans campanyes de protesta s'han enfrontat al poder.
Des de la Primavera Àrab al grup estudiantil serbi Otpor i
com va contribuir a la caiguda de Milosevic emprant l'humor,
o com la lluita ecologista dels EUA va saber convertir en aliats a treballadors
de les empreses que tallaven arbres, el ventall dels moviments de canvi és ampli.
Totes les causes de transformació social a través de la mobilització no-violenta
són presents en el llibre dels Engler.
Altres referències.
Kaos en la Red
Lluitanoviolenta.cat
Les mentides de "Manual de Desobediència Civil"
En aquest enllaç de Crític.cat hi podeu llegir les primeres pàgines
"Quan a principis de gener de 1963 Martin Luther King i una dotzena dels seus principals assessors van arribar al centre de recés de Dorchester a prop de Savannah, Geòrgia, l’estat d’ànim del grup era pessimista. Els organitzadors acabaven de patir una de les seves grans derrotes, i no es podien permetre tornar a fracassar. Estaven a punt d’arriscar les seves vides impulsant una important sèrie de protestes contra la segregació en una de les ciutats més ominoses del sud dels Estats Units: Birmingham, Alabama. Van decidir que aquesta vegada traçarien un pla per guanyar.
Al llarg de l’any anterior, la Conferència del Lideratge Cristià del Sud (SCLC) de King es va implicar en una campanya pels drets civils a Albany, Geòrgia, una ciutat petita al sud-oest de l’estat. Allà, els mesos de manifestacions van acabar amb la detenció de més de dos mil participants. No obstant això, al final, la premsa nacional es va centrar en la cautela i el seny que van mostrar les autoritats segregacionistes de la ciutat. El New York Times va destacar “la bona gestió de les protestes racials per part de la policia” a Albany, mentre que una altra publicació va ressaltar que “no va caure ni una barrera racial”.
A Dorchester, King va reunir el seu cercle íntim per reagrupar, reflexionar i planificar estratègies. Entre els presents hi havia Ralph Abernathy, el millor amic i conseller espiritual de King, i Wyatt Tee Walker, el director executiu de trenta-tres anys de l’SCLC. També hi havia Dorothy Cotton i Andrew Young entre els assistents. Malgrat que encara eren considerats com a membres júnior dins de l’organització, la seva influència era cada vegada més gran. Cotton, que ja era una persona clau en els programes de formació de l’organització, va ser una de les poques dones que van entrar a formar part del comandament de l’organització, dominat per homes. Per la seva banda, Young era la veu moderada de King: un contrapès per als assessors més radicals del líder. Aquests radicals incloïen James Bevel, un veterà del Comitè Coordinador No-violent d’Estudiants (SNCC), que s’havia guanyat la reputació d’expert en la mobilització d’estudiants per fer segudes i altres actes de resistència amb un gran impacte.
diumenge, 6 d’octubre del 2019
Per què els EEUU van perdre la guerra si havien guanyat totes les batalles?
En una ponència sobre la Desobediència Civil organitzada per l'ANC, Ramón Grosfoguel va explicar el cas dels EE.UU contra el Vietnam.
Robert McNamara, secretari de defensa dels EEUU als anys 90 es va trobar amb el seu homòleg i adversari, el general de l'exèrcit popular del Vietnam, Nguyen Giáp
Com pot ser que tot i perdre totes les batalles el Vietnam va guanyar la guerra?
Segons Grosfoguel, la tàctica del Vietcong era fet atacs de guerrilla, distreure els americans, i fugir.
Poc a poc van anar desgastant la moral dels americans.
Robert McNamara, secretari de defensa dels EEUU als anys 90 es va trobar amb el seu homòleg i adversari, el general de l'exèrcit popular del Vietnam, Nguyen Giáp
Com pot ser que tot i perdre totes les batalles el Vietnam va guanyar la guerra?
Segons Grosfoguel, la tàctica del Vietcong era fet atacs de guerrilla, distreure els americans, i fugir.
Poc a poc van anar desgastant la moral dels americans.
Àrtic: monitoratge del gel (segon any amb menys extensió)
Ja hem superat el mínim anual de superfície de gel a l'àrtic.
El 2019 quedarà com el segon any amb menys gel (frec a frec amb el 2016), darrera del 2012 amb 3.387 milions de Km2.
La trajectòria d'aquest any (2019) anava cap a "rècord", però als darrers dies va canviar
dissabte, 5 d’octubre del 2019
Junquerisme versus Cuixartisme (La República)
Al final d'un interessantíssim article "El que no ens han dit de la Via Bàltica" de Jaume Sastre, professor jubilat mallorquí que va fer una vaga de fam en suport a la llengua, fa un paral·lelisme d'aquella situació amb el cas català.
"A la vista de la relació de fets exposats i si els comparam amb el procés a Catalunya, crec que podem afirmar que nosaltres ens trobam en la fase de lluita interna entre els «irreductibles» i els «pragmàtics» com va viure Lituània el 1991 entre el president del Parlament, l’irreductible Vytautas Landsbergis, i la primera ministra del govern, la pragmàtica, Kazimira Prunskiéne.
A Lituània, la divisió entre els irreductibles i els pragmàtics va durar gairebé uns mesos. A Catalunya aquest conflicte ja dura més de dos anys i el «junquerisme» ha acabat afectant no només ERC, ans també s’ha estès d’una manera transversal, amb major o menor intensitat, dins Òmnium Cultural, l’ANC, el PdCAT, la CUP… Ramón Grosfoguel (1956), sociòleg porto-riqueny, activista de la descolonització i professor la Universitat de Berkeley, dia 14 de juliol de 2019 ja va parlar obertament de «junquerisme» i «cuixartisme» (1). La setmana passada, durant la ponència a la Jornada Internacional de No-Violència organitzada per l’ANC (2), va definir el «junquerisme» com un neopujolisme que travessa tots els partits, que respon a una «psicologia de la derrota i de la rendició», que «fa el joc a Espanya», que aspira a gestionar la claudicació, retornar a l‘autonomisme i postergar la independència fins d’aquí vint o trenta anys tot i pensant que algun dia per art de màgia, el colonialisme espanyol deixarà de ser repressiu i depredador. Contraposat al «junquerisme», Grosfoguel parla també del «cuixartisme», un fenomen que també es troba dins tots els partits i que respon a una actitud més «combativa i directa», que diu que la lluita continua i que «ho tornarem a fer», que la qüestió no és treure els presos sinó culminar el procés d’independència a base d’insistir en la desobediència civil i desbordar els partits polítics.
"A la vista de la relació de fets exposats i si els comparam amb el procés a Catalunya, crec que podem afirmar que nosaltres ens trobam en la fase de lluita interna entre els «irreductibles» i els «pragmàtics» com va viure Lituània el 1991 entre el president del Parlament, l’irreductible Vytautas Landsbergis, i la primera ministra del govern, la pragmàtica, Kazimira Prunskiéne.
A Lituània, la divisió entre els irreductibles i els pragmàtics va durar gairebé uns mesos. A Catalunya aquest conflicte ja dura més de dos anys i el «junquerisme» ha acabat afectant no només ERC, ans també s’ha estès d’una manera transversal, amb major o menor intensitat, dins Òmnium Cultural, l’ANC, el PdCAT, la CUP… Ramón Grosfoguel (1956), sociòleg porto-riqueny, activista de la descolonització i professor la Universitat de Berkeley, dia 14 de juliol de 2019 ja va parlar obertament de «junquerisme» i «cuixartisme» (1). La setmana passada, durant la ponència a la Jornada Internacional de No-Violència organitzada per l’ANC (2), va definir el «junquerisme» com un neopujolisme que travessa tots els partits, que respon a una «psicologia de la derrota i de la rendició», que «fa el joc a Espanya», que aspira a gestionar la claudicació, retornar a l‘autonomisme i postergar la independència fins d’aquí vint o trenta anys tot i pensant que algun dia per art de màgia, el colonialisme espanyol deixarà de ser repressiu i depredador. Contraposat al «junquerisme», Grosfoguel parla també del «cuixartisme», un fenomen que també es troba dins tots els partits i que respon a una actitud més «combativa i directa», que diu que la lluita continua i que «ho tornarem a fer», que la qüestió no és treure els presos sinó culminar el procés d’independència a base d’insistir en la desobediència civil i desbordar els partits polítics.
Entre els líders polítics, historiadors, periodistes, humoristes i creadors d’opinió nostrats, abunda l’opinió segons la qual els catalans som una espècie de nació rara, singular, peculiar, extraterrestre i única al món. Albert Memmi, un jueu africà de llengua àrab nascut el 1920 a Tunísia quan era una colònia francesa va arribar a la conclusió que tots els oprimits se semblen, és a dir, que a causa de la secular repressió i assimilació de què són víctimes acaben assumint com a propis una sèrie de comportaments autodenigrants marcats per manca d’autoestima i de confiança en si mateixos. L’any 1957 va publicar un assaig, Retrat del colonitzat precedit del retrat del colonitzador, que es va convertir en un referent per als pobles i nacions que lluitaven per la independència a finals dels 50 i principis dels 60. La tesi de Memmi: tots els oprimits s’assemblen i totes les minories (negres, dones, homosexuals, jueus, gitanos, indis, catalans…) comparteixen una sèrie de trets, va capolar d’arrel el fatalisme, la submissió i el derrotisme que caracteritzen l’esclau mentalment colonitzat i es va convertir en un revulsiu en la lluita per la descolonització. No és casual, doncs, que el porto-riqueny, Ramón Grosfoguel, un activista pertanyent al Gurp Modernitat / Colonialitat del Departament d’Estudis Ètnics de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, s’hagi interessat per seguir molt de prop el conflicte entre Espanya i Catalunya com un cas d’estudi important dels processos d’emancipació a Europa ja que hi ha vist la indubtable empremta colonial. Per tant, quan parla de «junqueristes» i «cuixartistes» no és una qualificació capritxosa que s’ha tret de la màniga sinó que, com he recordat a l’inici de l’article, el mateix va passar als Països Bàltics l’any 1990 entre «irreductibles» i «pragmàtics».
La Via Bàltica a la independència ens ensenya que no es guanya amb sentimentalismes, ni improvisant, ni anant a remolc de l’enemic, ni perdent el temps en lamentacions, ni llepant-nos les ferides, ni cercant l’aprovació del carceller… La llibertat es guanya amb valentia i audàcia, plantant cara amb decisions unilaterals de desobediència civil, jugant-nos-hi la pell si fa falta i deixant de banda els cagadubtes que reivindiquen el divorci i el dret d’autodeterminació sempre i quan comptin prèviament amb el permís del violador i del colonitzador."
Ramón Grosfoguel: ‘El “junquerisme” és rendició’ (Vilaweb)
Fa una setmana que el Dr. Ramón Grosfoguel està apareixent als mitjans de comunicació catalans.
Podeu consultes les dues entrevistes en diversos digitals: vilaweb (27 de setembre)
El cap de setmana va participar en una jornada organitzada per l'ANC sobre la Desobediència Civil
"Grosfoguel ha fet una crida a aplicar la desobediència civil però ha alertat de la necessitat de tenir "un objectiu concret" i de "saber què es vol". Per al professor, els objectius de la desobediència civil han d’interpel·lar la transversalitat del moviment. "S’ha de mantenir l’esperit de l’1-O i lluitar conjuntament per l’objectiu compartit, sense baralles partidistes estèrils", ha dit.
El mateix dissabte al vespre va participar al FAQS (24 minuts)
Podeu consultes les dues entrevistes en diversos digitals: vilaweb (27 de setembre)
El cap de setmana va participar en una jornada organitzada per l'ANC sobre la Desobediència Civil
"Grosfoguel ha fet una crida a aplicar la desobediència civil però ha alertat de la necessitat de tenir "un objectiu concret" i de "saber què es vol". Per al professor, els objectius de la desobediència civil han d’interpel·lar la transversalitat del moviment. "S’ha de mantenir l’esperit de l’1-O i lluitar conjuntament per l’objectiu compartit, sense baralles partidistes estèrils", ha dit.
Aquesta desobediència, diu el ponent, ha de ser dinàmica, intel·ligent, organitzada i noviolenta, per aconseguir per Catalunya "una solució digna". També ha animat la ciutadania a activar-se en funció de les seves habilitats. "Dividim-nos les feines per ser més eficients", ha proposat, sense esperar que "tot ens vingui donat pels partits".
"Es tracta de continuar la resistència activa, no de reagrupar-se, rendir-se i esperar 15 anys més fins que el moviment sigui més fort". Això arribarà, ha assegurat, si la lluita és no violenta.
Grosfoguel ha manifestat que el cas català té dos esdeveniments que duren per sempre, l’1 i el 3 d’octubre. "Mentrestant, l’Estat espanyol i els partits del règim mantenen institucions que es comporten com en el temps del franquisme i la UE tanca els ulls", ha assenyalat.
Per confrontar-ho, proposa abandonar les diferències polítiques i formar un front unit d'alliberament. Així es podrà fer front a un estat el president en funcions del qual "no ha estat capaç d'arribar a pactes" en un Estat on "han caigut les caretes".
"Fins i tot Podem és un defensor del regne. Si es vol exercir la desobediència civil, és imprescindible conèixer el panorama polític. I no ens enganyem. Qualsevol partit que aprovi l'opressió, l'article 155, és un partit d'extrema dreta", ha conclòs -contundent- Grosfoguel.
(És curiós que elNacional no esmenti la diferència entre Junquerisme i Cuixartisme que comenta en la mateixa ponència)
FAQSTV3(És curiós que elNacional no esmenti la diferència entre Junquerisme i Cuixartisme que comenta en la mateixa ponència)
El mateix dissabte al vespre va participar al FAQS (24 minuts)
L’ANC i Òmnium anuncien la resposta a la sentència: cinc marxes de tres dies
Divendres de la setmana passada elmon.cat en va fer referència.
Elisenda Paluzie, dimarts a TV3 ho confirmava i reconeixia que se li havia escapat a en David Fernàndez (ANC, no el de la CUP) en una xerrada.
Ahir divendres ja va sortir oficialment a tots els mitjans.
En reproduïm la versió de vilaweb
Les columnes, anomenades Marxes per la Llibertat, sortiran de Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona, i recorreran 100 quilòmetres a peu en tres dies per confluir finalment a Barcelona
Elisenda Paluzie, dimarts a TV3 ho confirmava i reconeixia que se li havia escapat a en David Fernàndez (ANC, no el de la CUP) en una xerrada.
Ahir divendres ja va sortir oficialment a tots els mitjans.
En reproduïm la versió de vilaweb
Les columnes, anomenades Marxes per la Llibertat, sortiran de Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona, i recorreran 100 quilòmetres a peu en tres dies per confluir finalment a Barcelona
L’ANC i Òmnium Cultural han anunciat les primeres accions unitàries per a respondre a la sentència del Tribunal Suprem espanyol. El dia que es publiqui la sentència, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri, explicaran quan començaran les cinc marxes multitudinàries anomenades Marxes per la Llibertat, que sortiran de cinc ciutats diferents –Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona– i que aniran passant poble a poble per tot el territori fins a arribar a Barcelona.
Durant tres dies, es recorreran 100 quilòmetres, dividits en cinc etapes. El primer i segon dia hi haurà dues etapes (una al matí i una a la tarda), i el tercer dia només una, perquè s’arribarà a Barcelona al migdia. Cada etapa té aproximadament uns 20 quilòmetres.
Les marxes, inspirades en altres marxes pacífiques històriques, pretenen ser una resposta de país en favor de la llibertats dels presos polítics, els exiliats, en contra de la repressió i per reivindicar el dret d’autodeterminació. La voluntat és implicar tot el territori, de manera transversal i plural, i retornar a la ciutadania el paper protagonista de les mobilitzacions.
Les marxes, inspirades en altres marxes pacífiques històriques, pretenen ser una resposta de país en favor de la llibertats dels presos polítics, els exiliats, en contra de la repressió i per reivindicar el dret d’autodeterminació. La voluntat és implicar tot el territori, de manera transversal i plural, i retornar a la ciutadania el paper protagonista de les mobilitzacions.
Tothom qui hi vulgui participar només caldrà que s’hi uneixi, sense limitacions ni l’obligatorietat de completar etapes senceres. Cada etapa començarà i acabarà en un nucli urbà, des d’on s’oferirà a preu simbòlic esmorzar, dinar i sopar populars. També s’hi podrà pernoctar de franc i prosseguir la marxa l’endemà, prèvia reserva a la web www.marxesperlallibertat.cat que s’activarà aquest vespre.
Concentracions quan surti la sentència
El mateix dia que el Tribunal Suprem espanyol faci pública la seva decisió, les entitats també convocaran concentracions a les 20.00 a diversos punts del Principat. Els detalls d’aquesta acció es concretaran pels canals oficials de l’ANC i Òmnium Cultural.
ALTRES MARXES:
2018 d'Alp a Das, pels presos polítics
2019 21 de gener: marxa groga a Girona
Un miler de persones han participat aquest diumenge en una marxa que sortia des de cinc punts diferents de les comarques gironines i acabava a la Plaça U d'Octubre de 2017 a Girona.
ALTRES MARXES:
2018 d'Alp a Das, pels presos polítics
2019 21 de gener: marxa groga a Girona
Un miler de persones han participat aquest diumenge en una marxa que sortia des de cinc punts diferents de les comarques gironines i acabava a la Plaça U d'Octubre de 2017 a Girona.
El Mur de la Repressió mostra la cara de les víctimes de la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme
Un cop més Vilaweb ens sorprèn amb una iniciativa vital: el Mur de la Repressió
Avui, primer d’octubre de 2019, VilaWeb comença el projecte de mostrar la cara de la repressió rebuda per milers de catalans, mobilitzats durant el procés cap a la independència. És el Mur de la Repressió, que aplega tots els qui han estat víctimes de la persecució policíaca i judicial durant aquest procés. Dels ferits del Primer d’Octubre als encausats pel jutjat número 13 de Barcelona. Dels membres del govern a activistes –fins ara anònims– de CDR. Cada fotografia del mur portarà associats el nom i la causa de la repressió. Humanitzar les víctimes és una manera de saltar el mur de la repressió imposada.
Aquest projecte comença a caminar amb dues-centes cares, però ha de ser actualitzat, revisat i ampliat. Per això VilaWeb demana als lectors que si tenen informació nova sobre les víctimes o veuen que s’ha d’actualitzar la que oferim, ens la facin arribar a aquest correu electrònic: elmur@vilaweb.cat.
Moltes gràcies per tot.
Primer d’octubre de 2019
Fotografies: Albert Salamé, Lluís Brunet, Víctor Serri, EFE, ACN, Europa Press.
divendres, 27 de setembre del 2019
Només hi ha un camí: no-violència activa (Boye)
FONT: elNacional
Juan Carlos Boye
L'actiu més important de l'independentisme català és la no-violència activa i, sobre això, Gandhi va construir la idea que s'està "davant d'un cert acte de força, no només interior o espiritual, consistent a 'persistir', a 'insistir' en la veritat, i això, sense vacil·lar ni calcular les conseqüències personals que puguin derivar-se d'aquesta actitud", però sense cap exercici de violència, i Martin Luther King Jr. la va definir com aquell instrument que "pretén provocar una crisi i una tensió que obliguin la comunitat a negociar".
A partir d'aquesta idea s'ha avançat i construït una estratègia política i un discurs que, si les coses es fan bé, pot acabar arrelant. Dit d'una altra manera: mentre se segueixi pel camí de la no-violència activa i s'aconsegueixi fer les coses bé, es podrà continuar construint un projecte de país amb el qual fa temps que molts catalans somien.
[..]
Encara és aviat per determinar quina base fàctica i indiciària real existeix per a imputacions d'aquest abast, però, en tot cas, les successives reformes del Codi Penal permeten qualificar de delicte de terrorisme gairebé qualsevol conducta si és adequadament descrita en l'atestat oportú i en el seu corresponent procediment.
[..]
[..]
Tota actuació policial desproporcionada només serveix per a finalitats alienes a l'administració de Justícia i, en aquest cas, és evident que això és el que ha passat. Estic convençut que, si s'hagués actuat amb mesura, els resultats, des de la perspectiva de la investigació, no diferirien dels que es puguin aconseguir amb un desplegament que ens recorda a altres temps i llocs.
La desproporció, mare de totes les injustícies, s'ha vist com a element essencial de l'actuació de l'Estat i, com a poc, l'únic que serveix és per deslegitimar tant el dispositiu com els objectius perseguits. La desproporció en les formes no és imputable al jutge que va ordenar l'operació sinó únicament i exclusivament al ministre de l'Interior (Grande Marlaska) que, en definitiva, és el màxim responsable de l'actuació policial i els antecedents del qual són coneguts de sobres pel Tribunal Europeu de Drets Humans.
La desproporció, igualment, és un element que impedeix d'analitzar amb sensatesa davant de què ens trobem; és a dir, impedeix saber si realment existeix un fenomen de radicalització o només estem davant d'un intent de generar el relat de la radicalització i, els que apostem per un procés no-violent actiu, mereixem saber si existeix aquest problema o només respon a una estratègia estatal per, d'una part, arrossegar casos insulsos cap a l'Audiència Nacional i, d'una altra, criminalitzar el conjunt d'un moviment que es caracteritza per l'ús de la no-violència activa.
En una situació de tensió permanent com la que viu Catalunya és previsible, i possible, que es produeixin fenòmens de radicalització i s'haurà de confiar que no siguin més que posicions aïllades que caldrà encapsular i tractar com a tals. Tanmateix, és evident que aquesta radicalització no sol tenir lloc en una única banda, com ha quedat demostrat amb la desproporcionada actuació seguida de reaccions impròpies de determinats sectors que estan cridats a mantenir la calma i, fins i tot, la imparcialitat.
En qualsevol cas, si alguna cosa ja tenim clara, és que no és propi d'un estat democràtic i de dret que, fins i tot, associacions de jutges i de fiscals es facin ressò de rumors malintencionats per criminalitzar, vulnerant la presumpció d'innocència, unes persones que qui sap si el dia de demà s'hauran de jutjar.
La violència, si apareix, no és bona per a ningú, almenys per a ningú que es qualifiqui i consideri com a demòcrata, i a més serveix exclusivament com a element justificatiu d'una repressió més dura, profunda i sistemàtica. Caure en l'error de pensar que en un procés com el català hi ha dreceres és, simplement, fer el joc als que creuen que la indissoluble unitat de la nació espanyola s'ha de defensar a qualsevol preu.
Els estats, i l'espanyol no és l'excepció, si hi ha una cosa davant de la qual saben respondre i se senten còmodes fent-ho és davant de la violència, i aquí hi ha centenars, si no milers, d'exemples.
Els estats, i l'espanyol no és l'excepció, el que no toleren ni saben com actuar és davant de la lluita no-violenta.
Els estats, i l'espanyol no és l'excepció, el que no toleren ni saben com actuar és davant de la lluita no-violenta.
Mentre tot ha estat no-violent, i mentre segueixi sent-ho, veurem com es va descomponent la resposta estatal i com es va construint país, que és una cosa que ningú no va dir que seria senzill.
La clau és traslladar tot l'exercici de la violència a l'Estat i, a partir d'aquí, reforçar la legitimitat necessària per atreure no ja les simpaties sinó el reconeixement general.
La clau és traslladar tot l'exercici de la violència a l'Estat i, a partir d'aquí, reforçar la legitimitat necessària per atreure no ja les simpaties sinó el reconeixement general.
La denominada "operació Judes", sembla com el començament d'una cosa més grossa en la qual, de manera sistemàtica, s'anirà intentant criminalitzar tot el moviment independentista per, d'aquesta manera, arrossegar-lo a un escenari d'excepcionalitat en què els drets i les llibertats individuals i col·lectives quedin "a disposició" de l'Audiència Nacional.
Veurem, i no es tardarà gaire, que de la rebel·lió es passarà a qualificacions jurídiques "alternatives" i, sobretot, veurem com es va tractant d'enfangar la imatge i reputació d'aquells que apareguin com a rellevants i importants per a l'independentisme català. Aquí no hi haurà miraments i, en l'esmentat procés, s'arrossegarà tant els actors principals com els secundaris com a les seves famílies i entorns... El que es pretén no només és generar por sinó, també, descrèdit.
Davant d'una actuació així, l'única resposta possible, l'única resposta assenyada i l'única resposta per a la qual la societat catalana està preparada és la no-violenta i, a més, és l'única resposta que Europa i el món no només toleraran, sinó que li donaran suport. Caure en el joc de l'Estat és senzill, i sortir vencedors d'aquest error serà impossible.
La tàctica de la violència es contradiu amb l'estratègia de la independència i, per això, com més repressió, més no-violència activa.
El Tsunami d'avui ha anat a Iberdrola
FONT: elmon.cat
Nova acció del Tsunami Democràtic. Uns 30 activistes han ocupat l'oficina d'Iberdrola del carrer Mallorca de Barcelona per denunciar que l'empresa "finança la repressió". A partir de les 10:20 una desena ha entrat a la botiga d'atenció al client, que mica en mica s'ha anat omplint de més gent amb cartells que advertien: "Aquesta empresa finança la repressió". De forma pacífica i silenciosa, els activistes s'han assegut al terra, i en certs moments han cridat algunes consignes. També han llegit un manifest als treballadors de l'empresa, tal com ja van fer dimecres i dijous, quan el Tsunami va ocupar diverses oficines de CaixaBank, per la mateixa campanya d'acció prèvia a la resposta a les sentències de l'1-O.
dijous, 26 de setembre del 2019
Guia bàsica de consells legals (Tsunami Democràtic)
INDEX
1.- Actuacions policials a peu de carrer
2.- Restricció del trànsit, de la circulació i controls a les vies públiques
3.- Captació i divulgació d’imatges i gravacions
4.- Detencions
5.- Excessos policials i maltractaments
6.- Drets de la persona detinguda
7.- Procediment d’Habeas Corpus
8.- Declaració de la persona detinguda davant del Jutjat de Guàrdia
9.- Citacions d’altres persones
10.- Informació i recolzament psicosocial
11.- ADN
12.- Entrades i perquisicions
13.- Intervenció de les comunicacions
14.- Participació en activitats del referèndum de l’1 d’octubre
15.- Mitjans de comunicació
16.- Internet
PDF sencer
El parlament reclama la retirada de la Guàrdia Civil a Catalunya (Vilaweb)
FONT: Vilaweb
Denuncia que és una policia política i demana que s’aturi l’ús arbitrari del terrorisme com a tipus penal
El parlament ha demanat la retirada a Catalunya dels efectius de la Guàrdia Civil perquè han actuat obertament com una policia ‘de caire polític’ centrada a perseguir determinats col·lectius. En una de les resolucions que clouen el debat de política general, la cambra també ha exigit la dimissió immediata de Teresa Cunillera, delegada del govern espanyol a Catalunya, per haver estat ‘manifestament incapaç’ de garantir els drets fonamentals dels ciutadans. JxCat, ERC i la CUP han exigit igualment que s’aturin les operacions de les forces policials espanyoles que consideren prospectives i que utilitzen de manera especulativa i arbitrària els tipus penals associats al terrorisme per a reprimir l’activisme. A més, la iniciativa compromet els partits a impulsar una modificació al congrés espanyol de la reforma del 2015 del codi penal que va permetre aquest ús arbitrari i abusiu en la qualificació del tipus penal de terrorisme.
Els socis del govern, amb l’aval de la CUP, també han fet un propòsit d’esmena amb les càrregues dels Mossos d’Esquadra contra manifestants o el fet que la Generalitat es personi en casos contra activistes independentistes. Per exemple, fent d’acusació en el cas dels nou dels Lledoners. A cavall de les contradiccions que genera a JxCat i ERC la gestió autonòmica, la cambra ha instat el govern a revisar la participació de la Generalitat com a acusació en processos jurídics que afectin els drets civils i polítics i a dur a terme un examen exhaustiu de les actuacions dels Mossos d’Esquadra ‘d’acord amb els mecanismes de transparència i control intern’.
A més, el parlament ha denunciat que el judici del Tribunal Suprem contra l’1-O ha estat un procés arbitrari on s’han vulnerats diversos drets, com el dret a un jutge imparcial i predeterminat, el dret a la tutela judicial efectiva, a la defensa, a la presumpció d’innocència, al sufragi actiu i passiu i a la representació política de la ciutadania. La resolució aprovada també obliga la Generalitat a emplaçar el govern espanyol a complir les resolucions del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU, que reclamava l’alliberament dels presos polítics i l’arxivament de les causes obertes per l’1-O.
A més, el parlament ha denunciat que el judici del Tribunal Suprem contra l’1-O ha estat un procés arbitrari on s’han vulnerats diversos drets, com el dret a un jutge imparcial i predeterminat, el dret a la tutela judicial efectiva, a la defensa, a la presumpció d’innocència, al sufragi actiu i passiu i a la representació política de la ciutadania. La resolució aprovada també obliga la Generalitat a emplaçar el govern espanyol a complir les resolucions del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU, que reclamava l’alliberament dels presos polítics i l’arxivament de les causes obertes per l’1-O.
Roldán, reprovada per construir un fals relat de violència
El parlament també ha reprovat la líder catalana de C’s, Lorena Roldán, per manipular paraules de Torra amb l’objectiu de ‘construir un fals relat de violència del moviment independentista’, i ha explicitat la trajectòria cívica, pacífica i democràtica de l’independentisme arreu dels Països Catalans, en un intent de desmuntar els intents de criminalització del moviment. En la mateixa iniciativa, presentada conjuntament per JxCat i ERC i aprovada amb el suport de la CUP i l’abstenció dels comuns, la cambra ha expressat el suport al president de la Generalitat per la defensa a la llibertat d’expressió i les llibertats col·lectives davant del procés judicial obert pel manteniment de la pancarta dels presos i exiliats al Palau. La cambra ha denunciat que la Junta Electoral Central i el poder judicial atempten contra la separació de poders, contra l’autonomia i la inviolabilitat parlamentària. Una altra resolució conjunta de JxCat i ERC considera que l’acusació a Torra de desobediència i la petició de la pena d’inhabilitació demostren la deriva autoritària de la justícia espanyola per a atacar el president de la Generalitat.
Acabar amb la vigilància especial dels edificis judicials
A partir d’una altra proposta de resolució de JxCat i ERC igualment aprovada, el parlament ha instat la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a suprimir l’anomenada operació Toga, que obliga centenars d’agents dels Mossos d’Esquadra a vigilar nit i dia equipaments judicials, quan els efectius policials haurien de dedicar el seu temps a afrontar necessitats de seguretat ciutadana molt més rellevants i urgents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)