14 de novembre del 2019
(un cop més hem agafat un article i li hem afegit imatges per a fer-lo més proper)
Quan era una criatura i m’ho feien els meus pares, encara no en deien gamificació: simplement agafaven la forquilla plena de verdura i la feien volar ben amuuunt ben amuuunt i després avaaall i avaaall fins que, convertida en un avió de combat, m’empassava l’enemic verd tan content. Més endavant, vaig descobrir que podia fer-m’ho a mi mateix i seguia sent efectiu: fer el camí de casa a l’escola intentant no trepitjar les ratlles de les rajoles o comptar ovelles per anar a dormir.
Donar l’estructura de joc a tasques avorrides i difícils per fer que passin millor és tan vell com la humanitat però també és innegable que, en els darrers anys, les plagues seculars del màrqueting i el management s’han conjurat per gamificar coses que ningú havia pensat en gamificar. Com per exemple, la política.
Anar a córrer ja no té gràcia sense recomptar pulsacions, passes, dibuixar la ruta i compartir-ho amb els amics de Facebook. La meva màquina de cafè està connectada a una app que em recompensa si descobreixo nous sabors. Des que Tsunami Democràtic va arribar a la meva vida, separar-me d’Espanya m’exigeix aconseguir codis QR. Jane McGonigal és la principal evangelista mundial de la gamificació i, a còpia d’uns quants best sellers i moltes Ted Talks, ha cristal·litzat les 7 passes que permeten convertir qualsevol aspecte de la vida en un joc:
- Proposa’t un repte a tu mateix
- Recull i activa millores i poders especials (power-ups)
- Troba els dolents i lluita contra ells
- Busca i completa missions
- Recluta els teus aliats
- Adopta una identitat secreta
- Ves a per una victòria èpica
No sé si la gent de Tsunami Democràtic ha llegit McGonigal, però la graella teòrica encaixa tan bé amb la pràctica que sembla mentida. Si ens fixem en l’estructura de l’ocupació fugaç de l’aeroport que va proposar la plataforma en el seu primer gran dia, és impossible no pensar en clau de videojoc: els reptes es dosificaven i s’anaven incrementant amb un crescendo de petites victòries alimentades per l’efecte sorpresa -primer Plaça Catalunya, després El Prat, després Barajas-. Als manifestants s’hi referien com a “gotes” que es reclutaven entre ells i s’ajuntaven, amb l’al·licient de trobar un QR per accedir l’aplicació, fet que era una missió en ella mateixa que, al seu torn, permetia desbloquejar nous nivells i habilitats de protesta. Un aspecte fonamental de la gamificació és el feedback positiu, i no hi ha ni una sola acció del Tsunami que no acabi amb un comunicat que qualifiqui la jornada d’”èxit absolut”, que és com s’han valorat els talls de la Jonquera i de Behobia que hem vist els darrers dies amb un excés de fervor autofelicitador.
La pregunta, esclar, és si ocupar Girona amb la força de la gent és el mateix que #OcumpemGirona amb #LaForçaDeLaGent (emoji d’onada), o es perd alguna cosa pel camí.
Si la gamificació funciona per fer que un nen s’acabi les verdures, quin mal hi ha en fer-la servir per ludificar la desobediència civil?
Com bé saben els distòpics gestors d’Amazon, equipar els teus mossos de magatzem amb un braçalet electrònic que parametritzi tots els seus moviments i els incentivi i dirigeixi amb simpàtics recordatoris multiplica la seva eficiència. Tothom sap que avui en dia no ets una startup tecnològica com déu mana si no tens un tobogan, un futbolí i uns quants pufs, aquells parcs infantils per adults que incrementen la productivitat incrementant la felicitat. Per què no jugar a la revolució, si és igual de divertit que fer-la?
El treball és l’activitat instrumental per excel·lència, i s’emparenta amb el sentit del deure, i el joc és el paradigma de pràctica autotèlica, que remet al pur gaudi. Els defensors de la gamificació de la vida com McGonigal dediquen la seva recerca a la noble missió de desmuntar les ancestrals divisions aristotèliques, convençuts que podem hackejar-nos a nosaltres mateixos. També creuen que la digitalització és l’eina perfecta per saltar l’abisme que fins ara ens ha impedit viure en un món de joc pur. Com explica McGonigal al seu llibre SuperBetter:
“El món real no ofereix els plaers acuradament dissenyats, els reptes emocionants i la potent vinculació social que ofereixen els entorns virtuals”.
El que passa amb la política és que té un component de deure irreductible al joc, i el que passa amb la revolució és que té un component d’imprevisibilitat i improvisació irreductible al relat èpic en 3 actes. Com solen assenyalar els crítics de la gamificació, si fas alguna cosa pels plaers de fer-la, per aconseguir punts, per pujar de nivell, per la dopamina de l’èxit, per l’excitació de la foto que lluiràs les xarxes i l’eufòria del like, corres el risc de perdre de vista les motivacions externes, que són les que fan mandra i alhora les que fan sentit. Però la política és una activitat col·lectiva que només funciona si està travessada d’una solidaritat que ens treu de nosaltres mateixos i ens dona la dimensió de fer coses per als altres, de renunciar a certes gratificacions per un bé col·lectiu més gran a llarg termini que no necessàriament gaudirem en aquesta vida.
L’estratègia lúdica del Tsunami ajuda a motivar la gent per fer coses que no faria d’una altra manera a favor d’una agenda política que no qüestionarem en aquest article. No hi ha dubte que funciona. Però si la distinció entre joc i seriositat encara ens diu alguna cosa, és perquè la dimensió del sacrifici personal, els costos de la violència, o la capacitat per encaixar fracassos i seguir lluitant, tenen alguna cosa que s’escapa de la lògica del joc. En els videojocs hi ha moltes vides i, quan te’n canses o perds, sempre pots tornar a començar sense conseqüències. També sol passar que, quan portes molta estona jugant i aixeques el cap, a vegades t’envaeix una sensació d’irrealitat, d’haver perdut el temps amb un excés d’autoreferencialitat que no té cap impacte en el món.
Cal entendre que cultivar una ètica o l’altra té conseqüències. Unes paraules de Nietzsche ens ajuden a aspirar a l’equilibri:
“La maduresa de l’home: haver recuperat la seriositat amb què jugava quan era un nen”.
TAMBÉ ET POT INTERESSAR
Els joves han hackejat el Tsunami (octubre 2019)
