Una mica d'història...1.000 anys d'evolució dels grups lingüístics a la península ibèrica

Un mapa animat mostra els grups lingüístics durant 1.000 anys a través de la península ibèrica

Font: https://buff.ly/2n4CNBt





sss

Les creus grogues arriben a les platges de Pals i l’Estartit

FONT: Ràdio Capital

Tal i com ja ha anat passant en altres platges del litoral català, la Platja de Pals s’ha despertat plena de creus grogues. L’acció, que s’ha dut a terme durant la matinada al tram de platja proper als restaurants Solimar i Mar Blau, no ha estat reivindicat per cap CDR, però segons ha pogut confirmar Ràdio Capital, s’hauria dut a terme de manera conjunta entre els CDR de Pals i de Begur.

A més del ja reconeixible color groc que reivindica l’alliberament dels presos polítics catalans, a les creus s’hi poden llegir inscripcions que reivindiquen la democràcia, justícia, respecte, escola catalana i d’altres valors.

Tot i que a hores d’ara no hi ha hagut cap aldarull, a la zona hi han diverses persones dels CDR vigilant la instal·lació, per si es presenten les conegudes com a “brigades anti CDR” que ja han actuat en alguna altra ocasió.

També a l’Estartit

A l’Estartit també s’hi han plantat creus a la Platja i s’ha guarnit un dels giratoris de la població amb llaços grocs i pancartes en favor de la independència de Catalunya.

Una imatge impactant

L’impacte que genera la imatge d’una platja plena de creus no és menor i en aquest cas, la imatge de les creus amb les Illes Medes al fons es veu amplificat. Però hi han hagut d’altres accions dutes a terme a les platges o en d’altres espais, que per la singularitat del lloc han contribuït a visibilitzar l’acció reivindicativa. A finals del mes de maig, la coneguda els famosos xais que viuen instal·lats en una rotonda de Platja d’Aro es van despertar acompanyats de creus. També l’interior del castell del Montgrí va generar una imatge aèria espectacular quan centenars de persones van ser fotografiades a vista de dron amb una pancarta groga o quan la carretera C-31 va aparèixer coberta amb 18.000 llaços grocs entre Llagostera i Palamós.

Niño Becerra: "D'aquí cinc mesos Catalunya tindrà un pla d'independència econòmica" (novembre 2018)

FONT: el nacional (3 de juny del 2018)

L'economista Santiago Niño Becerra ha afirmat avui que d'aquí a cinc mesos "Catalunya tindrà un pla d'independència econòmica". En una entrevista al programa Revolució 4.0 de Catalunya Ràdio, l'economista s'ha reafirmat en la predicció que ja va fer fa uns mesos: Catalunya esdevindrà "independent o similar" abans que acabi l'any.

Niño Becerra diu que "a Catalunya hi haurà una mena de pla Ibarretxe, el pas anterior a la independència" , ja que considera que una proposta similar a la que es va fer al País Basc seria acceptada per la població catalana. "Això convertiria Catalunya en un estat lliure", ha assegurat.

D'altra banda, l'economista ha destacat la bona situació en què es troba l'economia catalana i no ha dubtat a afirmar que és millor que l'espanyola i l'europea. Tot i que veu el futur econòmic espanyol "molt lleig", Niño Becerra ha ressaltat que moltes dades confirmen el creixement a Catalunya.

Gene Sharp. Teoria de la resistència no-violenta

WIKIPEDIA

Gene Sharp
21 de gener de 1928 – Boston, 28 de gener de 2018)
Va ser un professor de ciències polítiques a la Universitat de Massachusetts Dartmouth, nominat al Premi Nobel de la Pau.

Exprofessor de la Universitat Harvard, l'any 1983 va fundar l'Albert Einstein Institution, finançada per Peter Ackerman, un inversor que havia estat deixeble seu.En l'actualitat viu a Boston on té la seu aquesta institució.

Era conegut pels seus extensos escrits sobre la lluita no-violenta, que van influir en nombrosos moviments de resistència contra governs en tot el món.

La teoria de la resistència no-violenta

El llibre més conegut de Gene Sharp (1973), La política de l'acció noviolenta, proveeix una anàlisi política pragmàtica de l'acció noviolenta com un mètode d'utilitzar el poder en un conflicte. Va encunyar el terme political jiu-jitsu que consisteix a fer caure l'oponent, que té més poder i més recursos, mitjançant un desequilibri amb una tàctica política estratègica o maniobra.

L'argument clau de Sharp és que el poder no és monolític; això vol dir que no deriva d'una qualitat intrínseca d'aquells individus que estan en el poder. Per a Sharp, el poder polític, el poder de qualsevol estat —independentment de la seva organització estructural interna— deriva dels individus de l'estat.

La seva creença fonamental és que tota estructura de poder es basa en l'obediència dels subjectes a les ordres dels dirigents.

D'aquesta manera, si el subjecte no obeeix, els líders no tenen poder.

Segons l'opinió de Sharp, totes les estructures efectives de poder tenen sistemes mitjançant els quals animen o extreuen l'obediència dels individus. Els estats tenen sistemes particularment complexos per a mantenir els subjectes obedients.

Aquests sistemes inclouen institucions específiques (policia, jutjats, entitats reguladores), però també poden involucrar la dimensió cultural que inspira obediència pretenent fer implícita la idea que el poder és monolític (el culte diví als faraons egipcis, la dignitat de la residència presidencial, normes ètiques i morals, i tabús). En aquests sistemes, els individus s'enfronten a sistemes de sancions (presó, multes, ostracisme) i recompenses (títols, riquesa, fama), que influeixen en el nivell de la seva obediència.

Comprendre bé tot l'anterior proporciona els mitjans per a la resistència no-violenta i dóna l'oportunitat per a efectuar el canvi dins de l'estat.

Sharp cita la visió d'Étienne de La Boétie, que sostenia que si els individus d'un estat particular reconeixen que ells són la font del poder de l'estat podrien rebutjar la seva obediència i els seus líders es quedaran sense aquest poder.

David Hume, filòsof del segle XVIII, va escriure sobre el mateix concepte en el seu Essay 4: Of the First Principles of Government. Noam Chomsky es refereix a aquest punt de vista com La paradoxa de Hume.

What the Catalans learned from Gene Sharp Sharp:
the techniques to destroy the Spanish state (El Confidencial)

EBRI KNIGHT Suspenen el concert d'un grup català després de les pressions d'un partit ultra (Público)

FONT: Público (20 de maig 2018)

La cancelación el sábado del concierto de los grupos Ebri Knight y Herba Negra en la sala Amstel Art - Heineken de València tuvo motivaciones ideológicas, después de que un partido de anticatalanista lo pidiera por escrito al organizador.

VALENCIA
20/05/2018
JOAN CANTARERO @joancantarero

La suspensión del concierto programado por Amstel Arts para este pasado sábado, motivado por el perfil ideológico de los grupos contratados va a traer cola. El comunicado elaborado por los representantes de los grupos afectados y difundido el viernes, horas después de ser censurados, denunciaba que el concierto había sido suspendido unilateralmente por Amstel Arts-Heineken por "motivos políticos e ideológicos", atribuido al perfil combativo de las letras de los grupos actuantes, en especial de los catalanes de Ebri Knight.




Este grupo, nacido en 2003 en el Maresme, que canta indistintamente en catalán y castellano, había cerrado su cita el 11 de abril con Heineken, en el emblemático edificio “Veles i Vents”, en la Marina de Valencia, para presentar su último disco, Guerrilla, reforzando su compromiso político y exitoso estilo folk tradicional, que le ha llevado de gira a las mejores salas del Estado español y Europa, donde destaca además por su fuerza canciones como Vientos del Pueblo.

Xerrada de Jordi Borràs a Hostalric: espanyolisme,extrema dreta i violència. (27 d'abril del 2018)

Conferència de'n Jordi borràs a Hostalric el 27 d'abril del 2018.

L'altra cara del procés: espanyolisme,extrema dreta i violència.

Jordi Borràs és un conegut fotoperiodista especialitzat en moviments d'ultres. Ha estat amenaçat de mort diverses vegades.

YouTube

25 de maig. Los Planetas: "Lo de Catalunya es un proceso irreversible"

25 de maig. En Blau. El Nacional.Cat

Los Planetas són una banda musical de Granada de les més inclassificables d'Espanya. Se la pot definir de moltes maneres però la millor és dir que són molt bons. Fins i tot la reina d'Espanya ha confessat que va als seus concerts. Ara Letícia s'hi repensarà perquè en l'última entrevista concedida pels músics a El Mundo passen per l'adreçador de tota entrevista a El Mundo: Catalunya.

Alguns pararan atenció en les seves pintes però el que parla per ells són els seus concerts. I l'entrevista acaba amb una resposta que ha fet quedar afònics de cop Sabina, Serrat i Loquillo. Los Planetas: "Veo que el procés de Cataluña va creciendo cada vez más y que es prácticamente irreversible. Es de agradecer que la evolución humana, las costumbres e, incluso, la tecnología permitan que esos conflictos se desarrollen con menos violencia que nunca. Porque tenemos un conflicto enorme en Europa. Y es en el centro del continente donde se va a dilucidar todo este problema. Cataluña está justamente en la posición para poder empezar algo importante que se contagie a otros sitios. Hay que pelear por nuestros derechos, por cosas tan básicas como tu capacidad para decidir tu futuro, tu propio gobierno o tu forma de organizarte".


Als grandins no els "importa un pepino" el que passa amb Valtonyc i també s'han pronunciat a favor del raper fugat de la presó: "Siempre que un sistema está tambaleándose, éste ejerce una censura brutal, desmesurada y sin sentido". Serrat, Sabina i Loquillo encara estan llegint la frase a veure quina part no entenen. No són del planeta de la llibertat d'expressió.

1 de juny del 2018: 8 mesos de l'1 d'octubre. Bye bye Rajoy

Avui fa 8 mesos de l'1 d'octubre.
La moció de censura proposada fa una setmana per Pedro Sánchez aconsegueix el suport necessari per a fer fora Rajoy.
Comencem una nova etapa: maquillatge o algun canvi?

Durant els darrers dies han passat diverses coses:

12 d'octubre del 2017: Melcior Comes, el profètic

Aquell dia va pronosticar el següent:

He marcat de color verd les coses que SÍ s'han esdevingut amb claredat

4: Mobilitzacions i vagues. 3-O, 8-N, CDR tallen autopistes i N-II
7: forçar eleccions catalanes (21-D 2017)
8: Cau el govern del PP ( 1 de juny del 2018)

Més comentaris del mateix fil de Twitter


Melcior Comes: No hi ha passos, és una llista de coses que poden passar, no sé com.


1 de juny del 2018
Natàlia Barés Medina: El 10 el veig difícil. El 9, impossible. Què diu la bola, ara? Melcior Comes: Que si arrassem a les municipals i a les properes eleccions al Parlament som més del 50% en vot independentista, i Puigdemont entra al Parlament Europeu, doncs el 9 el tocarem amb els dits.

31 de maig: guàrdies civils arrenquen llaços i pinten murals a les nits
Ayer por la noche en Santa Maria d'Oló se presentaron un grupo de entre 8 y 12 individuos con con palos y tijeras. Arrancaraon de todo y pintaron en un mural independentista "Esto es España". Varios individuos han sido identificados como Guardia Civil de Olesa de Montserrat.


A la Costa Brava s'han atrapat in fraganti més d'una vegada, guÀrdia civils i militars de Sant Climent


CDR SABADELL Escola Nostra Llar L'1 d'octubre NO VAN PASSAR

Cadaqués

Salt, convocatòria anti tabàrnia

Detingut per tallar les vies (érem 10.000)

Suport al detingut

Mural a sota les vies del tren a Girona

Suport al tuitaire Joan Mangues

Mataró: estesa de tovalloles en forma de creu i policia local registrant maleters buscant creus

Adéu Rajoy

1.000 persones donant suport als presos al castell de  Torroella de Montgrí

Trobar les costures i veure per on rebenten (Blog de Xavier Soler i Travé)

Avui he descobert aquest blog i m'ha agradat aquesta entrada

FONT: Blog Parlem de República de Xavier Soler i Travé

"Avui, a una hora per determinar, Quim Torra i Pla serà, oficialment, el MHP de la Generalitat de Catalunya Joaquim Torra i Pla.

Vull, en aquest article (presumptament) post 155 parlar de les estratègies del independentisme, sense entrar en detalls, des d’un punt de vista allunyat del fragor de la batalla, del dia a dia, del neguit constant, com si no estigues aquí, com si no patis, com si m’ho pogués mirar des de la distància.

Tot independentista, digne de ser considerat com a tal, ha dit en algun moment d’aquests darrers anys: Això que fem es un tret al peu. Amb raó o sense, però tots ho hem dit, i si no hem gosat dir-ho ho hem pensat. Però la meva pregunta es: Eren (els presumptes trets al peu) evitables? Crec sincerament que no. Tots el que llegiu això heu vist nens petits aprenent a caminar, si algú de vosaltres ha vist alguna criatura que, tot intentant fer les primers passes, no s’hagi fotut una nata descomunal, que aixequi la ma. Molts em direu, el meu nen no, perquè hi érem els germans, pares o avis per agafar-lo a temps, d’acord accepto la esmena, però si no hi hagués hagut germans, pares o avis la nata, la gran trompada s’hagués produït, i tot i així tard o d’hora la criatura un dia camina, i camina bé.

L’independentisme català del segle XXI va iniciar un procés d’autodeterminació que, de tan innovador que es, no té germans, ni pares, ni avis que l’agafin al vol tot aprenent a independitzar-se, per tant les nates eren i són imprescindibles. Crec que, de forma conscient o inconscient, a les palpentes, el que hem anat fent es buscar els límits de la metròpoli, saber fins a on poden arribar, sense prendre massa mal en la descoberta. Evidentment hi ha víctimes, però pensar que la cosa seria gratuïta em sembla d’una immaduresa exagerada per ser veritat.

Durant aquests anys i especialment durant els darrers mesos hem vist, quasi bé, on és la frontera de les elits colonials, ens han fet passar d’adversaris a enemics, ens han despersonalitzat per aconseguir que a l’estat espanyol només ens vegin com a un perill a eliminar, com a un virus al que aniquilar, “a por ellos” criden, ens han apallissat, empresonat i exiliat i només ens cal saber si l’ús de la força de les armes (l’exèrcit) és realment dins o fora dels límits, l’amenaça sabem que és a dins, l'execució de la amenaça encara no ho sabem.

Afortunadament quan un entra en aquesta espiral de deshumanitzar l’enemic un mateix acaba sent vist com quelcom inhumà, i per molt que no es vulgui ser conscient, els que són al teu voltant ho veuen, i si callen t’animen, fins que la espiral et fa venir un gran mareig i fins i tot arcades. Això passa, i és inevitable, i si acabes traient les farinetes de quan eres petit davant de tothom, ni que sigui per la pudor, els que són al teu costat acaben per abandonar-te.

Certament l’independentisme ha comès errors, grans i petits, però aquests errors han comportat la reacció del estat espanyol igual que si haguessin estat encerts. I posaré alguns exemples. Per a molts no fer oficial la declaració d’independència va ser un error, però sense aquest pas segurament Catalunya ara seria vista com un país de gent obcecada i amb un president embogit, ara és vist com un estadista dins i fora de Catalunya.

No convocar eleccions per evitar el 155 també va ser un error per a molts, però ara, segurament, no tindríem un president i uns consellers al exili o empresonats, que és un desastre, si, però ho acabarà sent més per a Espanya.

Intentar investir a exiliats o empresonats també ha estat un error per a d’altres, però sense això no s’hagués mostrat la determinació catalana ni la determinació espanyola.

Investir a Quim Torra també és un tret al peu per alguns, pel seus articles o piulades i per considerar que és una rendició, però sense aquesta investidura no hagués quedat tan clar, a dins i a fora, fins a quin punt ens volen deshumanitzats, fins a quin punt poden arribar a tergiversar i utilitzar el passat de gent honesta per fer-los quedar com individus tan perillosos com Hitler o Mussolini.

Pot ser em direu que a fora aquest missatge ha quallat, d’acord, de moment, però les mentides no són eternes, i ho veureu en pocs dies, com tot plegat seguirà viu Espanya en dins però serà una tempesta en un got d’aigua Espanya enfora.

De moment la opinió pública europea és mes favorable que contrària a Catalunya i el que han vist avui és que tenim dos presidents, el de la república –exiliat- i el de la autonomia, i que tots dos van amb la mateixa hora. Falta per veure que diu la justícia europea, però sóc optimista.

Assumim que si no ens equivoquem no aprendrem a caminar, sense picar de cap a terra no aprendrem a caminar sols, que no tenim germans, ni pares ni avis, que ens ho hem de pelar nosaltres mateixos a base d’hòsties considerables.

Acceptem que sense l’ajuda d’Espanya fent de borratxo embogit no seriem on som i que hem de fer que segueixi prenent copes de Soberano per agafar valor i seguir fent-se el gallet fins arribar al vòmit final.

Pot ser em direu que és trist haver d’esperar que l’enemic s’auto-derroti però, amics, la majoria de les guerres s’han guanyat així, quan una de les parts s’emborratxa d’èxits incerts fins arribar a la derrota final.

Salut i república!"

Què és la Distopia o l'antiutopia ?

WIKIPEDIA

Una distopia,^[1] contrautopia o antiutopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics.

 

Segons l'Oxford English Dictionary, el terme va ser encunyat a finals del segle XIX per John Stuart Mill a un discurs pronunciat al debat parlamentari del 1868,^[2] qui també emprava el sinònim creat per Bentham el 1818, cacotopia.^[3] Ambdues paraules es van basar en el terme "utopia", encunyat per Thomas More com οὐ τόποςo "lloc que no existeix", per descriure una societat perfecta o ideal en la seva obra homònima. "Distopia" s'entén aleshores com una "utopia negativa" on la realitat transcorre en termes antitètics als d'una societat ideal.

 

El terme cacotopia l'utilitzaren els polítics que estaven contra el socialisme i el comunisme durant les dècades del 1880 i 1890 per a denigrar-lo.^[3]

Els texts distòpics sorgeixen com obres d'advertiment, o com a sàtires, que mostren les tendències actuals extrapolades en finals apocalíptics.^[4][5] Per exemple, algunes distòpies de la primera meitat del segle XX advertien dels perills del feixisme, del comunisme, del control social o de les societats totalitàries en general (Nosaltres, 1984, Un món feliç, Viure!, Fahrenheit 451). Altres més recents són obres de ciència-ficció ambientades en un futur pròxim i etiquetades com a ciberpunk, que utilitzen una ambientació distòpica en la que el món s'ha anat corrompent pel consumisme i es troba dominat per les grans multinacionals tecnològiques i els governs es tornen cada vegada més irrellevants. Hi ha un subgènere anomenat literatura apocalíptica, on la distopia té a veure amb la fi del món conegut.

A Itàlia un grup d'arquitectes de Florència anomenat Superstudio va escriure The 12 Cautionary Tales. Premonitions of the Mystical Rebirth of Urbanism en el qual es pretenia fer reflexionar sobre la relació entre producció, consum i sostenibilitat provocada pel capitalisme, avançant-se als debats que es van realitzar durant la dècada del 1970 per la crisi que patiren durant aquella mateixa dècada.^[5]

Durant la dècada del 2010 hi hagué una explosió de la ficció distòpica al cinema. Aquestes obres es caracteritzen per no oferir res més que desconsol.^[4]

  

Distopies en el cinema[modifica]

• Metropolis, de Fritz Lang (1927)
• The Planet of the Apes, de Frankin J. Shaffner (1968)
• THX 1138, de George Lucas (1971)
• Mad Max, de George Miller (1979)
• Blade Runner, de Ridley Scott (1982)
• 1984, de Michael Radford (1984)
• Brazil, de Terry Gilliam (1985)
• Gattaca, d'Andrew Nicol (1997)
• Dark City, d'Alex Proyas (1998)
• Matrix, de germans Wachowski (1999)
• Equilibrium, de Kurt Wimmer (2002)
• Code 46, de Michael Winterbottom (2003)
• FAQ: frequently asked questions, de Carlos Atanes (2004)
• V de Vendetta, de James McTeigue (2005)
• The Island, de Michael Bay (2005)
• Children of Men, d'Alfonso Cuarón (2006)
• The Road, de John Hillcoat (2009)
• Maximum Shame, de Carlos Atanes (2010)
• Never let me go, de Mark Romanek (2010)
• In Time, d'Andrew Niccol (2011)

Distopies en la literatura[modifica]

• Homes artificials, de Frederic Pujulà (1912)
• Nosaltres, de Ievgueni Zamiatin (1920)
• Un món feliç, d'Aldous Huxley (1932)
• 1984, de George Orwell (1949)
• Earth Abides, de George R. Stewart, (1949)
• Fahrenheit 451, de Ray Bradbury (1953)
• El senyor de les mosques, de William Golding, (1954)
• A Canticle for Leibowitz, de Walter M. Miller, Jr, (1960)
• La taronja mecànica, d'Anthony Burgess, (1962)
• Eumeswil, de Ernst Jünger (1977)
• Riddley Walker, de Russell Hoban, (1981)
• Neuromàntic, de William Gibson (1984)
• El conte de la serventa, de Margaret Atwood (1985)^[6]
• Scythe de Neal Shusterman^[7]
• Watchmen, novel·la gràfica d'Alan Moore i Dave Gibbons (1986)
• Les torres de l'oblit de George Turner
• V de Vendetta, novel·la gràfica d'Alan Moore i David Lloyd (1981-1988)
• Ígur Neblí, de Miquel de Palol i Muntanyola (1994)
• Oryx i Crake, de Margaret Atwood (2003)
• Globàlia, de Jean-Christophe Rufin (2004)
• No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro (2005)^[8]
• Uglies, de Scott Westerfeld (2005)
• La carretera, de Cormac McCarthy (2006)
• Bar Code Rebellion, de Suzanne Weyn (2006)
• The Book of Dave, de Will Self (2006)^[9]
• Wizard of the Crow, de Ngugi wa Thiong'o (2006)
• Sunshine Assassins, de John F. Miglio (2006)
• Metro 2033, de Dmitri Glukhovski (2006)
• Chez Max, de Jakob Arjouni (2006)^[10]
• Gènesi, de Bernard Beckett (2006)^[11]
• Veracity (2007), de Mark Lavorato
• Blind Faith (2007), de Ben Elton
• De repente los lugares desaparecieron (1992), de Patricio Manns^[12]
• Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís (2008)^[10]
• The Declaration (2008), de Gemma Malley
• Truancy (2008), de Isamu Fukui
• Els jocs de la fam (2008), de Suzanne Collins^[13]
• The Windup Girl (2009), de Paolo Bacigalupi
• The Forest of Hands and Teeth (2009), de Carrie Ryan^[14]
• Proyecto #194 (2009), de Alberto López González^[15]
• Fahrenheit 56K (2009), de Fernando de Querol Alcaraz^[16]
• Far North (2009), de Marcel Theroux
• Catching Fire (2009), de Suzanne Collins
• The Maze Runner (2009), de James Dashner^[17]
• Shades of Grey (2009), de Jasper Fforde
• The Unit (2009), de Ninni Holmqvist^[18]
• Ship Breaker (2010), de Paolo Bacigalupi
• The Safe and Happy Chronicles (2010), de Sean Lewis^[19]
• Delirium, de Lauren Oliver (2011)^[20]
• Divergente, de Veronica Roth (2011)
• The Host, de Stephenie Meyer (2008)
• La selección, de Kiera Cass (2012)