Àrtic: el 15 de setembre serà el mínim de l'any 2020?

El dimarts 15 de setembre es va assolir un minim 3,737 milions de Km2.
Si no hi ha cap més rebot, podríem dir que ja hem passat el mínim anual.

En la següent gràfica hi hem marcat els anys més propers

Àrtic: mitjana per dècada

Les dades que ens proporciona el servei espacial Japonès (JAXA) ens permeten commutar diferents opcions mitjançant la barra de la dreta.
En la següent hem triat només les mitjanes de cada dècada (Average)

No feu cas de la punta de la fletxa blava. Només ens interessa el valor vertical.

Com s'observa en el gràfic, les mitjanes van baixant. Partíem d'uns 7 milions de Km2 (mitjana 1979-1990) i un cop s'hagin afegit les dades del 2020, arribarem cap a 4 milions de Km2.
Ens 40 anys s'han perdut uns 3 milions de Km2.

LES DADES D'AVUI

Les dades d'avui continuen baixant però poc a poc. Aviat s'assolirà el mínim anual
Ahir 14 de setembre 3,740 km2 (-7.000 km2)

13 de setembre:3,747 km2 (-12.000 km2)
12 de setembre:3,759 km2 (  -6.000 km2)
11 de setembre:3,765 km2 (-15.000 km2)
10 de setembre:3,780 km2 (-12.000 km2)
9 de setembre: 3,792 km2 (  -8.000 km2)
8 de setembre: 3,800 km2 (-34.000 km2)
7 de setembre: 3,834 km2 (-55.000 km2)
6 de setembre: 3,889 km2 (-39.000 km2)
5 de setembre: 3,928 km2 (-75.000 km2)
4 de setembre: 4,003 km2 (-88.000 km2)
3 de setembre: 4,091 km2 

Àrtic: només el 2012 i 2020 tenen valors inferiors a 4 milions km2

Segons ens informa el científic Zack Labe, els anys 2012 i 2020 són els únics que han tingut menys de 4 milions de km2

Les dades d'avui continuen baixant.
Avui 7 de setembre 3,834 km2 (-55.000 km2)

6 de setembre: 3,889 km2 (-39.000 km2)
5 de setembre: 3,928 km2 (-75.000 km2)
4 de setembre: 4,003 km2 (-88.000 km2)
3 de setembre: 4,091 km2

Àrtic: dades d'ahir dissabte 5 de setembre del 2020 (segon any)

 Dades extensió de gel a l'àrtic d'ahir (recordem que les dades se solen actualitzar entre les 12.00 i les 15.00h del dia següent.
En aquest gràfic s'observa com s'han superat els 4 milions.
La pendent és important, cosa que indica que encara podrà baixant bastant més. 
El dubte continua essent si el 2020 superarà el mínim de 3,387 del 2012.
Ho haurem d'anar seguint

Àrtic: el 2020, per ara, ja és el segon any amb menys extensió

 Quan encara falten de 10 a 15 dies perquè hi hagi el mínim d'extensió de gel a l'àrtic, podem afirmar que aquest any és el segon...i continua baixant.

Trobareu les dades diàries aquí

Avui hem activat tots els 41 anys des que es va començar a mesurar 1979.
El dubte que sorgeix és:
el 2020 aconseguirà superar el rècord de fa 8 anys?

Àrtic: extensió del gel (dimarts 1 de setembre)

 Quan falten 12 dies abans de suposat punt més baix d'extensió de gel a l'àrtic, continuem fixant-nos en la seva evolució. Podeu veure-ho dia a dia aquí mateix

Segur que superarà el segon any amb menys extensió, el 2019 i s'acostarà al rècord del 2012.
En un o dos dies passarà per davant de la quarta i tercera posició.

Dades segons el gràfic que sospitem que s'hauran de corregir perquè oficialment el 2019 va ser el segon amb menys superfície mentre que aquí apareix en quarta posició

2012: dia del rècord, 17 de setembre. Extensió: 3,377 milions de km2
2007: dia del rècord, 18 de setembre. Extensió: 4,155 milions de km2
2016: dia del rècord, 10 de setembre. Extensió: 4,165 milions de km2
2019: dia del rècord, 18 de setembre. Extensió: 4,192 milions de km2

2020 (provisional), Extensió: 4,256 milions de km2

Més gràfics, segons Zack Labe (en aquest cas són dades del 31 d'agost)

Chris Martenson i el Crash Course o com preparar-se per possible col·lapse?

En Chris Martenson és un científic i analista econòmic nordamericà que ha treballat per empreses molt importants.
L'any 2008 va idear el Crash Course, un tutorial de 22 temes on s'expliquen alguns conceptes bàsics de d'economia, energia, peak oil. (traduït al castellà, francès i alemany).

Al seu twiter es presenta com a:

"Pare, autor, observador financer obsessiu, científic format, amb experiència en negocis
Vaig fer canvis profunds en el meu estil de vida a causa del que veig venir."

Existeix una versió més actualitzada del 2014 de 26 episodis però sense traduccions
Els trobareu aquí
(En total són 4 hores 39 minuts)

També existeix una versió accelerada d'una hora de durada

Superfície de gel a l'Àrtic (dimarts 25 d'agost del 2020)

 Si la tendència continua igual, aquest any podria ser el segon amb menys extensió de gel a l'àrtic.
La línia blava indica les dades d'aquest any. La línia discontínua, l'any 2012, rècord.

Hem deixat les línies dels anys que encara no han estat superats pel 2020: el 2019, 2016 i 2007

Podeu seguir les dades diàriament al link del JAXA

Del dia 7 al 23 de setembre de cada any és quan hi  ha el punt més baix.

ElPlural: Juan Carlos es un depredador sexual. Este Borbón tiene 20 hijos naturales

En aquesta entrevista de ElPlural de dissabte 22 d'agost del 2020 un coronel de l'exèrcit espanyol que ha escrit molts llibres sobre l'emèrit, diu el següent: 

"El emérito siempre ha sido un bocazas, un macho alfa de medio pelo"



Definició de la Viquipèdia de l'entrevistat 

Son pocos los nombres que se han conocido de las amantes del Rey Emérito. Tanto, que es complicado recabar más de cinco nombres del tirón. Sin embargo, la cifra de mujeres que se relacionan con Juan Carlos I no deja de crecer.
Si hace un mes la lista era de 1.500, la lista actual ronda las 5.000.

Así lo asegura Amadeo Martínez Inglés, coronel retirado del Ejército, que narra en su libro Juan Carlos I. El rey de las cinco mil amantes (Chiado Editorial) las aventuras extramatrimoniales del monarca. Según cuenta, ha costado mucho que el libro viera la luz, ya que aunque hubiera muchas editoriales interesadas en su investigación, ninguna se ha atrevido a publicarla.

¿Como conoce usted la vida íntima de Juan Carlos?

En el Ejército, más bien en su cúpula y en sus Estados Mayores donde yo he trabajado bastantes años, siempre hemos estado muy al tanto de la vida de Juan Carlos de Borbón prácticamente desde su llegada a España siendo un niño así como en las sucesivas etapas de su vida como cadete en las Academias Militares españolas, en los años de su formación posterior de carácter universitario, sobre todo, a partir de noviembre de 1975 cuando accedió al trono de España tras la muerte del dictador.

Franco siempre quiso tenerlo bajo su mirada inquisitorial porque a pesar de que había consensuado con su padre, el conde de Barcelona, la educación del príncipe en nuestro país con vistas a la reinstauración de la monarquía borbónica, no se fiaba de él y quería estar al tanto de cualquier “traición” suya a su persona o al régimen que representaba dadas las malas relaciones con Don Juan de Borbón.



[..]

Porque no han querido los políticos y los periodistas de este país que las conocían perfectamente a través de mis libros y mis escritos publicados desde el año 1993 en el que lancé a las librerías el primero de ellos dedicado a la figura de rey Borbón y sacando a la luz pública su protagonismo en el 23-F. Durante años me he dedicado a enviar Informes al Congreso de los Diputado, al Senado, a la Fiscalía General del Estado, etc, con resultado nulo. En este país primaba el blindaje de la monarquía y, en concreto, de la figura pretendidamente salvadora de la democracia española de Juan Carlos de Borbón.

El primer dels 6 llibres que ha escrit

[..]

Remata l'entrevista amb aquesta resposta:

¿Pueden aparecer más?

No lo creo. Todas las actividades ilegales de este sujeto a lo largo de sus casi ochenta años de vida activa personal y pública las he diseccionado, punto por punto, en los seis libros y centenares de artículos que le he dedicado en los últimos treinta años.

En este país todo el mundo y, especialmente, las élites políticas, sociales y periodísticas que las conocían perfectamente callaron una y otra vez de una forma asquerosa, vomitiva, culpable.

Ahora, todo el mundo se rasga las vestiduras ante un rey despreciable, presuntamente ladrón, defraudador, adicto al sexo y a las juergas permanentes que nos ha engañado a todos y que todavía mantiene en el extranjero millones de euros robados al pueblo español.
Que cada cual asuma sus culpas.
Yo, evidentemente, estoy tranquilo y orgulloso de mi labor. Por lo menos para la historia he desentrañado la mísera vida y la figura despreciable del penúltimo Borbón que ha reinado en este país.



A su hijo, el último, un pobre hombre incapaz, le quedan días, semanas, tal vez meses para coger los bártulos y decir adiós a un país que le pondrá con todo gusto un hermoso “puente de plata” pues está el pobre de los Borbones hasta el forro de sus 'mascarillas'.
  

Més informació de l'entrevista (resumit i traduït al català):

En contra del que pensa molta gent, l'Exèrcit, sobre tot el més potent, el de Terra, mai ha estat monàrquic i menys, joancarlista, doncs des de la rebel·lió militar del 1936 es va convertir en franquista.  Aquesta forma de pensar de la majoria de militars ha propiciat que la figura de Joan Carles hagi estat vigilada en lupa durant anys.

Hi havia un "pacte dels editors" per a blindar el rei, els polítics, periodistes perquè la gent del carrer no no conegués mai.

La Reina Sofia

Al gener del 1963 de tornada del viatge de noces li va plantejar la idea del divorci al dictador Franco. Ell els va dir que si volien ser reis algun dia, havien de seguir en un matrimoni perfecte i tenir un hereu el més aviat possible.

Àrtic: dades d'extensió del gel d'ahir dimecres 19 d'agost del 2020

 

Continuem vigilant si aquest any es podria trencar el rècord de mínima extensió del 2012, ja que en aquells dies la superfície era menor que en altres anys. Ara, aquesta caiguda s'està moderant fins al punt del 2019. Però això no ho sabrem fins d'aquí 25 dies aproximadament, al voltant del 15 de setembre, on s'esdevé el mínim anual.

En el següent gràfic només hem deixat visibles les línies del 2012 (rècord), el 2019 (segona dada mínima), el 2016 i la de l'any actual

Dia a dia, podeu seguir-ne l'actualitat en el següent link del JAXA

Asteroide 2020 QG: ahir en va passar un de molt a prop (3.000) km

Sol haver-hi una xarxa d'observació d'asteroides i altres cossos que vigilen els més perillosos, però a vegades passen coses imprevistes com el que va passar ahir.

Es va detectar un asteroide 6 hores abans que passés perquè venia del sol.

Dades de l'asteroide

Nom: 2020 QG
Mida: com un cotxe (4-5m)
Velocitat: 44.000 km/h
Composició: desconeguda

Un dels primers a comunicar-ho a TW és Joan Anton Català

Un altre tuitaire, Jordi Gil n'ampliava la informació

En la següent imatge veiem la proporció de l'esdeveniment tenint de referència diferents punts:
1-l'Everest (8 km),
2-la capa d'ozó (50 km)
3-l'òrbita de l'Estació Espacial Internacional ISS (400 km) 
4-i finalment l'asteroide 2020QG a 3.000 km

3000 km és la distància en línia recta entre Barcelona i Moscou.

En aquesta altra entrada d'aquest blog, hi trobareu més informació sobre els impactes de meteorits més destacats.

Els asteroides de menys de 50 metres solen desintegrar-se a l'atmosfera.

Àrtic: dades d'extensió del gel d'ahir dilluns 3 d'agost del 2020

Les dades d'extensió del gel de l'àrtic sempre són del dia anterior.
Fa unes setmanes la línia indicava que aquest any es podria trencar el rècord de mínima extensió del 2012, ja que en aquells dies la superfície era menor que en altres anys. Ara, aquesta caiguda s'està moderant fins al punt del 2019. Però això no ho sabrem fins d'aquí 40 dies aproximadament, al voltant del 15 de setembre, on s'esdevé el mínim anual.

En el següent gràfic només hem deixat visibles les línies del 2012 (rècord), el 2019 (segona dada mínima) i la de l'any actual

Dia a dia, podeu seguir-ne l'actualitat en el següent link del JAXA

El asesinato de Carrero Blanco (2011) tve, etb

L'assassinat de Carrero Blanco, el previsible successor del dictador, desperta moltes incògnites.
En aquesta pel·lícula, basada en els fets ocurreguts, esbossa algunes teories. Oficialment va ser ETA que en aquell moment havia fet algun segrest, però res a veure amb un atemptat d'aquestes característiques.
Es comenta que hi va haver un home elegant que va entregar molta documentació logística dels moviments cíclics de l'almirall. Podria ser la CIA? També es parla del servei secret francès o d'un membre mercenari de l'OAS
Com a molts magnicidis hi havia molta gent que volia eliminar Carrero Blanco: l'esquerra, dirigents falangistes, etc.

SINOPSI
Miniserie de TV (2 episodis).
El membre d'ETA Argala (Unax Ugalde) s'instal·la a Madrid amb l'objectiu d'atemptar contra el règim de Francisco Franco. Al principi es troba sol perquè des del nucli dur d'ETA no volen recolzar les seves accions perquè el consideren un il·lús ... A la fi aconsegueix els suports necessaris perquè l'ajudin a 3 membres més de l'talde. L'objectiu era matar Luis Carrero Blanco (José Ángel Egido), el qual, tot i ser recent nomenat President de Govern no semblava tenir molta seguretat personal. Cada dia sortia amb cotxe des del carrer Germans Bécquer, on residia, per anar a l'Església de Sant Francesc de Borja.2 Argala pretén disparar-per l'esquena a l'Església, però més tard creu que és molt arriscat perquè no tindria escapatòria. 3 A la fin decideixen traçar un pla letal. Lloguen un local a peu de carrer Claudio Coello a l'altura del número 104. Des d'allà excaven un forat cap al carrer per ficar els explosius. Va ser tal el potencial d'explosius que van ficar, que el cotxe es va elevar per sobre de l'edifici del costat.
Puntuació 6,0
(FILMAFFINITY)

Entrevista a l'assassí d'Argala, l'assassí de Carrero Blanco

Àrtic: les dades d'ahir 22 de juliol del 2020

FONT (Jaxa)

En el següent gràfic hem forçat la visualització de l'extensió del gel de tots els anys.
Hem marcat l'any actual


A continuació ens mostrem un detall ampliat




Aquí només hem seleccionat l'any 2012 (rècord de mínim), l'actual i el 2019 que va ser el segon any amb menys superfície de gel.

Àrtic: monitoratge del gel (mínim diari) 2020-07-20

Tot i que el mínim anual de superfície de gel a l'àrtic sol passar al voltant del 15 de setembre,
avui en Jack Labe des del teu TW ens ha hem veure que anem camí de rècord.

No són notícies gens bones però ens haurien d'ajudar a reaccionar per lluitar contra el canvi climàtic.

L'any passat també anàvem per rècord però es va quedar en segona posició, després del 2012.

Avui és el dia 20 de juliol amb el mínim de superfície de tots els enregistrats fins ara.



Podeu veure'n més gràfiques en el següent enllaç que s'actualitza cada dia

https://sites.uci.edu/zlabe/arctic-sea-ice-extentconcentration







Podem veure com la mitjana de cada dècada sol ser 1 milió de km2 inferior a la dècada anterior.

Si tenim en compte que el mínim del 2012 va ser de quasi quatre milions,
podríem atrevir-nos a dir que en 4 dècades no hi haurà gel a l'àrtic durant l'estiu.
Caldria preveure a nivell meteorològic, què comportaria això per als habitants del món quan això s'esdevingui.

Cinema i apocalipsi (Filmin)

La ficció, sigui escrita o audiovisual, ens ajuda a entendre conceptes abans que els puguem arribar a viure.
Aquesta funció la va fer, majoritàriament, el món del còmic durant els anys 70 i 80, suposem per la limitació tècnica del món àudiovisual.

Això ara ja s'ha superat amb escreix i fins i tot un grup de fans d'Star Trek es van proposar fer-ne una pel·lícula pel seu compte, amb cert èxit.

El cinema és entreteniment però també pot tenir un component anticipatori.
En moments com els viscuts actualment poden ser una font d'inspiració.

La plataforma Filmin ens ofereix una col·lecció de pel·lícules de temàtica apocalíptica; molts són ciència ficció però d'altres "podrien a ser reals", com Colapso, La Carretera, etc.

Col·lecció de 64 pel·lícules que tracten d'una manera o una altra l'apocalipsi



La llista està ordenada de més a menys valorada. Podreu observar-ne la puntuació a la part inferior dreta de cada fitxa

Bernat Deltell: D'on venim (I)

FONT: Blog de Bernat Deltell

Tres d’octubre de 2017. Fragment del discurs del rei Felipe VI:

“Todos hemos sido testigos de los hechos que se han ido produciendo en Cataluña, con la pretensión final de la Generalitat de que sea proclamada -ilegalmente- la independencia de Cataluña. Desde hace ya tiempo, determinadas autoridades de Cataluña, de una manera reiterada, consciente y deliberada, han venido incumpliendo la Constitución y su Estatuto de Autonomía, que es la Ley que reconoce, protege y ampara sus instituciones históricas y su autogobierno. Con sus decisiones han vulnerado de manera sistemática las normas aprobadas legal y legítimamente, demostrando una deslealtad inadmisible hacia los poderes del Estado. Un Estado al que, precisamente, esas autoridades representan en Cataluña. Han quebrantado los principios democráticos de todo Estado de Derecho y han socavado la armonía y la convivencia en la propia sociedad catalana, llegando -desgraciadamente- a dividirla. Hoy la sociedad catalana está fracturada y enfrentada.”

I aquesta part del discurs de Felipe VI és la que ens fa entendre tot el que ha passat després:

“Por todo ello y ante esta situación de extrema gravedad, que requiere el firme compromiso de todos con los intereses generales, es responsabilidad de los legítimos poderes del Estado asegurar el orden constitucional y el normal funcionamiento de las instituciones, la vigencia del Estado de Derecho y el autogobierno de Cataluña, basado en la Constitución y en su Estatuto de Autonomía”.

Traduït:
Felipe VI fa un cop d’estat a l’estat i posa en funcionament la maquinària repressiva del 155. A partir d’aquest moment, repressió, presó, persecució ideològica i “a por ellos”. Les tres potes de l’estat, que són bàsicament la monarquia, l’alta judicatura (Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional i Audiencia Nacional) i la Guàrdia Civil, amb el ple suport de la premsa espanyola (i part de la catalana) i una part significativa de l’Íbex 35, agafa les regnes de l’estat.
Res tornarà a ser igual. Amb tot, es produeixen algunes crítiques d’una part molt significativa del món polític, social i empresarial.  Les crítiques al posicionament del rei provenen bàsicament de l’entorn de Podemos, Navarra, independentistes catalans, bascos i gallecs, sectors del PSOE i del lehendakari Íñigo Urkullu:

També el llavors president del Consell Europeu, el polonès Donald Tusk, en la cerimònia de lliurament dels premis Príncep d’Astúries (són guardonats en aquesta edició del 20 d’octubre de 2017 el mateix Tusk així com Jean-Claude Juncker i Antonio Tajani) adverteix que “la llei ha de ser respectada per tots els que participen en la vida pública”, però afegeix uns matisos: “la violència no resol mai res” (venim de les imatges de l’1 d’octubre) i “el diàleg és sempre millor que el conflicte”. Ja com a expresident, Donald Tusk ha assegurat aquest mes de febrer passat en una entrevista a la BBC que Brussel·les sentiria “empatia” per una Escòcia independent i que “emocionalment” la UE seria partidària d’acceptar-ne la seva entrada, tot i que això no es faria de manera automàtica.

Però no ens desviem del fil central d’aquest escrit i tornem al nostre país. Mesos més tard del discurs del tres d’octubre, cap a final de juny de 2018, el president Quim Torra, que és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya i promulga en nom del rei les lleis de Catalunya, trenca lligams amb el cap de l’Estat. Les grans capçaleres internacionals capten immediatament la transcendència de la decisió, com és el cas del New York Times:

El Nacional – The New York Times – Felipe VI

Però totes aquestes crítiques no impedeixen l’onada de repressió que encara ara continua. I on vull anar a parar amb tot això? Doncs al fet que el rei Felipe VI és la persona que està al darrera de tot. Ell és el representant del règim franquista del 77 (sí, el del 77, no pas el del 78). La periodista i directora adjunta de La Vanguardia, Lola Garcia, explica al seu llibre El naufragio una informació sobre Felipe VI diferent a la que s’havia cregut fins llavors.

Garcia assegura que Mariano Rajoy no era partidari que Felipe VI fes un discurs el 3 d’octubre en contra dels plans independentistes del president català Carles Puigdemont, però que hi va accedir davant la insistència del mateix monarca.
Amb tot, Rajoy, en converses privades i reservades, sempre va recalcar que el discurs va ser “idea” seva, és a dir, del rei Felipe VI. També Josep Rius, llavors  cap de gabinet del president Puigdemont i un dels principals cuiners de la política catalana, ho explica en aquesta entrevista que li vaig fer just uns dies abans del confinament:

-“T’explico coses de primera mà. Aquell dia, el matí del tres d’octubre, vam començar a tenir notícies que el rei faria una declaració institucional al vespre i recordo comentar-ho amb el president Puigdemont. Vam quedar que jo trucaria a la Casa Reial, i així ho vaig fer. Em van confirmar que hi hauria una declaració per part de Felipe VI i els vaig demanar dues coses:

que la declaració no la fessin en base al que estaven llegint als mitjans de comunicació espanyols, que no calia que fossin els catalans, sinó que agafessin qualsevol capçalera internacional i llegissin el que estaven dient del conflicte.

I la segona qüestió que se li va demanar és que el discurs no servís per empitjorar les coses, perquè ja estava tot prou malament

-No et van fer gaire cas…

-Gens! El rei, aquell dia, va preferir salvar la monarquia abans que Espanya, o dit d’una altra manera, Felipe VI va intentar salvar la monarquia a costa de Catalunya, i això ha portat a unes quotes de republicanisme al nostre país insòlites.
Va fallar a “propios y ajenos”;
va fallar als independentistes saltant-se el paper que li atorga la constitució, que és la de fer d’àrbitre, però també va fallar a la gent que volia una solució al conflicte i que no són independentistes. Per descomptat que ens podia haver fotut canya, ens podia haver dit “ho heu fet molt malament, les coses s’han de fer respectant la llei i bla bla bla, però us commino a seure i parlar i jo faré el paper d’àrbitre”. Si hagués fet això hauria salvat la monarquia, però són així…”

I Felipe VI va tirar pel dret!

També l’activista i polític Jordi Sànchez ha explicat recentment en una entrevista que li ha fet el periodista Jordi Basté a RAC1 que té indicis que “ni tan sols el govern de Mariano Rajoy volia que nosaltres entréssim a la presó. S’ajunten tres institucions clau: Corona, Fiscalia General de l’Estat i el Tribunal Suprem que són els que determinen una estratègia politicojudicial”.

El que expliquen i relaten tots aquests testimonis, i molts d’altres, demostra que Felipe VI va fer un cop d’autoritat el tres d’octubre. I d’aquí que ell mateix assistís a la reunió anual de Davos el gener de 2018. És una manera de deixar ben clar qui mana a Espanya i que Mariano Rajoy (que recordem-ho, havia perdut les eleccions del 21-D contra els partits independentistes) ja no és ningú en el nou escenari del 155.

Article Felipe VI a Davos

Amics i amigues, es fa tard i, com va dir el gran Humphrey Bogart a Casablanca, “Dispénsenme caballeros. Lo de ustedes es la política. Lo mío, dirigir este local”. Per tant, ara toca desconnectar una estona.

Continuarà!

Bernat Deltell: D'on venim (III) Guerra estat - govern

Una vegada més: Bernat Deltell ens recorda d'on venim

Tendim a oblidar fets molt rellevants que han succeït aquests darrers dos anys i que ens aporten algunes pistes per entendre el que està passant ara. I per això convé fer memòria
Gener de 2018.
Comença l’enderroc del govern del Partit Popular. La gran premsa internacional (The Times, Bloomberg, The Guardian, The New York Times, Financial Times, Le Monde i Frankfurter Allgemeine Zeitung) ataca durament Mariano Rajoy i el considera ja un cadàver polític.
I avisa: “el 155 es tornarà contra el govern espanyol”. Després de la derrota de l’unionisme a les eleccions del 21-12, l’Estat, format bàsicament per la monarquia, la Guàrdia Civil i l’alta judicatura (Tribunal Suprem, Constitucional i Audiencia Nacional), agafa les regnes. El rei Felipe VI se’n va a Davos, i els jutges decideixen qui pot ser president de la Generalitat i qui no ho pot ser. Rajoy ja està amortitzat, però té un encàrrec provinent d’Europa: ha d’aprovar els pressupostos i evitar les eleccions per no crear encara més incertesa al país.

I els escàndols i la pressió es disparen encara més durant el mes d’abril:

-Cristina Cifuentes que es postulava com a successora de Rajoy cau en desgràcia
-garrotada dels jutges “regionals” alemanys
-Carles Puigdemont en llibertat a Alemanya
-González Pons enviant cartes mal traduïdes a tots els eurodiputats qüestionant la justícia alemanya
-sense pressupostos
-en breu sentència Gürtel període 1999-2005 (i que al final es posposa fins al mes de maig, just per a què s’aprovin els pressupostos)
-el diari britànic The Guardian considera el ministre d’Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, un polític “autoritari” al mateix nivell que Nicolás Maduro i Bashar al-Assad
-Suïssa diu que Falciani no és moneda de canvi de ningú
-organismes internacionals (AI, informe Greco, estudi Fòrum Econòmic Mundial, ONU…) posen en qüestió la independència del sistema judicial espanyol i el situen per sota de Botswana i Tadjikistan
-Seat anuncia per segona vegada en menys d’un any que es quedarà a Catalunya sigui quin sigui el seu futur polític
-el candidat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans, Francisco Pérez de los Cobos, és eliminat a la primera

Espanya accelera la seva caiguda lliure. Mariano Rajoy espera la sentència de la Gürtel amb resignació, però abans ha d’aprovar els pressupostos. I això és el que passa: el PNB votarà finalment a favor dels pressupostos, però el portaveu dels nacionalistes bascos, Aitor Esteban, deixa anar una enigmàtica frase en la roda de premsa on anuncia el vot favorable als comptes espanyols: “el 155 decaerá en breve. No lo digo a humo de pajas y sin conocimiento de causa”.

I això és el que passa: el 23 de maig el Congrés dels Diputats aprova els pressupostos, i a l’endemà, el 24 de maig, es fa pública la sentència de la Gürtel que condemna el PP per “enriquiment il·lícit” esdevenint el primer partit polític condemnat per corrupció a Espanya. Tot va com un cronometre.



Acte seguit, Pedro Sánchez impulsa una moció de censura i serà investit president gràcies al suport dels partits independentistes i el PNB, que una setmana abans ha votat els pressupostos del ministre Cristóbal Montoro del Partit Popular.

Pedro Sánchez que havia estat defenestrat pel mateix partit socialista esdevé president espanyol. I el nacionalistes bascos aconsegueixen la quadratura del cercle: aprovar els pressupostos que volia Europa, evitar noves eleccions, fer caure Mariano Rajoy, i eliminar el 155 de Catalunya. I tot, en una setmana!

Ja com a president, Pedro Sánchez es reuneix amb Emmanuel Macron i posteriorment amb la cancellera Angela Merkel. El dimarts 26 de juny hi ha una roda premsa conjunta Merkel-Sánchez a Berlín. Preguntada sobre la presència de Carles Puigdemont a Alemanya, la cancellera respon que “no se sent incòmoda” perquè és una qüestió que es regeix per l’Estat de dret. Al seu torn, Pedro Sánchez admet davant Merkel que “el que representa l’1-O és una pàgina que s’ha de passar”. Uns dies més tard, el 12 de juliol, el tribunal de Schleswig-Holstein accepta extradir el president Carles Puigdemont pel delicte de malversació de fons públics, però descarta fer-ho per rebel·lió. Per tot això, el dimarts 17 de juliol Pedro Sánchez pot detallar el seu full de ruta al Congrés dels Diputats i admetre que cal “diàleg sense traves” amb Catalunya. I afegeix, responent al portaveu republicà Joan Tardà: “el problema s’haurà de resoldre votant”.

Pedro Sánchez diu que la crisi es resoldrà votant

I aquí és on comença una guerra oberta entre govern espanyol i Estat espanyol a matadegolla.

Aquest és el punt d’inici on les parts enfrontades ja ni dissimulen.

El dijous 19 de juliol, el “jutge” Pablo Llarena rebutja l’extradició de Carles Puigdemont només per malversació i retira l’eurordre contra el president català i els consellers a l’exili. I a sobre, Llarena denuncia la “falta de compromís” del tribunal alemany. Deixa, per tant, en evidència el sistema judicial alemany i, de retruc, carrega contra la reunió Merkel-Sánchez. D’alguna manera, Llarena insinua (tenint en compte la seva lògica espanyolista) que els governs alemany i espanyol han pactat una solució per al cas dels exiliats que pugui fer caure tota la instrucció.

Faig un parèntesi.
El 6 d’abril de 2018, el president Carles Puigdemont surt de la presó de Neumünster després que el Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein en decreti la llibertat sota fiança. El jutge descarta el delicte de rebel·lió en la petició d’extradició que va fer Espanya.

A l’endemà, 7 d’abril, la llavors ministra de Justícia, la socialdemócrata Katarina Barley, fa unes declaracions explosives. Barley assegura que la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein de deixar sortir Puigdemont de la presó és “absolutament correcta” i que a més “l’esperava”. Però Katarina Barley, la ministra de Justícia (de Justícia!), diu una altra cosa, també, i és que Espanya haurà d’explicar molt bé la petició d’extradició pel delicte de malversació, i considera que aquesta tasca “no serà fàcil”. Les declaracions de Barley porten cua. Tant és així que dos dies més tard (9 d’abril) el llavors portaveu del govern federal alemany, Steffen Seibert, relativitza les declaracions de la ministra Barley. Seibert considera el conflicte de Catalunya “com un afer intern”, però en cap moment contradiu la ministra de Justícia. No hi ha matisació, ni qüestionament de Katarina Barley.

Ara tornem a l’estiu de 2018.
Dissabte 11 d’agost.
Merkel es desplaça a Doñana. Reunió bilateral amb Sánchez per tractar la crisi dels refugiats. Roda de premsa dissabte al migdia, just abans de les reunions. És una solució insòlita, això de fer primer la roda de premsa primer i després les reunions a porta tancada (i fins diumenge!). Cap referència a Catalunya. Quatre dies més tard, és a dir, el 15 d’agost, festiu, el diputat republicà Joan Tardà fa una piulada que passa força desapercebuda. És la del referèndum de les tres preguntes:

Però l’Estat diu que ja n’hi ha prou de tot plegat i dispara contra el govern socialista.
Motiu?
El dijous 23 d’agost el govern de Pedro Sánchez anuncia que no assumeix la defensa del “jutge” Pablo Llarena a Bèlgica pels seus actes privats. Però uns dies després el govern rectifica i ara sí assumeix tota la defensa de Pablo Llarena.
Què ha passat?
Pressió? Sí, pressió per part de l’Estat. Però, per part de qui? Felipe VI? Alta judicatura? Qui fa la pressió?

El govern defensarà Llarena

Però el govern no es rendeix i insisteix. El dilluns 3 de setembre, el president Pedro Sánchez preveu un referèndum a Catalunya “però per millorar l’autogovern, no per la independència”.

Algú sembla que està pressionant per trobar una solució al conflicte territorial. És la segona vegada que el president espanyol parla de votar. I és evident que la solució passa per votar, oi?

Tendim a oblidar fets molt rellevants que han succeït aquests darrers dos anys i que ens aporten algunes pistes per entendre el que està passant ara. I per això convé fer memòria. La guerra estat-govern condiciona la política actual, i per això convé recordar d’on venim per entendre bé on podem anar.

Acabo. La política espanyola sempre m’ha recordat aquest diàleg de Casablanca:

-Renault: Dígame, Rick, ¿qué le ha traído a Casablanca?
-Rick: Vine a Casablanca a tomar las aguas
-Renault: Pero… ¡si Casablanca es un desierto!
-Rick: Al parecer me informaron mal

Continuarà!

Bernat Deltell. Publicat el dijous 16 de juliol de 2020