Rayo Negro o Quark porta 10 dies molt prolífics, amb una entrada diària al seu bloc de substack.
En traduïm al català la darrera entrada titulada "Estamos ante un grave problema"
Com sempre, no ens cansarem de recomanar que el seguiu, juntament amb altres veus autoritzades com són Antonio Turiel (crashoil), Guillem Plainisi (BeamSpot), Nate Hagens (the Great Simplification), The Honest Sorcerer, Pedro Prieto (crisisenergetica.org), Aurelien (traduït al castellà per la Maria José), entre d'altres.
ENS TROBEM DAVAN D'UN GRAN PROBLEMA
Iran no acaba de comprendre les veritables intencions dels EUA.
Al juny es va signar un memoràndum on els Estats Units acceptaven totes les condicions iranianes per posar fi al bloqueig de l'estret d'Ormuz. És evident que no pensava complir-lo, sinó fer-lo servir per preparar el pla d'obertura d'un canal sud per la costa d'Oman a l'estret d'Ormuz. Va guanyar temps, va aconseguir reposar existències, va regularitzar els mercats, va abaixar el preu del petroli i va dissenyar el pla que estem veient actualment. D'alguna manera, a l'Iran també li venia bé, perquè no podia exportar el petroli propi. Van pensar que no perdien res, perquè si no es complia per part dels EUA, sempre podia tornar a tancar l'estret.
I això és el que va passar.
Ara, amb el pas del temps, han quedat algunes coses clares. La contesa no duraria quatre o sis setmanes, l'excusa del desenvolupament nuclear iranià, només era una cortina de fum per a l'opinió pública i la raó de la guerra de l'Iran és el control absolut del petroli-gas de tot l'Orient Mitjà.
Però l'Iran sembla no entendre les veritables intencions dels americans i aquesta setmana han tornat a presentar el seu memoràndum aprofitant el pas per l'ONU, amb l'esperança que els EUA tornin a signar. Però aquest cop és obvi el resultat.
Si els EUA firmessin aquest pla, les monarquies del golf no quedarien satisfetes després de tants “sacrificis” per eliminar el control iranià i només seria qüestió de temps la renegociació amb la Xina. Si els americans no són capaços de protegir-los, res no els obliga a romandre a l'àrea dòlar. Per tant, i que quedi clar, els EUA no negociaran res (almenys “per les bones”).
Divendres a última hora, Trump ha rebutjat el pla iranià, i WSJ fins i tot parla de nous bombardejos després de les eleccions intermèdies.
" El president Trump ha rebutjat la proposta iraniana d'un alto el foc de set dies i ha dit als seus assessors que espera reprendre els bombardejos contra l'Iran després de les eleccions de meitat de mandat de novembre, segons han informat funcionaris nord-americans ".
La guerra pels recursos ha començat i no s'ha de fixar només en el que passa a l'Orient Mitjà. Després de l'apropiació del petroli de Veneçuela (sense canviar el règim chavista) i l'acord amb Groenlàndia, el pla segueix el seu curs i si és necessari se sacrifica Trump, les eleccions intermèdies i el que calgui, incloent-hi l'economia interna dels EUA Cal reflexionar sobre aquest punt, en un moment on el mercat de bons els salta res, saltant pels resultats. Hi ha un objectiu més important per al llarg termini i és assegurar-ne els recursos.
La Xina ha perdut el petroli de Veneçuela (era l'importador més gran) i no té accés al petroli de l'Iran.
Però imaginin quin poder de negociació adquiriria els EUA si controla tot el petroli-gas de l'Orient Mitjà. El mateix que s'ha apoderat del petroli de Veneçuela, deixant d'exportar-lo a la Xina, podria limitar-ne la conveniència, no només les exportacions de l'Iran, sinó també de la resta de països de la zona.
Això no és negociable i, per descomptat, mereix una crisi econòmica si finalment s'aconsegueix l'objectiu complet. Per això estan ignorant els preus del dièsel, la deriva al mercat de bons, la inflació disparada i el que sigui necessari.
Mentrestant, van preparant les inversions a Veneçuela, amb la intenció d' extreure la quantitat més gran de petroli .
Algun es preguntarà per què si els EUA són el productor més gran del món de petroli-gas, necessita accedir a la resta de petroli mundial.
En realitat, mireu aquest gràfic que ho explica tot. El 2009 a penes extreia 8 milions de b/d entre petroli, líquids de gas natural i biocombustibles. Avui ha arribat als 23 milions b/d. És una bogeria…
La primera pregunta que cal fer és si aquesta producció és sostenible en el temps o presentarà una abrupta caiguda quan s'esgotin les reserves.
La resposta és òbvia. En una dècada, el gràfic capgirarà i caurà a la mateixa velocitat, per les característiques de la producció del shale oil (i les reserves pendents). Si els EUA es queden sense petroli, s'haurà d'assegurar d'obtenir-lo a la resta del món. Però si el pastís es redueix molt, la competència serà extrema, cosa que suggereix que qui tingui el control gaudirà d'un avantatge considerable sobre la resta del món. I aquest pla cal executar-lo quan hi ha abundància, perquè si no, no seria possible assolir els objectius (les guerres consumeixen molt combustible).
Per descomptat, el pla també inclou l'accés al petroli canadenc i ja estem veient la lluita a mort que està tenint amb el govern canadenc. Després del que ha passat per sorpresa amb Groenlàndia, ja no ens pot estranyar res.
Quin és el greu problema?
Iran no cedirà.
I per tant, veurem tensions extremes als mercats.
La Xina haurà de prendre partit tard o d'hora o li passarà el mateix que ha passat amb Veneçuela. És cert que el pla de la Xina busca electrificar completament la seva economia, però necessita força temps i no sabem si en té.
El resultat d'un conflicte on cap de les dues parts vol cedir i afecta el mercat de petroli i el mercat financer (per les derivades de la inflació i la pujada dels tipus d'interès ) és desconegut, però en cap cas, favorable. No es pot descartar un crash en qualsevol moment, malgrat el control dels mercats. Tampoc no sabem quant poden aguantar.
D'altra banda, hauran observat la campanya dels mitjans de comunicació europeus , on la invasió russa (mitjançant drones) és gairebé imminent.
La CIA alerta d'un atac rus amb drones contra Espanya, França o Itàlia
Les cancelleries europees manegen un informe precís després de la visita del director de l'Agència a Moscou/Rússia llançaria des de vaixells els temibles Gerbera, amb 600 km. d'autonomia, segons ha sabut el Govern lituà ”
Estan preparant l'opinió pública per a una guerra amb Rússia. La inversió en rearmament, les notícies dia si i dia també sobre les amenaces de Rússia, la “provocació” continua trencant les línies vermelles de Putin, tot indueix a pensar que tard o d'hora, Rússia perdrà la paciència i acabarà atacant algun punt d'Europa, donant la raó als mitjans, en una mena de profecia autocomplida.
És lamentable aquesta bel·ligerància, en lloc de tractar d'arribar a un acord que posi fi a la guerra de gairebé cinc anys. En lloc d'això, cada cop s'escala més el conflicte i no només Ucraïna pateix les pèrdues humanes, juntament amb la devastació del territori, sinó que l'economia europea ha perdut l'accés a l'energia barata i ja no pot competir amb la Xina-EUA. Res d'això no importa i dins de l'esquema de la lluita pels recursos, Europa té posat el punt de mira a Rússia.
No puc entendre com dues potències nuclears poden arribar a aquest punt. Les armes les carrega el diable i mentre duri el conflicte, estem a un pas que algú perdi el seny i llanci una arma nuclear, sobretot si Europa entra directament en guerra (indirectament fa temps que hi està involucrada).
Les declaracions dels principals dirigents de França, la Gran Bretanya i Alemanya són inequívoques. Cal derrotar Rússia a Ucraïna perquè no “ens envaeixin”. la llista de suposats incidents greus creix per moments i encara que els russos en neguin gran part, l'opinió pública segueix rebent el mateix missatge, “cal parar els russos”.
Rússia és a prop d'acabar la conquesta del Donbass complet (encara que pugui portar-li un any o més), i si després acaba l'ofensiva, Europa es quedarà sense coartada per elevar la tensió de la invasió russa. Així que cal accelerar la pressió, abans que tot acabi al Donbass.
Rússia tampoc se'n va de rosetes i té grans problemes econòmics, més els danys materials i humans. La campanya contra les refineries és molt efectiva, però a més de patir Rússia, ho paguem tots amb el preu del dièsel. I el pitjor és que Rússia no s'aturarà, per més que els bombardegin.
Mai devia haver envaït Ucraïna, però arribats a aquest punt, de veritat és millor escalar sense límit la contesa que intentar un acord?
Els dirigents europeus tenen clara la resposta… i nosaltres?
Només una opinió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada