Encetem una sèrie d'entrades per a mencionar alguns dels mites tecnooptimistes. Un tecnooptimista és una persona que creu que la tecnologia ens "solucionarà en un futur" els problemes que puguem tenir.
En aquest cas mencionarem l'entrada de The Seneca Effect d'Ugo Bardi que aquí hem traduït
Article original (anglès)
Confessions d'un altre enginyer d'hidrogen penedit
Una tecnologia zombi que assombra el món
Fa gairebé 20 anys, el 2007, vaig publicar un article titulat "Confessions d'un hidrogenista penedit" que descrivia l'arc de pensament que em va convertir primer en un entusiasta de la idea de l'hidrogen com a vector d'energia i mitjà d'emmagatzematge, i després en un escèptic de tot l'espectre. Marco Rupérez Cerqueda va passar pel mateix camí, i aquí teniu les seves reflexions.
No és que l'hidrogen sigui dolent com a molècula. Però com a tecnologia, és un zombi que ens ha estat perseguint durant dècades.
Per què tant d'interès en una tecnologia que, a hores d'ara, està totalment obsoleta? Probablement per la senzilla raó que els polítics prefereixen tecnologies que no funcionen. Somnis enlluernadors que es poden utilitzar per evitar qualsevol canvi.
I una tecnologia que no funciona sempre es pot utilitzar per sol·licitar més finançament per a projectes de recerca.
Marcos Rupérez Cerqueda és un enginyer industrial espanyol que va passar anys construint projectes d'hidrogen verd abans que els números el fessin abandonar la idea de l'hidrogen com el gran vector d'energia del futur. Explica la història al seu llibre Decreixement interior: del col·lapse energètic al buit existencial, amb un pròleg d'Antonio Turiel. Aquí parla de com un veritable creient va deixar de creure lentament.
Com vas acabar en l'hidrogen?
Em va semblar l'opció òbvia. Vaig créixer envoltat per la idea de solucions ambientals: el meu pare és enginyer i presidia una fundació ambiental, i vivíem en una de les primeres cases bioclimàtiques de la meva regió d'Espanya. Així que vaig estudiar enginyeria industrial i després vaig fer un màster en hidrogen a la Universitat d'Aalborg, a Dinamarca.
La lògica semblava impecable. La major part de l'energia que utilitza la nostra civilització no és electricitat. És combustible, calor, molècules. Les energies renovables ens donen electricitat. L'hidrogen semblava el pont entre les dues: fer-lo a partir del vent i el sol, emmagatzemar-lo, moure'l, cremar-lo o convertir-lo de nou en energia quan ho necessitis. Una molècula neta per a tot allò a què l'electricitat no podia arribar. En aquell moment, no era una idea marginal. Era propera a un consens sobre el futur a llarg termini.
En què vas treballar realment?
Equipament real, no diapositives. Vaig passar diversos anys en un centre de recerca d'hidrogen a l'Aragó, la Fundació Hidrògen Aragó, en projectes aplicats: un vehicle de pila de combustible i el sistema energètic d'un veler que va fer la volta al món. Electrolitzadors, compressors, dipòsits, piles de combustible. Coses que estaven instal·lades i funcionant, amb xifres mesurades.
Això importa, perquè la desil·lusió no va sorgir de llegir un crític. Va sorgir de l'equipament en si.
Llavors, quan van començar els dubtes?
Lentament, i aquesta és la part incòmoda. No hi va haver cap moment de revelació al principi, només petites friccions. Les xifres d'eficiència dels fullets sempre eren una mica millors del que mesuràvem. Cada component, vist per separat, semblava acceptable. L'electrolitzador "només" perdia una quantitat limitada, el compressor "només" una quantitat limitada. T'acostumes a avaluar cada pas per separat, i cada pas sempre es pot defensar.
Aleshores, una tarda, amb el meu soci, vam seure davant d'un full de càlcul i vam fer tota la cadena de principi a fi, per a un ús molt comú: electricitat renovable entrant, electricitat sortint. Al voltant del 40% de l'energia es perd a l'electrolitzador. Aproximadament un altre 10% es destina a comprimir l'hidrogen per poder-lo emmagatzemar o moure. I la pila de combustible perd entre un 40 i un 50% i el converteix de nou en electricitat. De cada 100 unitats d'electricitat neta que s'introdueixen, només en surten entre 20 i 25.
Ens vam mirar. Una bona bateria et retorna entre un 85 i un 90 d'aquests 100. Aquest no era un buit que el següent prototip anava a tancar.
No ho podria arreglar una millor enginyeria?
Una part, als marges. Però el nucli del problema és la termodinàmica, no l'enginyeria. Cada conversió d'energia d'una forma a una altra té pèrdues, i utilitzar hidrogen com a portador significa apilar diverses conversions una rere l'altra: electricitat a energia química, compressió o liqüefacció, i després energia química de nou a electricitat o moviment. Pots polir cada pas. No pots fer la cadena curta.
I l'eficiència només és la meitat. L'hidrogen és la molècula més lleugera que hi ha. Per quilogram porta molta energia, però per litre, gairebé res, així que cal comprimir-lo a centenars de bar o refredar-lo a uns -253 graus per emmagatzemar-ne una quantitat útil, i ambdues coses costen més energia. S'escapa per les escletxes més petites i fa que alguns metalls siguin fràgils. Cap d'aquestes coses són escàndols. Simplement són propietats de la molècula, i un pla de negoci no les canvia.
Per què va continuar el sector si les xifres eren tan clares?
Això em va sorprendre més que la física. Dins del sector, molta gent ho sabia. Ho podies sentir als passadissos de les conferències, en converses privades. Però gairebé ningú ho deia a l'escenari. El finançament públic, els anuncis i els titulars continuaven fluint cap a la mateixa promesa, i la distància entre el que es presentava i el que sortia del full de càlcul era enorme. Les carreres, les subvencions i les empreses, inclosa la meva, depenien que la història continués.
Molt més tard vaig llegir les “Confessions d’un hidrogenista penedit” d’Ugo Bardi, escrites l’any 2007, i vaig reconèixer tot l’arc: l’entusiasme, els primers dubtes, el moment en què els números guanyen. El que em va sorprendre va ser que s’havia escrit gairebé vint anys abans. L’economia de l’hidrogen sembla tornar en onades, i cada onada es ven com si les anteriors no haguessin passat mai.
Hi ha lloc per a l'hidrogen?
Sí, una de limitada. L'hidrogen ja és essencial com a producte químic, per a fertilitzants i en refineries, i produir aquest hidrogen de manera neta és un objectiu real.
L'error mai va ser l'hidrogen en si. Va ser vendre'l com a vector d'energia universal: per a cotxes, per escalfar cases, per emmagatzemar electricitat a escala.
En aquestes funcions, la física pren la major part de l'energia abans que arribi a tu.
Què va passar quan vas dirigir la mateixa mirada a altres tecnologies?
Vaig mirar el petroli de la mateixa manera que acabava de mirar l'hidrogen, sense l'etiqueta que m'havien ensenyat a posar-hi, i vaig descobrir la història contrària. El petroli és extraordinari. Dens, estable, roman en un dipòsit durant anys sense perdre energia i creua el planeta a una fracció del cost de moure la mateixa energia de qualsevol altra manera. Això no el fa bo. Vol dir que el problema va ser no trobar mai una tecnologia màgica de substitució. És que tota la civilització industrial es basa en una substància enormement difícil de substituir i que havíem estat tractant com si fos infinita.
Quina és la lliçó que te n'has emportat?
Fer sempre el recompte complet. La majoria de les nostres creences tecnològiques són les que ens han dit, no les que hem comprovat. L'hidrogen va ser el cas en què vaig estar en posició de comprovar-ho, i la creença no va sobreviure. La mateixa pregunta es pot fer de les bateries, dels combustibles sintètics, de qualsevol tecnologia presentada com la peça que finalment tanca el trencaclosques: algú, inclòs jo, ha fet tot el càlcul o simplement hem decidit creure-ho?
Aquesta pregunta és on comença el meu llibre. On acaba hi ha una història més llarga.
Marcos Rupérez Cerqueda és un enginyer industrial espanyol amb un màster en hidrogen per la Universitat d'Aalborg. Va treballar durant anys en projectes d'hidrogen verd abans de qüestionar-ne el potencial, i ara treballa en el desenvolupament de tecnologia rural als Pirineus espanyols. És l'autor de *Inner Degrowth: From Energy Collapse to Existential Void* (pròleg d'Antonio Turiel), disponible a https://www.amazon.com/dp/B0HKP51F57
Marcos Rupérez Cerqueda
Disposa d'un canal de YouTube molt actiu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada