Ja n'hem parlat altres vegades: ens agraden les entrevistes que fa en Bernat Deltell
Un dels més famosos és el misteriós Senyor A qui Deltell ha entrevista nombroses vegades,
tal i com vam recollir en aquesta altra entrada
Pots estar o no d'acord amb els pensaments del Senyor A però ell explica les coses com les veu des de "dins"
En aquest cas esmentarem la darrera no-entrevista del juliol del 2022. Enllaç a la font original
Hem marcat de color vermell els que ens sembla més interessant o sintètic.
Resum de la conversa mantinguda amb el senyor A durant els darrers dos sopars celebrats a Vilanova i la Geltrú (Garraf) i Sallagosa (Alta Cerdanya). En aquest cas, hem decidit arraconar el format entrevista i fer una transcripció més o menys literal d’una llarga i -crec que- interessant conversa en la que, en alguna part, es barregen les opinions i les reflexions personals d’entrevistat i entrevistador.
Derrota. Hi ha una part de l’independentisme que se sent derrotat, i el pitjor de tot plegat és que viu amb aparent comoditat la suposada desfeta perquè li serveix per reafirmar-se. És el típic “veus? Jo ja ho deia!”. Qui se sent derrotat és bàsicament -recalco el bàsicament perquè fer generalitzacions és perillós- aquell nou independentista que puja al carro al final del procés i creu que amb quatre manifestacions i quatre samarretes ja ho tenim a tocar. Aquests són els que se senten ofesos, enganyats i derrotats, i per aquest motiu acusen els líders independentistes de traïdors, botiflers i venuts. Això és típic dels processos d’emancipació nacional: qui assassina Michael Collins són els propis independentistes irlandesos. No entenen que l’adversari és l’Estat i, sobretot, Felipe VI; no, prefereixen malgastar energia i munició verbal en acusar Junqueras i Puigdemont de fills de puta en comptes de recordar la seva situació personal. Després, s’apuntaran de nou al carro dels guanyadors quan els convingui. Res de nou sota la capa del sol. El vell independentisme, en canvi, és més pacient. Els que es manifestaven als anys 80 del segle -i mil·lenni!- passat, quan eren quatre gats i a sobre esbarallats, saben que això és una carrera de fons i que ni en el millor dels seus somnis s’haurien imaginat viure i veure -com escrivia en Tísner- la situació actual. Que els més vells lluitadors tinguin la paciència i l’entusiasme que no tenen els nous independentistes sembla una contradicció, oi? Doncs no, no és contradictori perquè hi ha una part de la ciutadania actual -i, per tant, també una part de l’independentisme- que s’ha acostumat a viure en la immediatesa i a cops de clic al mòbil: amb un clic tinc unes sabates noves a casa en menys de dues hores, amb un clic un tio amb bicicleta em porta uns macarrons gratinats a casa a les quatre de la matinada perquè tinc gana, amb un clic miro la meva sèrie favorita a la tele a les cinc de la matinada tocant els collons al veí, però el món real no consumista no funciona així. Ho he dit moltes vegades, i a gairebé totes les entrevistes que m’has fet fins ara: la gent s’ha pensat que una independència és una cosa ràpida, neta, democràtica, civilitzada i no, no van així, les coses. Un procés d’independència és traumàtic, dramàtic, brut i sovint violent. Algèria i la OAS, les guerres a Iugoslàvia, les repúbliques bàltiques, Irlanda… Una independència és tallar amb la colònia i això equival a conflicte, divisions, traïcions, enveges… En definitiva, res del que no passi aquí, també, oi?
Responsabilitat. Hi ha una part de l’independentisme que s’ha mirat fixament al mirall i no li ha agradat el que hi ha vist, no s’ha agradat. M’explico: volem ser independents, hem de desobeir, hem d’empènyer els nostres governants, hem de tirar pel dret, hem de fer la DUI i bla bla bla, però… ai quan em toca a mi! Què fem, què faig? Estic disposat a renunciar al meu sou durant mesos? Deixaràs de pagar la teva hipoteca i aguantaràs tres o quatre trucades diàries amenaçadores que et faran els de les empreses externes contractades per les entitats financeres que si no pagues els rebuts pendents t’acabaran embargant casa teva? Renunciaràs a les vacances? Estem disposats a aguantar una vaga general de setmanes? Serem capaços de desobeir i deixar de pagar l’IVA trimestral i suportar totes les cartes amb amenaces d’embargament que ens arribin de l’Agència Tributària? Deixaràs de pagar l’IBI fins que els funcionaris del teu Ajuntament (als quals et diran que cal protegir) i els de la Diputació et bloquegin el compte? No pagaràs el sou als teus empleats? Tancaràs el teu restaurant durant les vacances d’estiu, que és quan pots fer calaix? Li diràs al teu fill que no pot marxar a l’estranger a aprendre bé l’anglès perquè el seu pare està en un procés d’emancipació nacional i l’empresa per la qual treballa ara està tancada per vaga general indefinida? Ho farem, tot això? Segur? Jo crec que no, i d’aquí el que et deia abans del mirall, que et mires i no t’agrades perquè saps molt bé que tot això que he dit no ho faràs. Però anem una mica més al detall: quina és la teva companyia de telèfon mòbil? A quina empresa tens contractat el teu consum elèctric i/o del gas? A quin supermercat fas la compra, en els que exploten la nostra pagesia i tenen zero sensibilitat pels productes del país o els que són més barats i fan més ofertes? Quants llibres compres -i llegeixes- en català? Compres ampolles d’aigua etiquetada en català o ni t’hi fixes? Consumeixes vins de la nostra terra? A quantes plataformes estàs subscrit encara que menystinguin el català però ei, puta TV3, oi? Qui està llegint ara mateix aquestes reflexions tot això li pot semblar absurd, perquè ja és una persona amb una consciència nacional molt definida i determinada, però jo li demanaria a aquesta mateixa persona que ens llegeix que faci l’exercici de preguntar al seu entorn d’amics i coneguts, fins i tot familiars, i quedarà sorprès amb les respostes. I també es trobarà que a la majoria de restaurants on va a dinar i/o a sopar, i de noms catalaníssims i propietaris catalaníssims, la carta està escrita en castellà i ocupada per vins de la Rioja (és que tenim molt turisme nacional, i clar…). També descobrirà que la gran majoria té el seu mòbil contractat a l’empresa X que forma part de l’Íbex35 i ignora el català, i que hi és perquè és una mica més baratet i pot veure les carreres de Fórmula 1. I clar, tot això es podria entendre i disculpar si només hi hagués una sola companyia telefònica, com passava abans, però per sort no és el cas. I d’exemples com aquests, a punta pala! Per voler ser un país independent, cal que tu també siguis independent. No val a demanar que el teu president desobeeixi i després, quan l’inhabiliten, t’estiguis fotent un arròs caldós i a sobre diguis que és un venut i un traïdor enviant missatges a través del mòbil que el tens subscrit a l’espanyolíssima companyia X. No home no, siguem una mica seriosos, perquè tu de desobediència ben poca. Torno al que he dit abans: una independència és un procés traumàtic. Rússia, amb Mikhaïl Gorbatxov al capdavant, tanca el subministrament de gas i de petroli als lituans quan aquests estan impulsant el procés d’independència. Saps què vol dir no tenir gas ni benzina, a Lituània? Vol dir haver de suportar temperatures de 10 i 20 graus sota zero, anar a treballar a peu o en bicicleta i quan arribes a casa no tenir calefacció ni aigua calenta. La comparació fa mal, oi?
Governants. Els governants ho fan malament?
Sí, però com pots fer-ho bé si estàs lligat de mans i peus i a sobre tens un escàs sentit d’estat?
Has vist això d’Israel? És per fotre’ls fora a tots! Ara que ens hem tret del damunt la basquitis, ara hi tornem amb el conflicte Israel-Palestina, com si en fóssim uns grans experts i amb el qual hauríem d’anar amb peus de plom. Recordo quan m’explicaven que en algunes reunions a Palau apareixien independentistes amb el mocador palestí al coll, fins que a un se li van inflar els collons i els va dir “si continueu amb els mocadorets palestins jo demà vindré amb l’estrella de David i l’estelada i sortiré a les rodes de premsa així”. Es va acabar la tonteria de cop. No en sabem més.
Després hi ha el sottogoverno: sóc la primera persona que en va parlar, recordes?
Ara tothom s’ha adonat de qui mana realment a la Generalitat… El sottogoverno encara és bàsicament el de l’època de Jordi Pujol, però amb l’agreujant que Convergència ja no existeix (els d’Unió encara menys, per sort, perquè la majoria eren una colla de col·laboracionistes, i sé de què parlo) i això vol dir que aquests alts funcionaris, fins fa poc, no tenien qui els manés. I com que ningú els marcava cap directriu, el sottogoverno ha fet i desfet segons el seu criteri i interessos de grup, fins i tot personals. La realitat catalana és la que és: el sottogoverno sempre estarà a disposició de l’amo (Espanya) i la independència mai es podrà fer sense un gran acte de desobediència col·lectiva que impliqui també els funcionaris. O sigui, que algun dia caldrà assumir que no, que això de no posar en perill els nostres funcionaris no es podrà aplicar i aquests s’hauran de mullar. El que no poden fer les nostres autoritats és demanar als comerciants (per posar un exemple) que se la juguin però els de l’agència tributària no. No noi, o tots moros o tots cristians, que es deia antes…
Ens en sortirem? En alguna banda està escrit que no ens puguem ensortir?
Ara et faré una -potser- nova mirada sobre la realitat catalana i que crec que alguns ja han començat a assumir. I és important conèixer el teu país perquè és la manera de poder avançar: ni autoenganys ni fer volar coloms.
Catalunya és bàsicament una societat benestant. Ep, quan dic benestant no vull dir rica, que això no és Mònaco ni Liechtenstein. Abans que els haters se’m tirin al coll: que la catalana sigui una societat benestant no vol dir que no hi hagi gent que s’ho passi malament, que no hi hagi zones i barris molt deprimits, que no hi hagi bosses de pobresa, no, ja ho sabem que això és així, però el nervi central del país és encara el d’una societat benestant. I entenc per benestant que tu i jo estiguem sopant en aquest restaurant i a final de mes la nostra economia no se’n ressenti, per posar un exemple. Això és una societat benestant.
Continuo: a una societat benestant no li pots dir que se la jugui, perquè no ho farà si no és en un cas extrem. Una cosa és anar a una manifestació de l’onze de setembre (un dia festiu) amb una samarreta de colors, amb els amics i els nens, fer un dinaret, manifestar-se i corrents cap al cotxe o l’autocar que al vespre volem veure les imatges al telenotícies. Això no és una revolta, això és una manifestació simbòlica.
L’u d’octubre? El més gran acte de desobediència civil que hi ha hagut aquests darrers anys a Europa occidental. Però com va dir un amic teu, el senyor de Manresa, si les hòsties de la policia de l’u d’octubre s’haguessin produït a Escòcia o a Euskadi haurien cremat els carrers. I aquí no va passar res, tant sols la vaga general del tres d’octubre, que malauradament per als nostres interessos només va durar unes hores, i les espurnes d’Urquinaona. Això sí, tant l’u com el tres d’octubre i Urquinaona van servir per situar el conflicte entre Catalunya i Espanya a la primera divisió dels conflictes territorials europeus.
Però em centro de nou en el que et volia dir: una societat benestant com la nostra no se la jugarà mai perquè té moltes coses a perdre, i això és el que fa que de cop l’independentisme, davant la repressió brutal de l’Estat, es mira al mirall i diu no, no m’agrado. I no s’agrada perquè sap que no, que no desobeirem, que no cremarem el país (per molt que alguns, des del sofà, vagin donant lliçons) perquè l’u d’octubre, quan ens van pegar, ja no va cremar, el país; i no, no ens la jugarem si no tenim clar que tothom -tothom vol dir tothom!- va en la mateixa direcció, i això a Catalunya (i també a Espanya) no passarà mai.
Els catalans valorem la nostra seguretat personal i econòmica, i això és així perquè és un poble que ha rebut molt, al llarg de la història, que ha passat gana, i només ens tenim a nosaltres mateixos.
I ara, la pregunta: amb tot això que et dic, creus que no ens en sortirem, oi?
Solucions. Com acabo de dir, la solució no passarà per una gran desobediència civil (home, a no ser que les coses realment arribin a uns extrems impensables que ara mateix no sé veure) perquè els catalans, majoritàriament, valorem la nostra seguretat econòmica i personal (ningú vol morir per una bandera, i no permetrem que els nostres fills ho facin). Ara bé, això ens impossibilita per ser independents? No pas. Cal buscar altres camins, i jo crec que l’estratègia dels advocats com Gonzalo Boye és la correcta.
Ho personalitzo en ell, però en són molts més. Crec que era en Josep Pla qui deia que els catalans guanyem les grans batalles a cal notari, i això és el que estem fent. És l’embolica que fa fort! Acusacions, recusacions, denúncies, investigacions, tribunals europeus, tribunals internacionals… fins que al final tot plegat arriba a tal punt de col·lapse que algú diu “escoltin, facin el favor de seure i negociar d’una puta vegada”.
Un altre punt a favor dels catalans: la seva solidaritat infinita. Milers de persones s’han rascat la butxaca en solidaritat amb els presos, exiliats i amb qui fes falta. I estem parlant de milions d’euros, poca broma! I d’altres que ho han fet indirectament, ja sigui comprant llibres per solidaritat -encara que no els hagin llegit- així com samarretes, gorres, dessuadores o bé organitzant concerts, actes solidaris, dinars i sopars per recaptar diners… La societat catalana és molt solidària, es mobilitza quan creu que s’ha produït una injustícia, i a sobre en una època molt dura econòmicament, enmig d’una crisi que ha afectat milers de persones.
Un tercer punt a favor nostre: la determinació com a país.
Som tossuts de mena.
I un darrer apunt, i per mi el més important: la nostra emprenedoria (personal, econòmica, social) que equival a dir que actuem amb una gran independència personal i col·lectiva. M’explico: Catalunya fa temps que actua ja com una República, i entenc aquesta República com una societat transversal on un sol ciutadà -o soci- pot fer caure la directiva del Barça, per posar un exemple.
Ara agafem el model de França: qualsevol ciutadà francès, qualsevol, fins i tot un independentista cors, pot acabar sent president de la República. Només necessita tenir els avals suficients per presentar-se a les eleccions i que la gent el voti. Això és la República, tots els ciutadans són iguals, i tots tenen les mateixes aparents oportunitats.
Espanya, en canvi, és una monarquia, i per tant, no hi ha ciutadans, sinó súbdits, i per això mai de la vida podràs ser el cap d’estat. Per ser-ho has de ser fill del rei. I punt. I per això mateix a un soci del Reial Madrid no se li passarà mai pel cap fer caure la seva junta.
Els súbdits obeeixen els de dalt; en canvi, els ciutadans d’una República són tots iguals i per això poden aspirar al màxim. Doncs bé, Catalunya crec que ha entrat -no ara, ja fa un cert temps- en una nova lògica social. I d’exemples te’n podria posar uns quants: el no als Jocs Olímpics d’hivern, l’autoorganització de pares i mares en defensa del català, les defenses col·lectives dels represaliats, l’entramat de professors i mestres en defensa de l’escola pública, l’entrada de nous actius (Mònica Roca, Joan Laporta, noves veus a les universitats… i d’altres que vindran) que han sacsejat el gris panorama institucional del nostre país, etc. Catalunya, a poc a poc, actua com a República mentre Espanya, majoritàriament, continua obeint perquè en part consumeix uns mitjans que de periodisme en tenen ben poc però que els recorda constantment qui mana.
Twitter. Twitter, com la majoria de xarxes socials, és una bombolla i com a tal cal tractar-la.
Si tu llegeixes twitter hi veus nanos llicenciats en Ciències polítiques dient que Ernest Maragall no guanyarà les eleccions a Barcelona (les va guanyar), que Manuel Valls tindrà majoria absoluta (va perdre bous i esquelles), que Donald Trump arrassarà (va perdre), que Junts guanyarà les eleccions del 14F (les va perdre i va quedar tercera), que tal és un traïdor, que l’altre és un botifler, i sobretot, linxaments passionals que duren unes 24 hores i després cauen en el pou de l’oblit. Recorda molt el conte L’accident, de Quim Monzó, i del qual tu en vas fer referència en un article on et defensaves precisament d’un linxament. Dit això, no ens enganyem, tots els mitjans són bombolles: si tu fas una enquesta entre els lectors de La Vanguardia et sortirà que Catalunya estima Felipe VI, que això de l’independentisme és cosa de quatre bojos, que cal preservar la convivència entre llengües perquè mai el castellà ens ha estat imposat, i que Bartomeu Floreta va estabilitzar el Barça i el va allunyar d’una perillosa deriva política. En canvi, l’enquesta a twitter et dirà que Catalunya vota majoritàriament Junts per Catalunya i que és favorable a Laura Borràs, que els d’ERC són uns traïdors, que el català agonitza, que aquest és un país on ningú tira petards per la revetlla de Sant Joan i que colpejar amb un bastó un tronc amb barretina és violència de gènere. Dit això, a twitter cada vegada més li dono la importància que fa vint o trenta anys tenien les cartes al director de La Vanguardia o El Periódico. En aquest sentit funciona molt bé, aquesta xarxa social, i casos com, per exemple, el de pares i mares que han denunciat que el seu fill no rebia l’atenció mèdica adequada han obtingut un gran ressò i una resposta ràpida per part de l’administració pública. En aquest sentit, els grans mitjans de referència com els dos diaris que acabo de citar, han perdut la partida. I també en el de la influència política, cada vegada més escassa.
Solucions. En alguna altra ocasió ja he comentat quina crec que serà la solució al conflicte. Continuarà el procés de degradació d’Espanya i es produirà un desbordament democràtic a Catalunya.
Aquestes són les dues coses que a llarg termini són les més probables. La degradació d’Espanya ja és prou evident (Nadia Calviño perd la votació per ser presidenta de l’Eurogrup, Juan Carlos I fugat, hòsties judicials internacionals, descrèdit de la justícia, Espanya que no pinta res -llegeix què diu Politico sobre la cimera de l’OTAN a Madrid…).
Del desbordament democràtic també n’hem parlat altres vegades. Aquest es basa en tres potes: Govern, Parlament i carrer. I totes tres han d’actuar, entre d’altres coses perquè el moviment ha renunciat a la lluita armada (i ben fet que ha fet). Desbordar vol dir que l’independentisme sigui tan majoritari i ompli tants espais de poder que qualsevol acció unionista sigui quasi clandestina. Aquí és quan l’Estat es podreix a Catalunya, i la gent que actua se sent protegida i fa que més gent actuï. Acaba sent un procés gairebé natural, de decantament.
Aquesta crec que serà la via principal.
I a partir d’aquí, s’obre un ventall de possibilitats gairebé infinites moltes de les quals ja estan estudiades i, per sort, no publicades.
La meva feina. Sí, vaig dir que governaria ERC i que ara toquen quatre anys de govern republicà, i moltes altres coses que hem comentat aquests darrers anys també s’han anat complint. No tinc cap bola de vidre, ni tiro les cartes del tarot, ni llegeixo les mans… ha ha ha! No home no, la meva feina consisteix en llegir -i saber interpretar- xifres, dades i informes, i després elaboro estudis dels quals no n’he parlat mai aquí. Per elaborar aquest estudis, a part de llegir-me informes de tota mena, necessito també tenir molta informació de primera mà i saber interpretar detingudament els mitjans i els periodistes i analistes que la toquen bé, que saben de què parlen però sovint la gent no els escolta detingudament. I a tot això, li has d’afegir que crec que conec prou bé el meu país, perquè sóc català i sé les seves virtuts i febleses i no m’he volgut autoenganyar mai. Som com som, amb les nostres particularitats, mancances i encerts.
Futur. Una cosa que sempre he procurat evitar són les guerres de campanars.
Això no porta enlloc i acaba provocant molta frustració. Si tu ets independentista i per tant vols que el teu país sigui lliure només ho pots fer amb els d’ERC, els de Junts, els de la CUP, i els que estan als marges. Si ets tan capsigrany de carregar tot el dia contra una de les potes de l’independentisme és que en el fons et fa por la llibertat i ja et va bé la situació actual.
També t’ho vaig dir una vegada: sempre hem d’estar disposats a dialogar perquè som la part feble del conflicte. Per tant, hem de ser escrupolosament democràtics i evitar posicionaments maximalistes que són, en el fons, per amagar la por a la llibertat. Si vols ser lliure has de mentir, has d’abraçar-te a qui sigui, has de ser contradictori, t’has d’enfangar i, sobretot, has de procurar fugir d’aquests elements tòxics i salvadors de la pàtria. Acabo recordant una altra cosa que tu mateix pots fer un copiar-pegar de l’entrevista Jo vull guanyar del 21 de juny de l’any passat: “Un bon amic meu nord-americà, amb qui més o menys compartim informació, m’explicava fa poc que des de l’estranger s’interpreta tot el que està passant a Catalunya com un problema estructural d’Espanya, que l’independentisme no és un suflé (guanya totes les eleccions) i que el fet que milions de persones vulguin marxar d’Espanya el fa un territori ingovernable. T’hi poso una mica d’ordre: un 20% de la població emprenyada en una societat moderna es considera un problema estructural greu.
Posem un cas: si a Baviera hi hagués un 20% de la població que volgués fotre el camp d’Alemanya seria un problema de collons i t’asseguro que la senyora Merkel ja estaria reunida amb les autoritats d’aquell territori per abordar la crisi i trobar espais de diàleg i vies de solució. El cas de Baviera me l’acabo d’inventar, evidentment, però és el que passa a Escòcia, per exemple, i ningú qüestiona que tenen un problema”.
I ara et dic: què, Escòcia? Continua el problema, oi? Doncs aquí tenim el que ara se’n diu una nova finestra d’oportunitat per posar en contradicció l’Estat espanyol. Però d’això ja en parlarem un altre dia.
Bernat Deltell. Publicat el dissabte 9 de juliol de 2022
